19. David Coulthard
(Millor resultat: subcampió, 2001)
David Marshall Coulthard va néixer el 27 de març de 1971 a Twynholm, Escòcia. Després de molts èxits nacionals al kàrting, el 1989 va guanyar els dos campionats britànics de Fórmula Ford 1600 i li van otorgar el primer premi McLaren Autosport BRDC, a resultes del qual va provar un McLaren amb 19 anys. Seguint amb la seva carrera, el 1991 va ser segon al britànic de Fórmula 3, el 1992 va ser novè a la F3000 i va provar amb Benetton i el 1993 va ser tercer a la F3000 i ja va aconseguir el lloc de provador a Williams.
El 1994 hagués tornat a participar a la F3000 però la mort a Imola d’Ayrton Senna va fer que Frank Williams confiés en ell i el fes debutar a Montmeló. Si bé aquella temporada va ser substituït per Nigel Mansell per raons de màrqueting, al final l’equip va decidir-se per ell i no per l’anglès per la temporada següent. En un any dominat per Michael Schumacher, Coulthard, tot i algunes errades, va estar molt a prop del seu company Damon Hill, va guanyar la seva primera cursa i va fer cinc poles. Molts es van estranyar quan Williams va decidir quedar-se a Hill quan va arribar Jacques Villeneuve, però així va ser, i en “DC” va fitxar per McLaren.
Primera victòria a Estoril, 1995
La primera temporada a Woking va ser dura. L’MP4-11 no estava a l’alçada i Coulthard només va obtenir dos podis a Nürburgring i a Mònaco, quedant per darrere del seu company Mika Häkkinen a la classificació. Però per a l’any 1997 es van invertir els papers. Amb l’arribada d’Adrian Newey McLaren va ser més competitiu, i Coulthard va vèncer a Austràlia i Itàlia, i hauria pogut guanyar a Canadà també si no hagués estat per un problema d’embragatge. Però l’any va acabar amb un sabor amarg: a Jerez, l’equip va ordenar a Coulthard que deixés passar a Häkkinen per tal que el finés guanyés la seva primera cursa.
I el 1998 va començar igual. A Melbourne hi va haver un problema de comunicació i Häkkinen va perdre el liderat. De nou, l’equip va demanar a Coulthard que el deixés passar i l’escocès així ho va fer. Quedava establerta la seva reputació com a home respectable, però aquell any tant sols va guanyar una cursa, mentre Häkkinen en guanyava 8 i es proclamava campió. No només era això, la relació d’en Mika amb Ron Dennis era molt més propera i tot i no haver-hi un número 1 i un número 2, fins que Häkkinen no es va retirar Coulthard no va liderar l’equip.
El 1999 hi va haver una petita possibilitat quan estava a només 12 punts del seu company, però una sortida de pista a Nürburgring va acabar amb les seves aspiracions. També l’any 2000 semblava que Häkkinen havia començat més a poc a poc. En DC havia sobreviscut a un accident d’avioneta i a França, guanyava la seva tercera cursa de l’any després d’un gran duel amb Schumacher, a qui tenia a 12 punts al davant. Però a partir d’allí, Häkkinen va guanyar tres curses i Coulthard cap més, acabant els dos bastant per darrere del pilot de Ferrari. Ja el 2001, quan Häkkinen ja semblava menys motivat, en David va tornar a signar un bon inici molt a prop de Schumacher, però al final aquest va acabar traient-li quasi el doble de punts. Seria la millor posició de DC al campionat, subcampió.
Amb la retirada de Häkkinen va arribar Kimi Räikkönen i el 2002 en David no va tenir problemes, però tot i una victòria a Mònaco, ningú va poder fer res contra Schumacher i el Ferrari F2002. Però el 2003 ja no va ser així. Mentre Räikkönen lluitava pel títol amb el “Kaiser”, Coulthard va acabar a 40 punts del seu company, tot i vèncer en el gran premi inicial. Tots dos van patir algunes avaries, però en Kimi va ser més regular, i ja a principis de 2004 es va anunciar que Juan Pablo Montoya fitxaria per l’equip, assenyalant la fi de Coulthard a McLaren.
Aquell 2004 va ser un any dur amb un cotxe molt poc fiable, i Coulthard se’n va anar al nou equip Red Bull, que el va fitxar com a pilot experimentat amb qui comparar les seves joves promeses. Els dos primers anys no va tenir cap problema amb homes com Christian Klien, Vitantonio Liuzzi o Robert Doornbos, i a més va sumar el primer podi de l’equip a Mònaco 2006. Els dos últims anys, amb Mark Webber de company, les coses van estar més igualades però encara va sumar un últim podi a Canadà 2008 abans de retirar-se a finals d’aquella temporada. Més tard va competir 3 anys al DTM sense grans resultats i actualment treballa per a la televisió anglesa durant els grans premis.
Sense cap altre pilot britànic en aquells moments, les proclames a principi de temporada (“Aquest pot ser el meu any”) de Coulthard van ser motiu de broma en algun moment, sempre amplificades i exagerades per la premsa anglesa. Però certament el 1995 semblava com el pilot més prometedor i és fàcil que si s’hagués quedat a Williams podria haver optat als mundials de 1996 i 1997. Tanmateix, en el seu temps a McLaren no va lluitar mai fins al final amb Schumacher mentre que Häkkinen va guanyar-li dos títols i Räikkönen li va discutir el de 2003. Pilot d’estil delicat, durant la seva carrera semblava que li faltés l’instint assassí d’un Schumacher o d’un Vettel, que quan volien guanyar passaven per sobre de tot. Ell mateix reconeix que “Häkkinen tenia aquella avantatge als entrenaments, de treure’s un gran temps, que jo no podia igualar”, però un pilot que venç en dues ocasions a Mònaco i que en el seu dia podia plantar cara a tot un Schumacher hauria merescut un títol mundial.
