#McLaren50: 5 claus de la seva història

Fa exactament un mes es van complir 50 anys de la primera cursa de McLaren a la Fórmula 1. El 22 de maig de 1966 Bruce McLaren abandonava des de la quinzena posició a Mònaco, però donava inici al segon equip amb més història del campionat, després de Ferrari. Recordem aquí 5 fets determinants de McLaren que l’han ajudat a ser el que és avui dia.
5. A part de la Fórmula 1…
En consonància amb l’esperit del seu temps, l’equip McLaren no estava pensat només per a competir a la Fórmula 1. El primer McLaren, construït el 1964, va ser un cotxe de grup 7, i l’M1B ja va competir al campionat Can-Am, que a finals dels 60 i fins a la seva dissolució el 1974 va ser sinònim de campionats per als cotxes taronges. Tot i abandonar la categoria el 1972, McLaren és el constructor amb més victòries a la Can-Am (43) i amb més títols, amb 5 (2 McLaren, 2 Denny Hulme i 1 Peter Revson). 
Però en Bruce no només volia competir en sports-cars. Les 500 milles d’Indianapolis també eren el seu objectiu. Ell no va arribar a participar-hi, però McLaren va guanyar tres vegades la cursa, primer el 1972 amb l’equip Penske i Mark Donohue conduint, i el 1974 i el 1976 amb Johnny Rutherford en l’equip oficial. Els xassís McLaren van aconseguir 27 victòries i dos títols IndyCar (1973 Roger McCluskey i 1977 Tom Sneva), si bé Rutherford a l’equip McLaren només va poder ser tres vegades subcampió del campionat americà.
I una altra de les coses que Bruce McLaren somiava també s’ha complert: còrrer i guanyar a Le Mans. Ja en vida del fundador es va crear l’M6GT. Per problemes d’homologació no va còrrer a les 24 hores, però McLaren convertir el cotxe en el millor cotxe de carrer disponible, i construir-ne 250. Finalment només se’n van construir dos.
No va ser fins al 1993 que el McLaren F1 va veure la llum. És, encara avui, un dels millors cotxes construïts mai, i la versió per a Le Mans va guanyar al debut l’any 1995, convertint McLaren en l’únic constructor en haver guanyar Le Mans, Indianapolis i el mundial de Fórmula 1.
La producció de cotxes de turisme i la competició en GT continua avui en dia amb els models 540, 570, 650, 675 i el P1.
Johnny Rutherford va guanyar el 1974 i el 1976 a Indianapolis.
(Copyright: McLaren)
4. Project Four i Marlboro
El canvi dels anys 70 als 80 va viure la primera revolució important a McLaren. L’equip portava unes temporades dolentes; l’èxit de l’M23 havia deixat la marca enrere i noves innovacions com l’efecte terra o els motors turbo tenien a McLaren vuitena el 1978 i setena el 1979. Les coses van arribar a un límit el 1980, on a pesar dels esforços de John Watson i un prometedor debutant anomenat Alain Prost, l’equip va ser novè sense aconseguir ni un podi, cosa que només havia passat en les dues primeres temporades de l’equip.
Sota la pressió de John Hogan, executiu de Marlboro, el cap Teddy Mayer va ser convençut finalment per fusionar el seu equip amb el Project Four de Ron Dennis, que era un dels equips líders a la Fórmula 2 i a la Fórmula 3, i que havia fitxat al dissenyador John Barnard. Els cotxes passarien a dir-se MP4, o Marlboro Project 4, una denominació que avui en dia vol dir McLaren Project 4.
Mayer i Dennis no van acabar d’entendre’s i el primer vendria la seva part i marxaria de McLaren el 1982. Barnard per la seva banda va construir el primer xassís de fibra de carboni (l’MP4/1), i Dennis va convèncer TAG per invertir en un motor turbo dissenyat per Porsche, que va portar l’equip a tres títols de pilots i dos de constructors entre 1984 i 1986.
Ron Dennis és una persona que no agrada a tothom, però no es pot negar que sota el seu lideratge McLaren va tornar a les victòries i es va establir de manera ferma com a equip històric del campionat. A més, l’associació amb Marlboro va ser una de les més importants de l’equip, amb una duració de 22 anys.
L’MP4/1 en mans de John Watson
(Copyright: McLaren)
3. El superequip amb Honda
Cap al 1987 l’equip havia perdut una certa competitivitat davant els Williams-Honda, i Ron Dennis no es va quedar assegut esperant. Per al 1988 va fitxar Ayrton Senna per acompanyar Alain Prost en la que seria potser la parella de pilots més forta de la història, i a més va prendre els motors Honda a Williams en negar-se aquests a fitxar Satoru Nakajima com a pilot. Honda tenia clar que volia seguir amb Senna i Nakajima, així que se’n va anar a McLaren amb el brasiler i va seguir a Lotus amb el japonès.
El resultat va ser potser la temporada més dominant que es recorda. McLaren va aixafar els rivals mentre Prost i Senna es disputaven aferrissadament el títol, que es va endur el brasiler. Les coses es van espatllar entre els dos el 1989, amb un xoc controvertit a Suzuka que tindria resposta la temporada següent, quan Prost ja era a Ferrari. 
