La setmana passada impactava a tothom la notícia: McLaren feia fora Ron Dennis (i avui s’ha anunciat el seu successor, Zak Brown). Hi van haver dos comunicats de premsa al respecte: el de McLaren explicava el fet que Dennis deixava de ser president i cap executiu de McLaren Technology Group, mentre que el de Dennis aprofundia més.
“Forçat a marxar”, “decepcionat”, “raons totalment falses”… van ser algunes de les paraules que Ron Dennis va fer servir en el seu comunicat. Hi explicava que a pesar dels avisos d’altres directors li quedava clar que Mumtalakat i TAG no compartien la seva visió per al futur de McLaren, malgrat que ell no havia canviat el seu estil de direcció que tants èxits havia dut a la companyia. Acabava anunciant la seva intenció de crear un fons d’inversió tecnològic quan al gener s’acabés el “gardening leave” o període en que no pot treballar enlloc més.
Com sempre, per saber les coses que passen avui dia cal una mica d’història. Els millors anys de McLaren semblaven haver passat ja quan el 1980 Marlboro va instigar la fusió entre l’equip de Fórmula 1 i el de Ron Dennis, Project Four, que participava llavors a la Fórmula 2. Aquell any el cap d’equip de McLaren Teddy Mayer i Dennis van conviure però aviat van veure que no podien treballar junts, i Mayer va marxar.
A partir de 1981 va començar realment l’era Dennis. Els cotxes van començar a ser coneguts com a MP4 (Marlboro Project 4, avui en dia McLaren Project 4), van arribar Niki Lauda com a pilot i John Barnard com a dissenyador i van tornar les victòries. Però faltava l’últim element per triomfar als 80: un motor turbo.
John Barnard, Teddy Mayer i Ron Dennis, el 1980. |
El 1983 Dennis era ja propietari del 100% de McLaren. Mentrestant, Techniques d’Avant Garde (TAG), era present a la Fórmula 1 com a patrocinadora de Williams. La companyia franco-àrab tenia interessos en diversos camps com l’aviació o els immobles, i Dennis va proposar al cap de TAG, Mansour Ojjeh, finançar el desenvolupament de motors Porsche turbo a canvi del 50% de McLaren. Ojjeh va acceptar canviant Williams per McLaren i van arribar els primers títols de l’era Dennis amb el motor TAG-Porsche: dos títols de constructors i tres de pilots per a Lauda i Alain Prost.
Els èxits van continuar amb Ayrton Senna i els motors Honda (presos a Williams), i més endavant amb la contractació del director tècnic Adrian Newey, també provinent de Williams, i els dos mundials de Mika Häkkinen. Aquests ja van ser amb motor Mercedes propietat de Daimler, que el 2000 va comprar el 40% de l’equip, quedant-se Dennis i Ojjeh amb un 30% cadascun. Durant anys es va parlar si Mercedes incrementaria la seva presència a l’equip però en comptes d’això el 2006 Mumtalakat, holding empresarial del regne de Bahrain, va comprar un 30% de les accions de Dennis i Ojjeh, que quedaven amb un 15% davant el 40% de Daimler.
La clau en l’entramat accionarial era que Dennis, Ojjeh i Mumtalakat tenien un acord per votar en bloc. Daimler va acabar marxant de l’equip el 2009 quan van comprar l’equip Brawn, quedant McLaren en propietat de Mumtalakat en un 50% i havent renegat de l’acord de votar amb Dennis i Ojjeh, que mantenien un 25% cadascun i l’acord de votar junts per no perdre el control davant els “bahrenians”, i de fet així és com està actualment la propietat de McLaren.
Per què Mansour Ojjeh, amic personal de Ron Dennis des de fa més de 30 anys i que fins i tot havien anat junts de vacances amb les famílies, ha votat en favor de fer fora Dennis?
Mansour Ojjeh, el 2015. |
Segons explica Joe Saward al seu bloc, el dia en que es va trencar l’amistat va ser arrel del gran premi de Bahrain de 2012. En mig de les protestes al país en contra del govern, s’havia cancel·lat el GP de 2011 i McLaren havia de decidir la seva posició sobre la cursa, amb equips a favor i en contra de la disputa de la cursa. Evidentment Mumtalakat volia que es fes la cursa al seu país. Dennis hi estava en contra, mentre que Ojjeh creia que la cursa podia fer-se. Obligat per l’acord amb Dennis, va votar que no es fes la cursa, però això deixava un empat a la decisió. La presidència del consell d’administració tenia vot de qualitat per desempatat, i era rotativa. En aquell moment, Ojjeh precisament n’era el president, i va desempatar a favor de la disputa de la cursa i en contra del que ell i Dennis havien votat.
