16 d’abril de 2020

Un tastet de la Formula 1 modesta dels anys 80

En aquest període de pausa, sense curses i tot desitjant que els nostres lectors estigueu bé de salut i de feina, us volem fer arribar un article del passat que hem rescatat dels arxius analògics dels que disposem els més veterans de Formula 1 En Català, i que vam poder veure, gaudir i patir (pel seu risc) aquella Formula 1 dels anys 80.
Es una informació extreta d'una comparativa que va fer la revista Automóvil en el seu número 130.
Es tracta d'una comparativa de la temporada 1988, la darrera dels motors turbo abans de que tornessin el 2014, entre el Zakspeed 4 cilindres turbo 1.5 litres (un motor de fabricació pròpia) i el Rial Ford Cosworth V8 atmosfèric de 3 litres de cilindrada.
En aquella darrera temporada del turbo, abans del parèntesi de 26 anys, els turbo portaven una vàlvula "waste gate" que alliberava la pressió una vegada arribada a 2,5 kg cm2; cal recordar que abans eren 4 kilos i, en entrenaments, fins a 6, amb uns motors brutals, amb un regim útil de poques rpm i que havien arribat a 1500 cv, existint motors de qualificació que tenien una vida de menys d'una hora.
En aquesta temporada 1988, van conviure els turbos limitats i els aspirats, abans de que al 1989 ja participessin, en exclusiva, els atmosfèrics de 3.500 cc de cilindrada.





I aqui tenim els protagonistes.  Uns protagonistes que eren a la part baixa de la graella. El Rial Ford (escuderia que era propietat de l'empresa fabricant de llandes d'alumini) i que tenía de dissenyador en cap a Gustav Brunner, ja era un cotxe adaptat a la normativa 88, amb els pedals ( tres, no com ara) per darrera de l'eix davanter del monoplaça. En aquesta prova el pilot era Andrea De Cesaris.
El Zakspeed, equip propietari d'Eric Zakowski, encara era un xassís de la normativa 87, i els peus del pilot quedaven, per increíble que ens sembli enguany, per davant de l'eix davanter; el pilot era Bernd Schneider i voldria recordar que Jonathan Palmer, pare del pilot de Renault al 2019 Jolyon, va ser el pilot en anys anteriors, quan el cotxe muntava un motor Hart que passava fàcilment dels 1.000 cv, sempre fidels a l'arquitectura de 4 cilindres en línea.
En aquella época començava a arribar la normativa contra la publicitat del tabac, i veiem una curiositat que es que, en alguns paisos (com Alemanya, que es on es va fer la prova, a l'antic Hockenheim) els sponsors d'empreses tabaqueres feien "trampetes" com aquí, que es tractava de, respectant la mida i tipus de lletra, canviar el nom del tabac "West" per "East"...qué faig publicitat de tabac ? I ara senyor legislador...on ho veu vostè això ?...





Barreja de materials. Hom sap que avui dia, la fibra de carboni es la reina fins al darrer racó dels Formula 1, però aquest Rial Ford Cosworth estava fet també de titani, i portava sota seu unes planxes de...plom ! (ara son de tungstè) per arribar al pes mínim que marcava la normativa, que al 1988 era de 500 kilos. El motor Ford del Rial declarava una potencia de 600 cv, mentre que el turbo del Zakspeed estava per damunt dels 700; lluny dels més de 800 o gairebé 900 dels que van dominar aquella temporada, els Honda V6 Turbo de Senna i Prost, que es van endur totes les curses del 88 excepte la de Monza, que va guanyar Ferrari pocs dies després de que Il Commendatore ens deixés.
En aquella prova per la premsa especialitzada, el Rial no portava seient, i De Cesaris i, posteriorment els provadors de les revistes, recolzaven l'esquena en una peça de kevlar just darrera seu.
Una palanca de canvis sota el genoll dret, volant atrapat entre els genolls, i en marxa...
Tant un com l'altre deixen tres llargues marques negres de 100 metres, cada vegada que surten disparats cap endavant, amb dues interrupcions entre elles que ens indiquen on s'ha pujat de marxa; a les sortides de la F1 actual no en veiem ni un bri de fum, la informàtica se'n cuida, en un "launch control" perfecte, que les pèrdues de tracció hagin estat desterrades.
Les marxes son directes i precises, però no pots fallar; aquí no hi havia un sistema informàtic que pensés per tú, i si fallaves un canvi al baixar marxes (un cinquena - segona era el risc més evident) la trencadissa de motor era inevitable. Motor que, per cert, era mort per sota de 5.000 rpm i que, simplement per iniciar la marxa, havies de mantenir per damunt d'aquest règim perquè si no ho fas, no simplement no notaràs el que es un motor de F1, si no que simplement es calarà. A la F1 actual ja fa molts anys que tenim sistemes "anti-stall", però en aquells dies, el peu dret i l'esquerra del pilot eren els sistemes que controlaven aquesta tasca.


Naturalment, la direcció no era assistida, i els braços del pilot feien tota la feina. Imagineu-vos una cursa a Mónaco als anys 80; girant, pujant marxes, baixant marxes, fent punta - tacó, durant dues hores, amb un turbo amb un "lag" de 3 o 4 segons o amb un atmosfèric més progressiu però que tampoc era un cadellet.
En aquesta prova en concret, el Rial va marcar un 0-100 de 3,4 segons i un 0-200 de 6,9 i el Zakspeed va marcar un 0-100 de 4,1 segons i un 0-180 de 7 segons (no van poder cronometrar el 0-200 perquè en el moment de fer-ho l'embragatge del Zakspeed va dir prou), però uns mesos abans s'havia fet la prova i el Zakspeed va marcar un 3,5 en el 0-100 i un 6,9 en el 0-200.
Si, es cert que em direu que avui, al 2020, hi han superesportius a la venda que baixen aquestes xifres, però recordeu que som al 1988, amb la tecnología i la mecànica, brutal i sense filtres, de fa 32 anys.
Des de l'equip de redacció de Formula en Català desitgem que us hagi agradat aquest tastet de la F1 de fa tres dècades, i l'autor d'aquest article us demana disculpes per la poca qualitat de les fotografíes.
Cuideu-vos. Ens veiem a les pistes.






Cap comentari: