Després de Melbourne hem tornat a un d’aquells Grans Premis que ens recorda, als “vells” afeccionats a la F1, una època diferent, una època de pelouse i de graderia de seient dur, de llargues cues al cotxe i als “ponts” que creuen la pista i de grans lluites -Schumacher vs. Alonso al 2006-. Imola; un dels meus circuits preferits als ’00 es veu des d’una perspectiva molt diferent avui en dia. Per algun motiu estrany, els comissaris sembla que també van tenir un atac de nostàlgia i diumenge ens van regalar mitja cursa sense DRS i sense motiu aparent. Crec que represento no a pocs si us dic comissaris: gràcies. Avançar ja no és estar menys d’un segon darrere un cul. Avançar va ser de nou arriscar amb els pianos, amb la traçada humida i no acabar a les tanques com el líder del mundial Charles Leclerc (6è). Quina clatellada pels tifosi, valga’m Déu!

Toros vermells: Divendres a la no-classificació les banderes vermelles que onejaven amb força no van ser les dels tifosi: van ser las dels comissaris. Dissabte les banderes vermelles a l’Sprint no van ser tampoc les dels tifosi, van ser les dels toros vermells -I no em refereixo als Alpha Tauri, antics Toro Rosso, amb la seu a poc més de 10km d’Imola-. Diumenge les coses no van canviar, i si això va de toros i de banderes vermelles, els toros “espanyols” van capejar un parell de capes infortunades i Carlos Sainz i Fernando Alonso se’n van anar a fer el vermut ben d’hora amb els dos primers abandonaments de la cursa. Ai l’as pobre Carlos, acabat de renovar dos anys més per Ferrari, aquest cop ha sigut envestit per Daniel Ricciardo -accident de cursa- i de nou i ja per enèsima vegada consecutiva acaba amb el Ferrari fora de la pista. Cal destacar el paper de Carlos a la cursa Sprint, on va aconseguir remuntar de la 10a a la 4a plaça però personalment he perdut la confiança amb el Carlos. D’alguna manera intuïa que no acabaria diumenge. Espero que les seves sensacions siguin diferents que les meves. En resum; un desastre per Ferrari, encara líders, on en unes condicions mixtes que no permeten mitja errada, ambdós pilots han comès errors. I amb errors no es pot vèncer al veritable Minotaure: Max Verstappen (1r i amb Grand Chelem) -encara que també cal dir que l’alta degradació dels pneumàtics per part de Ferrari ha sigut clau.

Verstappen i Red Bull immensos: Hom coincideix que “Checo” Pérez (2n) va fer una cursa excel·lent. De fet el vam veure molt més estona que a ningú més diumenge, aguantant la posició, imposant un bon ritme i responent a tots els atacs de Leclerc. Però tot i això la diferència amb Verstappen és immensa. El neerlandés ha fet un cap de setmana perfecte. De fet Max en molts trams de la cursa ha apretat com si en algun moment la seva posició perillés: s’ha permès apretar i no ha comès absolutament cap errada. El doblatge a Hamilton (14è) és una mostra més de lo cruel que pot arribar a ser la Fórmula 1. Em trec el capell. Si Red Bull superen els problemes de fiabilitat d’una vegada per totes -cosa que sembla ser-, segurament estem davant d’una gran lluita entre Ferrari i Red Bull. El control del cap de setmana ha sigut total, realment el Max campió sembla haver guanyat encara més confiança en si mateix i també sembla molt més còmode competint de manera molt més neta contra pilots amb qui sembla tenir una relació de rivalitat molt més sana que la que havíem vist fins ara amb pilots de “vella” generació com Lewis o Sebastian Vettel (8è). Vettel! Per fi l’alemany dóna alguna alegria en forma de punts a uns deprimits Aston Martin.

Per altra banda, Charles Leclerc en realitat ha fet un molt bon cap de setmana. Charles ha tingut molta més pressió en altres ocasions aquesta temporada i aquest cop ha semblat que se l’ha auto imposat -segurament per córrer a casa davant de tota la família Ferrari-; una tercera plaça era segurament al millor que podia aspirar i la resta d’accions: la parada extra caient darrere Norris, l’atac massa agressiu a Pérez, i la última parada al box, han sigut francament errades i tot i això aconseguir acabar 6è és una minimització de danys molt important.

El millor dels altres i mèrits de la zona mitja: Russell (4t), Tsunoda (7è), Magnussen (9è) i Bottas (5è) de nou ens han sorprès amb unes actuacions excel·lents especialment en comparació amb els seus companys d’equips, tots superadíssims i especialment preocupant és el greuge comparatiu entre Hamilton i Russell i entre Magnussen i Schumacher. De fet pel que respecta a aquest últim hom pot arribar a pensar quin era realment el nivell dels Haas la temporada anterior i fins a quin punt la manca d’experiència, o fins i tot de talent, van influir amb els resultats de Haas… encara potser resulta que ni Schumacher és tan bo ni Mazepin era tan poc dolent com ens pensàvem!

La No Cursa Sprint i la Cursa de veritat: Aquest cap de setmana Liberty Media i la FIA han fet coincidir l’anunci de l’ampliació de Curses Sprint per 2023 fins a 6 amb la primera cursa Sprint. Tema que no està exempt de polèmica. Tinc sentiment contraris amb les curses Sprint. Si bé l’any passat, especialment al tram final de la temporada, els Sprints li sumaven emoció a un campionat ajustadíssim i jo m’ho passava pipa veient a Verstappen competir amb Hamilton, aquest any de moment les considero una manera de restar importància -i fins a cert punt menysprear- la sessió de classificació i la cursa en sí mateixa. Jo les trobo massa llargues i repartint massa punts als primers classificats -cosa que és un greuge per a la part mitjana de la graella-. Escoltava al Pòdcast d’en Lluís Merlos “El Cafè del Paddock” la idea de que els punts es repartissin en funció de les posicions guanyades. No seria una mala idea i veuríem tot tipus d’estratègies durant la no-classificació del divendres. Dit això l’Sprint ja ens va deixar les coses clares: avançar seria difícil, i que els Ferraris no gestionaven tan bé els pneumàtics com els Red Bulls.

No sé vosaltres però jo em moro de ganes de veure la següent cursa!