Ron Dennis va prendre’s aquesta decisió com una traïció. Ojjeh estava força malalt de fibrosi pulmonar (de fet el 2013 van trasplantar-li els dos pulmons) i entre 2012 i l’actualitat corren molts rumors sobre les relacions personals entre els accionistes, i les diferències d’opinió en decisions com la posició de Martin Whitmarsh o bé l’elecció de pilots entre Jenson Button i Kevin Magnussen.
Una cosa que es certa és que l’estil de manar de Dennis no sempre ha ajudat. Amb els anys que duu a la Fórmula 1 s’ha creat molts enemics. L’antic president de la FIA Max Mosley va fer-li pagar 100 milions a McLaren pel cas d’espionatge de 2007 i es diu que en petit comitè li va dir a Dennis que la multa eren “5 milions per l’espionatge i 95 per ser un imbècil”. Dennis va emprenyar a Mercedes, que finalment va acabar comprant un altre equip; va emprenyar a Chrysler renegant d’un acord verbal per fer servir els seus motors el 1994; ha emprenyat a diversos patrocinadors que han marxat a altres equips perquè demana massa diners, entre els quals es poden comptar Diageo, Boss, TAG Heuer i per últim Mobil, que sembla que també va camí de Red Bull; va emprenyar als periodistes dient-los que “McLaren fa història i vosaltres tant sols l’expliqueu”. Per altra banda, com a mostra de les seves dues cares són coneguts, però no públics, molts casos en que ell personalment, ha ajudat a diversos membres del pàdoc si tenien algun problema personal.
Al capdavall la Fórmula 1 és un esport de resultats. Malgrat que el 2014 va reemplaçar Martin Whitmarsh al capdavant de McLaren (havent-lo posat ell mateix al seu lloc el 2007) i va prometre un retorn als temps de grandesa de l’equip, el cert es que això no s’ha produït. I per molt que Whitmarsh manés, en Ron mai va deixar de formar part de McLaren, i es lícit acusar-lo també del forat en que es troba l’equip. Forat esportiu: sense victòries des de 2012, sense títol de pilots des de 2008 ni títol de constructors des de 1998; però també forat econòmic: sense patrocinador principal des de 2013 i amb els patrocinadors mencionats anteriorment que van marxant perquè Dennis no abaixa el preu, malgrat haver acabar els quatre últims anys en la cinquena posició o pitjor. El cas de Diageo és significatiu: té Johnnie Walker a McLaren i Smirnoff a Force India, i aquests últims van per davant de l’equip de Woking fent servir menys de la meitat del pressupost. Està clar on estan rendint millor els diners, oi?
Dennis, entre Stoffel Vandoorne i Jenson Button. (Copyright: McLaren) |
Es possible, doncs, que l’estil de Ron Dennis ja no funcioni tant bé a la Fórmula 1 del segle XXI. Així ho han decidit Mumtalakat i Mansour Ojjeh, i de fet Dennis va intentar primer comprar-los les accions sense èxit i després va portar McLaren, Ojjeh i els bahrenians a judici per evitar que el fessin fora, però els tribunals no van admetre la seva demanda.
Això no treu, però, que ha sigut un dels caps d’equip més exitosos de la història i que ha convertit McLaren en una empresa puntera i fabricant dels seus propis supercotxes. És a més un home que porta ben bé 50 anys a la Fórmula 1, se l’estima, i ha mirat pel bé comú del campionat.
En part, Ron Dennis va ajudar a salvar McLaren. Les preguntes a partir d’ara són, pot McLaren seguir endavant sense Dennis? Pot funcionar millor del que ho estava fent sense l’home que l’ha dut a ser el que és avui dia? Quina dinàmica hi haurà amb Dennis encara posseint un 25% del grup? Es Zak Brown, home de màrqueting i representació, l’home que pot fer anar endavant McLaren?