Aquest diumenge l’equip Williams ha fet pública la notícia que el co-fundador de l’equip Sir Frank Williams ha mort al matí als 79 anys. Fem un petit recordatori de la seva vida.

Amb Frank Williams marxa probablement l’últim d’una generació de caps d’equip que corrien principalment perquè era el que els agradava i el que sabien fer millor, sense tenir en compte la quantitat de diners que guanyaven o perdien.

Frank Owen Garbett Williams, nascut en plena segona guerra mundial el 16 d’abril de 1942 a South Shields, va descobrir la seva afició al motor mentre vivia internat en una escola a Escòcia. Deixant els estudis als 17 anys, va anar treballant en diverses coses mentre anava a curses per tot el país, i estalviant per poder comprar-se un cotxe.
Un cop el va tenir va disputar curses de turismes a partir de 1961. Va arribar a la Fórmula 3 el 1964, però després d’uns anys compartint pis amb altres pilots com Piers Courage i intentant finançar la seva carrera comprant i venent peces de monoplaces, va decidir provar-ho com a cap d’equip.

A finals de 1967 ja va iniciar la seva activitat, i la temporada següent, amb Courage de pilot a la Fórmula 2 europea, van sumar dos podis. I ja el 1969 Frank Williams Racing Cars va debutar a la Fórmula 1. Si mirem aquella temporada i la Fórmula 1 actual, només Ferrari (òbviament) i McLaren (fundada tres anys abans) continuen a la Fórmula 1 52 anys després. Aquell any Courage va sumar dos podis, i l’èxit va propiciar un acord amb l’argentí Alejandro de Tomaso per al 1970, que significaria fer córrer un De Tomaso 505-Ford dissenyat per Dallara. Però el primer gran cop a la carrera de Williams arribaria al GP dels Països Baixos, quan el seu gran amic Courage va morir al volant del De Tomaso. Amb 0 punts al cap de l’any, la societat es va desfer.

Williams va tirar endavant però amb uns pressupostos magres. La ubiqüitat del motor Ford Cosworth DFV feia “fàcil” la participació al campionat, però en Frank es va guanyar una fama de viure sempre al dia i d’anar molt just durant els setanta. En tot cas, Williams tenia sempre una habilitat per trobar inversors, i si no, tirava de pilots de pagament. El 1971 el va passar amb el pressupost de la marca Motul que patrocinava a Henri Pescarolo. Un any més tard, l’arribada del patrocini de Politoys va fer que l’equip es plantegés fabricar per primer cop el seu propi cotxe, anomenat Politoys FX3. Per al 1973 Iso-Rivolta i Marlboro van substituir Motul i Politoys als comptes, i el cotxe es va passar a dir Iso-Marlboro, i quan a finals de 1974 també van marxar, finalment el primer Williams FW va veure la llum. Però a principis de 1976, atabalat pels problemes econòmics, el milionari canadenc Walter Wolf va comprar el 60% de l’equip, que va passar a anomenar-se Wolf-Williams, amb Williams exercint de director esportiu. Però Wolf va fer-lo fora a final de temporada, i aquí va acabar la primera aventura a la Fórmula 1.
Durant aquells anys, pilots com els ja mencionats Courage i Pescarolo, però també Carlos Pace, Gijs van Lennep, Howden Ganley, Arturo Merzario i Jacques Laffite van aconseguir punts, amb Laffite aconseguint un miraculós segon a Nürburgring el 1975.

Però Williams no es va quedar quiet massa temps. Esperonat per la seva dona Ginny, que el veia amargat a casa, va decidir formar un nou equip amb l’enginyer Patrick Head, al qual ja havia conegut uns anys abans. Williams havia empleat a Head al seu primer equip, però Head es va desil·lusionar amb la poca competitivitat i va marxar. El nou equip seria una societat dels dos al 50% anomenada Williams Grand Prix Engineering; Williams trobaria el patrocini, i Head s’encarrregaria de la part tècnica.
Després d’un primer any amb un March privat per a Patrick Nève, el 1978 Head va presentar el Williams FW06 i va arribar Alan Jones, que per sempre definiria el que hauria de ser un pilot per a l’equip: tossut, lluitador i que mai donava el braç a tòrcer. Aquell any el pilot australià ja va aconseguir un podi, però la cosa va explotar definitivament el 1979 amb el FW07. Amb pressupost de patrocinadors saudites, es va afegir un segon cotxe per a Clay Regazzoni i va ser el suís que va aconseguir la primera victòria de l’equip a Silverstone, després de 10 anys d’en Frank a la Fórmula 1. Jones va sumar 4 victòries més, i l’any següent, ja amb Carlos Reutemann de company, l’equip va aconseguir el primer títol de constructors i el de pilots per a Jones, repetint de constructors el 1981 amb els mateixos pilots i repetint de pilots el 1982 amb Keke Rosberg, un altre exemple de pilot combatiu.

