Colors (2): Patrocinadors emblemàtics

Avui tornem a parlar dels colors de la Fórmula 1. En l’article anterior (que podeu trobar aquí) vam parlar dels colors clàssics. Però el 1968 l’esport va irisar-se amb desenes de pintures i patrocinadors. Quasi fa cinquanta anys ja que veiem centenars i centenars de marques de tot tipus. Tabac, bancs, companyies telefòniques, begudes de tota mena, supermercats, roba, preservatius, desodorants, asseguradores, joguines, electrodomèstics, empreses de transport, ordinadors, línies aèries, oficines de turisme, marques d’ulleres, canals de televisió, rellotges, consoles de videojocs i fins i tot algun equip de futbol han escrit el seu nom als monoplaces de la categoria reina. Però de tots aquests n’hi ha alguns que sobresurten. Tothom els recorda i han quedat a la memòria per diverses raons. Avui els repassem.
Gold Leaf / John Player Special

Tot i que estrictament parlant no va ser el primer patrocinador (recordem el Team Gunston sud-africà el mateix any), la marca de tabac d’en John Player va ser important en dos sentits. Primer, amb Gold Leaf, va ser la primera en canviar de forma sencera els colors d’un dels equips establerts, Lotus, i posteriorment amb John Player Special, en el que és una de les pintures més recordades. A part de durar molts anys a Lotus (entre 1972 i 1986, amb una interrupció de dos anys), va ser una de les primeres decoracions on tot era de dos colors, amb el fons negre i tots els patrocinadors en el mateix to daurat que donava una imatge seriosa i professional. John Player a més va patrocinar força anys el gran premi britànic, va donar nom a edicions especials d’un Ford Capri i d’un Lotus Esprit, i ha quedat en l’imaginari de tal manera que quan el nom Lotus va tornar a la Fórmula 1 el 2011, els colors de John Player van ser els escollits per representar el nou equip tot i no tenir cap relació ni amb l’equip Lotus original ni amb la marca de tabac.

TAG Heuer

Originalment només Heuer, la marca suïssa de rellotges ja era popular entre els pilots dels anys 60 pels seus cronòmetres i el 1963 van crear el Carrera, rellotge pensat directament per a les curses. L’actor Steve McQueen va popularitzar el Monaco, i la marca va passar a patrocinar l’equip Ferrari, a més de proveir durant algunes temporades de serveis de cronometratge al campionat. Més endavant Techniques d’Avant Garde (TAG) va comprar la marca. Darrere TAG hi ha Mansour Ojjeh, que havia patrocinat a Williams i ara posseïa una part de McLaren. Així doncs, TAG Heuer va iniciar un patrocini de ben bé 30 anys amb McLaren, fins que al 2016 l’equip Red Bull va aconseguir que la marca de rellotges donés nom als motors Renault que propulsen els bòlids de Milton Keynes. Fet i fet, TAG Heuer porta ben bé 46 anys dins de la Fórmula 1, si bé ara és una més de les marques de LVMH, conglomerat francès de marques de luxe com Louis Vuitton, Chandon (que patrocina McLaren), Dior o Hublot (a Ferrari).

Ford i Goodyear

A les dues marques americanes les poso juntes perquè la seva importància no es deriva tant del fet d’haver patrocinat a un o altre equip, sinó pel paper que durant ben bé tres dècades van tenir en el creixement de la Fórmula 1.
Goodyear és la marca de pneumàtics que més victòries ha aconseguit (368) i la que més curses ha guanyat (255) mentre competia contra una altra marca; si bé és cert que Goodyear no va ser mai el subministrador únic per decret com passa avui en dia, sinó que les altres marques marxaven per no poder competir amb els d’Akron. Fiables i sense cap gran polèmica com han patit Michelin o Pirelli, 24 campionats de pilots i 26 de constructors van ser guanyats amb els Eagle F1.
Pel que fa a Ford, no es pot menystenir la importància del motor DFV. El 1966 es va augmentar la capacitat dels motors de 1500 cc a 3000 cc i Coventry Climax, marca que havia servit motors durant els primers anys 60, va decidir no fabricar-ne. Colin Chapman va demanar pressupost a Cosworth, i va convèncer Ford, a través de Walter Hayes, d’invertir 100.000 lliures en el motor.
El motor va debutar el 1967 i inicialment era exclusiu per a Lotus, però veient la competència (Ferrari i poca cosa més), Hayes va decidir que qualsevol equip podria comprar el DFV a partir de 1968, per 7.500 lliures. El baix cost va provocar un bum d’equips nous a la categoria i el domini de Ford a la competició: el DFV va guanyar 155 curses i va aconseguir 12 títols de pilots i 10 de constructors, però com quasi tothom tenia el mateix motor, la competitivitat era molt alta.
L’arribada dels motors turbo gradualment va anar expulsant el DFV de la categoria (tot i que va ser reciclat per a la F3000), tot i que variants com el DFY, DFZ i el DFR van competir fins al 1991. Ford seguiria subministrant motors per a diversos equips, generalment del final de la graella, fins al 2005 quan amb la venda de Jaguar va deixar les curses, tancant un cicle de gairebé 50 anys de la marca al campionat, sense oblidar-nos de les diferents Fórmula Ford que han existit en desenes de països.