McLaren-Honda va guanyar els títols de constructors i pilots de 1988 a 1991, amb tres corones per a Senna i una per a Prost. Malgrat un període de domini relativament curt (Red Bull ha igualat els 4 anys de domini, i Ferrari i Williams els van superar), els noms McLaren, Honda, Senna i Prost han quedat com a sinònims de perfecció, de lluita al límit, de voltes de pole position i de curses dominades pels cotxes blanc-i-vermells.
L’associació McLaren-Honda va restablir-se l’any 2015 i encara no han obtingut els resultats esperats. Però recordem que Honda als 80 va trigar 4 anys a guanyar el títol amb Williams. Tot just estem a la segona temporada del retorn…
Prost i Senna, el 1988.
(Copyright: McLaren)
2. Les fletxes de plata
Els mitjans dels 90 van ser temps per a una nova re-invenció. Havent perdut els motors Honda a finals de 1992, a Ayrton Senna a finals de 1993 i a Marlboro a finals de 1996, l’equip va canviar totalment per entrar victoriós al segle XXI.
En primer lloc, els motors. McLaren va usar un Ford client el 1993, i va associar-se de manera oficial amb Peugeot per al 1994, però aquesta unió només va durar un any, amb McLaren aconseguint associar-se amb Mercedes.
Sembla que la intenció original de Mercedes era tenir un equip propi amb pilots alemanys del seu Junior Team, però amb els pilots (Schumacher i Frentzen entre ells) ja sense contracte amb la marca, van optar per subministrar motors a un equip potent en comptes de seguir amb Sauber.
Amb Mika Häkkinen i David Coulthard com a pilots, i amb un patrocinador nou en la tabaquera West, el 1997 McLaren va tornar a les victòries després de 4 temporades. Amb l’arribada del dissenyador Adrian Newey, l’equip va tornar a la primera línia.
Malgrat tot, els anys de Mercedes deixen una lleugera sensació de rendiment per sota les expectatives. En 20 temporades d’associació amb la marca alemanya, l’equip va aconseguir 78 victòries però només 3 títols de pilots (Häkkinen 1998 i 1999 i Hamilton 2008) i sobretot, només un títol de constructors el 1998. Certament amb una mica més de sort i/o fiabilitat, pilots com Häkkinen, Räikkönen, Alonso, Hamilton o Button podrien i haurien d’haver obtingut algun títol més.
Especialment sagnant és la temporada 2007, on tant Alonso com Hamilton van quedar a un punt del campió i a més l’equip va ser desqualificat dels constructors per l’escàndol de l’espionatge.
Kimi Räikkönen davant de David Coulthard el 2003.
(Copyright: McLaren)
1. Bruce
Per a mi, si una cosa queda de tot el que és McLaren avui en dia, aquest és el llegat del fundador, Bruce McLaren. Qui hauria dit que un neozelandès, que als 9 anys va patir una malaltia que el va deixar lleugerament coix, arribaria a crear una de les marques més importants de l’automobilisme?
McLaren va morir massa aviat per veure el seu equip guanyar títols, a Indianàpolis o a Le Mans, però en els seus 32 anys va inspirar a molta gent. Per començar homes com Teddy Mayer, Tyler Alexander, Alastair Caldwell o Denny Hulme van creure en ell i van esforçar-se al seu costat, perquè respectaven el seu talent com a pilot i com a mecànic i dissenyador, al mateix temps que sentien un afecte i una dedicació especial per aquell home, que sempre tenia un somriure i era amable amb tothom.
Aquest afecte va ser el que va fer que tots ells, amb Mayer i Hulme al capdavant, mantinguessin l’equip viu malgrat la desaparició d’en Bruce, i que un cop arribada la fusió amb Project 4, les coses no canviessin totalment, amb Ron Dennis al capdavant complint alguns dels projectes que McLaren ja havia pensat fa tants anys.
Però el llegat de McLaren no es limita a l’equip. Juntament amb Hulme i Chris Amon, han estat el mirall per a desenes de pilots que han seguit els seus passos, guanyant a Indianapolis, Le Mans i al Pikes Peak, entre d’altres, un botí força important per a un país de poc més de 4 milions d’habitants.
Per acabar, res millor que el que va dir el propi Bruce McLaren sobre la mort de Timmy Mayer (germà d’en Teddy), que serveix també com a epitafi per a ell mateix:
“Quan va arribar la notícia que havia mort, va ser terrible per a tots nosaltres, però qui pot dir que no ha vist més, fet més i après més en els seus pocs anys que no pas molta gent en tota la seva vida? Fer quelcom bé és tant valuós que morir intentant-ho fer millor no pot ser una estupidesa. Seria malgastar la vida no fer res amb l’habilitat que cadascú tenim, doncs crec que la vida es mesura en el que s’aconsegueix, no només en edat.” 

Bruce McLaren, Tyler Alexander i Teddy Mayer.
(Copyright: McLaren)
Compartiu amb nosaltres els vostres moments McLaren!