9. Gerhard Berger
(millor resultat: tercer, 1988 i 1994)
Gerhard Berger va néixer a Wörgl, Àustria, el 27 d’agost de 1959. El seu pare Hans tenia una empresa de transports i en Gerhard, després dels estudis, va treballar i conduir camions per a ell. De fet, al 1979 en Hans va comprar una petita empresa de transports perquè en Gerhard la fes créixer.
Però aquell mateix any el jove de 20 anys va començar a competir en curses locals. Al pare, inicialment no li va fer gaire gràcia, però Berger va continuar corrent.
Després de dues temporades amb algunes curses de Fórmula Ford 1600 i Fórmula 3, el 1982 va còrrer amb Josef Kaufmann Racing la Fórmula 3 alemanya i va quedar tercer al campionat amb un pilotatge molt regular, sense tenir ni un sol accident. La temporada següent va còrrer a la Fórmula 3 europea per a Helmut Marko i va ser setè, amb dos segons llocs com a millor resultat. A final de temporada va disputar el gran premi de Macau en el que va acabar tercer darrere Ayrton Senna i Roberto Guerrero.
La cursa de Macau va proporcionar-li un nou contracte de Fórmula 3 europea amb l’equip de Pino Trivellato, amb el que va aconseguir dues victòries i el tercer lloc al campionat. També va participar amb BMW a l’europeu de turismes. Els seus èxits van cridar l’atenció de Günther Schmid, propietari de l’equip ATS de Fórmula 1, que el va fer pilotar en quatre curses. Berger va quedar sisè a Monza però no va sumar punts degut a que el segon cotxe d’ATS que pilotava no havia iniciat la temporada.
Aquell any va acabar amb un greu accident de trànsit. Berger va fracturar-se dues vèrtebres, però va tenir sort: al primer cotxe en aturar-se hi anaven dos metges especialitzats en accidents de trànsit i lesions del coll. Va ser operat i tant sols dos dies després va marxar de l’hospital. Tenia tests amb Arrows que el portarien a ser pilot de l’equip anglès el 1985.
Allí per fi va sumar els seus primers punts, mentre seguia sent pilot de BMW prenent part en curses del DTM i a les 24 hores de Spa, que va guanyar amb Roberto Ravaglia i Marc Surer.
Encara part de BMW, Berger va passar a Benetton el 1986. Amb una escuderia més competitiva, Berger va obtenir la primera victòria de la seva carrera a Mèxic, si bé la fiabilitat del motor BMW no va deixar-lo sumar més que 17 punts per acabar setè al mundial.
La seva actuació va convèncer Enzo Ferrari per fitxar-lo. Berger va ser l’últim pilot de Fórmula 1 que el Commendatore fitxaria personalment, i sempre es van entendre molt bé.
El 1987 Berger va quedar cinquè, va obtenir dues victòries al Japó i a Austràlia i va puntuar en totes les curses que va acabar, mai per sota del quart lloc. La seva velocitat i regularitat van fer-lo ràpidament el pilot número 1 de l’equip per davant de Michele Alboreto. La parella va continuar junta el 1988 i aquell any Berger va ser tercer, però a gran distància dels dominadors McLaren-Honda. Berger fou l’únic pilot en guanyar una cursa fora dels McLaren quan aquests van abandonar a Monza, en el que va ser un doblet històric poques setmanes després de la mort d’Enzo Ferrari.
L’any 1989 Nigel Mansell va arribar a Maranello. Es prometia una lluita ferotge, però a Imola, al Tamburello, Berger va impactar contra la paret. El Ferrari es va incendiar però els comissaris van apagar el foc molt ràpidament, i l’austríac va sortir-se’n amb una costella i l’espatlla trencades i algunes cremades. Al tornar va patir molts abandonaments, i tant sols va puntuar en tres curses: una victòria i dos segons llocs.