Elf

Essences et Lubrifiants de France, Elf, va ser una marca creada el 1967 per aglutinar tres companyies nacionals. El seu responsable esportiu va ser François Guiter, que a més de patrocinar per tot arreu des de finals dels 60 (qui no recorda els Tyrrell blaus o els Renault) fins a principis del segle XXI (quan va ser integrada dins Total) i subministrar olis i lubricants durant ben bé 50 anys, va ser el creador d’una cosa que avui és pràcticament normal: una programa-escola de formació de pilots.
Si bé es cert que ja hi havia hagut una iniciativa amb el circuit de Magny-Cours i el suport de Shell (el Volant Shell a l’escola Winfield), Elf va prendre el relleu i va expandir el programa, que va passar a anomenar-se la Filière i és avui dia la FFSA Academy.
Començant amb el Volant Shell però sobretot a partir de l’implicació d’Elf, s’explica la proliferació de pilots francesos a la Fórmula 1 entre els anys 70 i els 90. Tambay, Pironi, Prost, Fabre, Hill, Grouillard, Belmondo, Bernard, Comas, Panis, Alesi, Gachot, Bourdais, Montagny, Pic, Vergne o fins i tot el nostre Oriol Servià van passar per les mans de l’acadèmia francesa, i es possible que avui la falta d’empenta francesa per la falta de Guiter faci que no hi hagi tants pilots francesos al capdamunt.

Marlboro

Des de 1972 la marca de tabac és present a la Fórmula 1. Diem “és” perquè encara avui dona diners a Ferrari tot i que la marca no pot ser visible als cotxes.
Marlboro va patrocinar BRM el 1972, l’equip de Frank Williams el 1973 i 1974 i va passar a McLaren el 1974. A l’equip de Woking va “col·laborar” a crear el nou McLaren fusionant-lo amb el Project Four de Ron Dennis, i s’hi van estar fins a 1996. També van patrocinar Alfa Romeo entre 1980 i 1983 i patrocinen a Ferrari des del 1983.
Però això no era tot. A través de les diverses filials a cada país i sota la direcció de John Hogan, Marlboro patrocinava multitud de pilots i equips en el que s’anomenava el Marlboro World Championship Team. Per posar un exemple, el 1983 Marlboro patrocinava 15 pilots i 2 equips de Fórmula 1 dins d’un esquema on es patrocinaven 53 pilots i 9 equips de 9 categories diferents.
Pràcticament qualsevol que fos algú entre finals dels 70 i principis del segle XXI va ser patrocinat en algun moment per Marlboro, i els cotxes blanc-i-vermells segueixen en la memòria dels aficionats per moltes prohibicions que hi hagi, doncs en l’apogeu de Marlboro quasi totes les categories del motor del món tenien un cotxe patrocinat per ells.

Benetton i Red Bull

Com sabeu, Benetton és una marca de roba. I abans que ells, ningú mai va pensar en fer servir la Fórmula 1 com ells ho van pensar: essent propietaris d’un equip. Tots els equips que havien existit abans ja estaven relacionats amb el món del motor, ja fossin marques o subministradors o equips que existien simplement per a competir. Però Luciano Benetton va ser el primer en usar un equip de forma íntegra al comprar Toleman. La decoració anava en línia amb els valors coloristes de la marca però a més va donar una clau de volta a la direcció posant a Flavio Briatore, un home de màrqueting que mai havia vist una cursa en directe, al capdavant de l’equip. Briatore excel·lia en el seu camp i amb Benetton donant-li bon pressupost, fitxava homes de qualitat com Ross Brawn, Rory Byrne o Michael Schumacher, que van dur a l’equip a la glòria el 1994 i el 1995.
Les infraestructures que la marca italiana va construir son encara les mateixes sobre les quals l’actual equip Renault es basa.
Pel que fa a Red Bull, té algunes semblances amb Benetton en el sentit de que no són una marca relacionada en principi amb el motor. També s’assemblen en fitxar grans noms tècnics i fer servir mètodes innovadors per dirigir l’equip, però també hi ha diferències. Mentre Benetton s’esforçava a obtenir pressupost amb patrocinadors externs, Red Bull és més autosuficient. Mentre Benetton fitxava pilots, Red Bull se’ls “fabrica” amb el seu Junior Team que té reminiscències del que feia Elf als anys 70. També val a dir que Red Bull patrocinava pilots i equips durant força temps abans de tenir equip propi, i que a semblança de Marlboro, molts campionats compten amb els colors de Red Bull en algun cotxe.
Podriem dir, com a conclusió, que el patrocini de Red Bull és la perfecció dels que hi han hagut abans: proliferació com Marlboro, escola de pilots com Elf i propietat d’un equip, de fet, dos equips com Benetton. Si es fessin el seu motor i els seus pneumàtics ja seria el pack complet!