2. Jacky Ickx
(millor resultat: subcampió, 1969 i 1970)
Jacques Bernard “Jacky” Ickx va néixer a Brussel·les, Bèlgica, el primer dia de l’any 1945. El seu pare Jacques era periodista del motor i tant ell com el seu germà Pascal havien pilotat en algunes curses. El jove Jacky, per tant, estava dins d’aquest món des de ben petit, però no va interessar-se massa pel motor fins que el seu pare li va comprar una moto Zündapp de 50 cc. Amb 18 anys, Ickx va participar al campionat europeu de trial de 50 cc i el va guanyar, vencent en 8 de les 13 proves. També guanyaria títols nacionals. Aviat provaria també els cotxes i el 1965 va ser campió belga de turismes amb un Ford Cortina Lotus.
Ickx començaria a fer-se un nom el 1966. Va debutar per primer cop en un gran premi de Fórmula 1 al Nürburgring, si bé en aquells anys es permetia que els vehicles de Fórmula 2 també participessin al mateix temps durant el gran premi. Ickx no va passar de la primera volta, però aquell mateix any va guanyar les 24 hores de Spa amb un BMW, començant a donar mostres de la seva versatilitat. També va debutar per primer cop a les 24 hores de Le Mans com a company de Jochen Neerpasch, però va haver d’abandonar per problemes de motor.
El 1967 va ser l’any en que Ickx va establir-se com un jove a tenir en compte. Amb 22 anys, i dins de l’estructura Matra que dirigia Ken Tyrrell, va guanyar el campionat de Fórmula 2 amb dues victòries, dues poles i tres voltes ràpides. Una de les curses que no va acabar va ser a Nürburgring, on de nou competien els Fórmula 1 i els Fórmula 2 junts. Però Ickx aquell dia va impressionar tothom, classificant-se tercer en temps només darrere de Denny Hulme i Jim Clark. S’ha de tenir en compte que els F1 duien motor de 3000 cc i els F2 1600 cc. Com que corria a la Fórmula 2, Ickx va sortir darrere de tots els Fórmula 1 a la graella, però anava cinquè de tots quan va haver d’abandonar amb problemes a la suspensió.
Aquella actuació va permetre’l disputar dos grans premis de F1 amb un Cooper-Maserati, en els quals va obtenir el seu primer punt a Monza. També va còrrer a Le Mans amb el Ford GT40, però de nou es va veure obligat a abandonar.
Primera victòria a França, 1968
Per al 1968, Ferrari va posar els seus ulls en Jackie Stewart. Però quan l’escocès va descobrir que estaven negociant amb Jacky Ickx a les seves esquenes, Stewart va anar-se’n amb Ken Tyrrell i Ickx va obtenir el seient dels de Maranello.
Ickx va obtenir la seva primera victòria a la Fórmula 1 a Rouen sota la pluja, una victòria històrica perquè era la primera que obtenia un cotxe amb aleró posterior a la Fórmula 1. Va acabar cinc curses més aquell any, acabant sempre tercer o quart, i essent finalment quart al campionat mundial, amb una pole position.
L’any 1969 va deixar Ferrari i se’n va anar a Brabham. En part, el canvi va ser propiciat per John Wyer, que era qui normalment feia còrrer Ickx a Le Mans. Tant ell com Brabham eren patrocinats per Gulf, i Wyer tenia por que Ickx disputés Le Mans amb Ferrari. Per les raons que fos, Ickx la va encertar. Mentre Ferrari patia un any complicat, fins i tot faltant a alguna cursa, Ickx va fer la pole i va guanyar tant a Nürburgring com a Mosport. Tres podis més el van fer subcampió del món darrere d’un intractable Jackie Stewart.
I Wyer també la va encertar. Aquell any a Le Mans, malgrat l’aparició dels nous Porsche 917, Jacky Ickx i Jackie Oliver van vèncer de manera ajustada davant el Porsche de Hans Herrmann i Gérard Larrousse. Ickx, a més, va deixar clar el seu compromís amb la seguretat. Fins aquell any, els pilots sortien corrents cap al seu cotxe i s’anaven cordant el cinturó mentre competien. Ickx va ignorar-los, caminant i no arrencant fins que estigués ben cordat. Malauradament, els fets li van donar la raó: John Woolfe va morir en aquella primera volta al patir un accident i no dur cordat el cinturó de seguretat.
La famosa protesta d’Ickx a Le Mans 1969, caminant mentre tothom ja havia arribat al cotxe…
Ickx va tornar a Ferrari el 1970. Va patir algunes cremades en un accident al Jarama, però 17 dies després ja tornava a competir. L’any va ser dominat per Jochen Rindt, però l’austríac va morir a Monza. Amb tres curses per disputar-se, encara hi havia pilots que el podien superar si guanyaven les tres curses. Ickx va guanyar a Canadà i a Mèxic per afegir a la victòria que havia aconseguit a Àustria. Però a Estats Units només va ser quart, quedant subcampió darrere del campió pòstum, Rindt. Ickx ha dit en més d’una ocasió que no s’hauria sentit bé guanyant un títol contra algú que no podia defensar-se.
Aquell any va participar ja amb Ferrari a Le Mans però no va acabar, i també va disputar 4 curses amb BMW a la Fórmula 2, aconseguint una victòria.
El 1971 Ickx només va disputar Fórmula 1 amb Ferrari. L’any va començar bé i quan Ickx va aconseguir la victòria a Zandvoort era només a cinc punts de Jackie Stewart, però a partir d’allí va abandonar en sis de les set curses restants, acabant finalment quart al campionat.
Les coses no van ser massa diferents el 1972. Ickx va començar l’any bé, guanyant les 6 hores de Daytona, i a la Fórmula 1 va guanyar al seu estimat Nürburgring, però la irregularitat i les avaries van tornar-lo a deixar quart al campionat que va guanyar Emerson Fittipaldi.
Si algú a principis de 1973 hagués dit que Ickx no guanyaria mai més un gran premi, no se l’haguessin cregut, però així va ser. El Ferrari 312B3 no era prou competitiu i la marca fins i tot es va saltar el gran premi d’Alemanya a Nürburgring. Ickx, conscient de que podia fer un bon paper, va participar amb McLaren a “l’infern verd” i va obtenir l’únic podi de la temporada. Després d’una última cursa per Ferrari a Monza, va pilotar amb Williams a Estats Units, no puntuant en cap de les dues curses.
El 1974 Ickx va fitxar per Lotus en el que semblava un moviment inspirat, ja que l’equip acabava de ser campió de constructors. Però l’equip estava patint per substituir l’exitós però obsolet Lotus 72E. El Lotus 76 no acabava de funcionar. Els dos anys a Lotus només van reportar-li tres podis, i tot i una victòria a la cursa no puntuable a Brands Hatch sota la pluja (on era considerat un dels millors), Colin Chapman va decidir alliberar-lo del seu contracte a mitjan 1975. Si més no, aquell any va guanyar les seves segones 24 hores de Le Mans, fent parella amb Derek Bell sobre un Mirage-Ford.
Conduint el difícil Lotus 76
El 1976 va guanyar de nou a Le Mans amb un Porsche 936 i Gijs van Lennep de company. Pel que fa a la Fórmula 1, va anar a parar a l’equip de Frank Williams, que estava en procés de convertir-se en l’equip Wolf. El FW05 era un cotxe bastant dolent i Ickx no es va qualificar a 4 curses per primer cop en la seva carrera. Va aconseguir ser setè al Jarama i a mitja temporada, Chris Amon va intercanviar el volant amb Ickx ja que considerava que els Ensign que ell pilotava eren perillosos degut a algunes avaries mecàniques que havia patit. Ickx va disputar la seva última gran cursa a Holanda, on podria haver guanyat però el seu motor va dir prou. A Estats Units va patir un fort accident on va patir lesions a les cames, i Ickx ja no tornaria a còrrer mai seriosament a la F1.
El 1977 va participar al gran premi de Mònaco amb Ensign, quedant desè. Un any després va disputar tres curses més amb l’equip sense puntuar en cap d’elles i finalment el 1979 va ser substitut del lesionat Patrick Depailler a Ligier, sumant tres punts en vuit curses.
Ickx va guanyar tres vegades més les 24 hores de Le Mans als anys 1977, 1981 i 1982 fins a arribar a un total de sis victòries, convertint-lo en “Monsieur Le Mans” fins que el danès Tom Kristensen va situar el nou rècord en nou victòries. Mostrant la seva versatilitat, va vèncer les Bathurst 1000 australianes com a debutant juntament amb Allan Moffat el 1977, va ser campió de la Can-Am el 1979 i va vèncer el ral·li París-Dakar el 1983 amb un Mercedes G. Finalment va retirar-se el 1985, probablement influenciat per l’accident en que va morir Stefan Bellof, que va intentar avançar Ickx a Eau Rouge. En els últims anys ha participat en algunes curses a part de donar suport a la seva filla Vanina, que ha competit a Le Mans i al DTM. Ickx també té una altra filla, Larissa, que no s’ha dedicat al motor, fruit les dues del seu primer matrimoni.
Jacky Ickx hauria merescut ser campió. Un no guanya sis vegades a Le Mans, i també a Bathurst, a Daytona, a Nürburgring, etc. sense ser un gran pilot. Tenia un talent especial per conduir sota la pluja, però probablement va deixar Ferrari quan no tocava. Qui sap si podria haver plantat cara a Niki Lauda… Per altra banda, la història i els fets van fer campió Jochen Rindt el 1970 i segurament era qui més s’ho mereixia aquell any. Probablement a Ickx tampoc li hagués agradat prendre-li el títol d’aquella manera. Sigui com sigui, encara que sense títol de F1, el seu lloc com a grandíssim pilot està assegurat.