Amb la guerra Senna-Prost a McLaren, Berger va ocupar el lloc del francès a l’escuderia de Woking per al 1990. Senna i Berger ja es coneixien, però al ser companys d’equip van forjar una amistat sincera que es complementava amb bromes com Berger posant una foto d’un penis al passaport de Senna, llançant el maletí del brasiler des d’un helicòpter o omplint l’habitació amb granotes. Sobre aquesta última, es veu que quan Senna li va comentar que s’havia passat la nit traient granotes, Berger li va preguntar si havia trobat la serp…
Però Senna no es quedava enrere. Com a revenja per les granotes, va posar un formatge especialment olorós a la ventilació de l’habitació de Berger, a més d’obligar l’austríac a anar a un sopar de gala amb vambes a l’haver omplert les seves sabates amb escuma d’afaitar, o enganxar-li totes les targetes de crèdit juntes.
Pel que fa a la pista, Senna va ser superior a un Berger que després de l’accident d’Imola va perdre una mica la punta de velocitat. En els tres anys que van estar junts, Senna va guanyar dos títols mentre Berger es va haver de conformar amb 3 victòries i dos quarts llocs al campionat. A finals de 1992 va tornar a Ferrari, però l’any 1993 va ser difícil. Berger només va poder sumar un podi i va
patir molts abandonaments. Destacable és el de Portugal, on tot just sortint de boxes la suspensió activa va fallar i va enviar-lo contra el mur, travessant la recta d’arribada mentre altres cotxes l’evitaven.
El 1994 va ser un any dur per a Berger. En 15 dies va veure com moria Senna a la mateixa corba on ell havia xocat cinc anys abans i també com els altres dos austríacs de la graella patien accidents greus. Roland Ratzenberger va morir un dia abans que Senna, i Karl Wendlinger quedava en coma a Mònaco. Berger va pensar molt en la retirada, però va seguir. Aquell any es va veure recompensat amb el tercer lloc al mundial i la primera victòria de Ferrari en quatre anys a Hockenheim.
A la temporada següent va ser Alesi qui va guanyar una cursa per a Ferrari. Berger va obtenir sis podis, però els dos pilots van fitxar per Benetton a finals de temporada mentre Ferrari es feia amb els serveis de Michael Schumacher. Dues temporades decepcionants van seguir. El 1996, Berger va patir amb la seva alçada que era perjudicial per a la velocitat del seu B196. Tot i això, va estar a punt de guanyar a Hockenheim fins que a poques voltes del final el motor Renault va dir prou.
La temporada de 1997 seria la seva última. Berger va perdre’s tres curses primer per una malaltia i després per la mort del seu pare en un accident d’avió. L’any no havia anat bé, però quan Berger va tornar a la cursa de Hockenheim, va ser imparable, fent pole, victòria i volta ràpida. Benetton no tornaria a guanyar una cursa fins al 2003, quan Renault ja havia comprat l’escuderia. Tot i tenir una oferta de Sauber a final de temporada, Berger va decidir retirar-se.
La última victòria, Hockenheim 1997
Des que va plegar, Berger ha estat director de competició a BMW des de l’any 2000 fins al 2003, co-propietari de Toro Rosso entre els anys 2006 i 2008, conseller de Bruno Senna en els seus anys inicials i president de la comissió FIA per a monoplaces entre 2012 i 2014. A part, ara veu com el seu nebot Lucas Auer ha seguit els seus passos i correrà al 2015 al DTM amb Mercedes.
Berger va ser un bromista, però era un pilot molt ràpid. Ell mateix ha admès que l’accident d’Imola possiblement va canviar la seva manera d’afrontar la vida i les carreres, i que potser ja no va ser tant ràpid com abans de l’accident. La seva determinació per tirar endavant malgrat les desgràcies també és envejable. Va retirar-se amb un palmarès digne i sent un dels pilots més respectats de la graella. Probablement, l’única cosa que va evitar que Berger fos campió va ser, per una banda coincidir en el temps amb Senna i Prost, i per l’altra patir els anys difícils de Ferrari.