L’arribada dels motors turbo a la F1 va frenar la competitivitat de l’equip, però un acord amb Honda va donar-los la potència necessària. Després d’una victòria el 1984, l’equip va sumar-ne 4 més amb Rosberg i Nigel Mansell, que acabaria sent l’home més victoriós de l’equip. Mansell i el bicampió Nelson Piquet serien els pilots per a la temporada de 1986, però un accident de trànsit tornant d’un test de pre-temporada a Paul Ricard ho canviaria tot. Com admetia en Frank mateix, conduïa sempre força ràpid, i una sortida de carretera el va deixar amb greus lesions a la medul·la espinal que el van deixar tetraplègic i durant força mesos amb perill de mort i a l’hospital.

Williams havia estat un esportista quasi addicte, un dels primers a córrer els circuits als vespres de cursa. El seu bon estat físic, i amb determinació i el suport incondicional de la Ginny, poc a poc va poder tornar als circuits i a fer-se càrrec del seu equip, figura omnipresent que fins i tot seria reproduïda al cinema per Burt Reynolds a la pel·lícula Driven.
Malgrat l’accident, el 1986 va iniciar l’època més llorejada de l’equip. Entre aquell any i 1997, l’equip va guanyar curses totes les temporades excepte una, i va sumar 7 títols de constructors (1986 i 1987 amb motor Honda; i 1992, 1993, 1994, 1996 i 1997 amb motor Renault), i 5 títols de pilots amb Piquet (1987), Mansell (1992), Alain Prost (1993), Damon Hill (1996) i Jacques Villeneuve (1997). Williams i Head van veure en aquests anys com la Fórmula 1 passava a ser un esport relativament amateur a un club de milionaris amb patrocinadors que aportaven grans pressupostos i aconseguint acords amb els fabricants més importants del món.
Després de la marxa de Renault, no va ser fins al 2001 que, ja amb motors BMW l’equip va tornar a les victòries amb Ralf Schumacher i Juan Pablo Montoya. Aquesta va ser l’última època realment competitiva de l’equip, lluitant el 2003 pels títols però quedant-se curts. En una època on els fabricants agafaven més poder, BMW va voler comprar l’equip dos anys més tard però va trobar-se amb la negativa de Williams i Head, i va marxar.

Podria dir-se que el llarg declivi de l’equip va començar aquell 2006. L’equip no ha tornat a tenir el suport d’un fabricant al darrere mai més, havent de pagar des de llavors per motors Cosworth, Toyota, Cosworth de nou, Renault i finalment Mercedes. La crisi del 2008 va agreujar les dificultats per trobar patrocinadors també, i l’equip ha hagut de recórrer sovint, com als inicis, a pilots que portessin patrocinador. Els iens de Toyota amb Kazuki Nakajima, els dòlars canadencs de Lance Stroll o Nicholas Latifi, o els bolívars de Pastor Maldonado han ajudat a subsistir a l’equip tots aquest anys. I de fet Maldonado és encara l’últim guanyador d’un GP per a Williams, l’any 2012 a Montmeló. L’equip va viure una petita reviscolada el 2014 amb el patrocini de Martini i el pilotatge de Valtteri Bottas i Felipe Massa. Ja amb Claire Williams al capdavant, en Head retirat i en Frank com a cap d’equip només en nom, les dificultats van anar pujant fins que l’any passat la família va vendre l’equip a Dorliton Capital, empresa que per ara manté el nom i promet invertir-hi més, a l’espera d’un fabricant que s’associï.