15. Michele Alboreto
(Millor resultat: subcampio, 1985)
Michele Alboreto va néixer a Milà, Itàlia el 23 de desembre de 1956. Va tenir una infància normal i estudiava disseny industrial quan als 20 anys va posar els coneixements adquirits en pràctica: amb alguns amics van construir el CMR, un monoplaça per participar a la Fórmula Monza. No van tenir massa èxit i dos anys després Alboreto va passar a la Fórmula 3 italiana, on va començar a destacar a la segona temporada.
Aquell any, Alboreto va ser subcampió italià i va quedar sisè al campionat europeu, i al 1980, sempre amb l’equip Euroracing, va ser tercer a Itàlia i campió del certamen europeu de Fórmula 3. Amb aquests resultats va obtenir dos contractes, un amb Lancia per participar en algunes curses del mundial de resistència i un altre amb Minardi per participar a la Fórmula 2, on aconseguiria la primera victòria de l’equip italià a la categoria.
Aquell 1981 també va debutar a la Fórmula 1 a partir del gran premi de San Marino, amb l’equip Tyrrell. No va sumar cap punt amb el 011 però la temporada següent, amb el 012, va aconseguir la primera victòria seva i de Tyrrell en 4 anys a Las Vegas. Va ser vuitè al mundial de Fórmula 1 i cinquè al de resistència, on va vèncer en tres curses.
El 1983 va seguir amb Tyrrell i Lancia. Amb l’equip anglès, Alboreto va tornar a guanyar una cursa que seria recordada per diferents motius: l’última victòria de Tyrrell, l’última victòria del motor Ford DFV, i l’última victòria d’un motor turbo fins l’any 1989. Es precisament aquesta dada la que va impedir la competitivitat de l’equip, i Alboreto va ser tant sols dotzè al campionat, amb només 10 punts. Pel que fa a Lancia, l’equip va perdre competitivitat i el pilot milanès va deixar la marca italiana per concentrar-se plenament a la Fórmula 1.
Felicitat per la cantant Diana Ross, a Las Vegas 1982
Els seus mèrits a Tyrrell van tenir premi i va fitxar per Ferrari l’any 1984, essent el primer pilot italià en 11 anys en pilotar per la marca. Aquell any va ser dominat per McLaren i Ferrari, amb un disseny encara hereu del de 1982, encara va fer prou, amb Alboreto vencent a Bèlgica i acabant quart al mundial.
Per a la temporada de 1985 els de Maranello van presentar un nou disseny, el 156/85. Amb dues victòries (Canadà i Alemanya), 8 podis i faltant cinc curses, Alboreto era segon a només tres punts d’Alain Prost, havent liderat gran part del mundial. Però en aquelles últimes cinc curses Prost va sumar una victòria i tres podis, mentre en Michele va haver de plegar en totes per avaria mecànica, cosa que va segellar el títol per al francès. Malgrat tot, Alboreto va ser subcampió, el millor resultat per un pilot italià des dels títols d’Alberto Ascari als anys 50.
Malauradament, les coses ja no anirien mai tant bé i Alboreto no guanyaria mai més una cursa. El 1986 el Ferrari era poc competitiu i només va poder sumar un podi, i l’any següent l’equip va fitxar Gerhard Berger, que va resultar ser un os massa dur. Alboreto va aconseguir tres podis tant el 1987 com el 1988, mentre que Berger va guanyar tres curses en els dos anys, incloent la mítica de Monza 1988 en que l’equip va fer doblet.
Ferrari va decidir no renovar el contracte del pilot italià, i semblava que Williams estava interessat en ell, però finalment no el van contractar. Alboreto va pensar en retirar-se però finalment va tornar a Tyrrell amb patrocini personal de Marlboro.
Però el seu temps a Tyrrell duraria fins el gran premi de França. Allí, Ken Tyrrell havia trobat patrocini de Camel i va instar a Alboreto a que deixés el seu contracte amb Marlboro. En Michele s’hi va negar i va marxar de l’equip, cosa que va facilitar el debut de Jean Alesi. Mentrestant, Alboreto va perdre també els diners de Marlboro i va acabar, irònicament, en un equip patrocinat també per Camel com era Larrousse. Aquell any el va acabar en la onzena posició, havent sumat un podi a Mèxic amb Tyrrell.
Per al 1990 va fitxar per Arrows, que estava en procés de ser comprat per Footwork. La primera temporada, amb un xassís antic, va acabar sense punts. Les coses no van millorar el 1991. Tot i tenir un motor de fàbrica Porsche, aquest va ser molt poc competitiu i a mitja temporada es va canviar per un Hart, però de nou, Alboreto es va quedar sense sumar cap punt. En canvi, el 1992 es va aconseguir motors Mugen Honda i Alboreto va ser desè al mundial, amb sis punts.
Per al 1993, va fitxar per l’Scuderia Italia. Però aquell any l’equip va passar de col·laborar amb Dallara a fer-ho amb Lola, i el moviment va ser desastrós. Alboreto no es va classificar per a la meitat dels grans premis i quan ho va fer, no va sumar cap punt. Sense diners, l’equip es va ajuntar amb l’equip Minardi per al 1994 i Alboreto va seguir a l’equip. Va sumar un punt a Mònaco, però també va ser protagonista involuntari al cap de setmana negre d’Imola, al perdre una roda al pit-lane i lesionar alguns mecànics. Al final d’aquella temporada, Alboreto va deixar la Fórmula 1.
La reputació d’Alboreto, danyada després de tants anys amb equips mediocres, es va anar restablint amb el temps. El 1995 va participar al DTM i a l’ITC amb Alfa Romeo i també va pilotar el Ferrari 333SP al mundial de resistència, obtenint la pole a Daytona i a Sebring. El 1996 va participar a la temporada inicial de la Indy Racing League (IRL), obtenint com a millor resultat un quart lloc i quedant onzè al campionat.
El 1997 va guanyar les 24 hores de Le Mans en un Porsche compartit amb Stefan Johansson i Tom Kristensen, i va participar en dues curses de la IRL, essent tercer i cinquè. A partir d’allí es va concentrar en la resistència, primer a l’equip Porsche oficial, i a partir de 1999 amb Audi, amb qui va guanyar el Petit Le Mans i les 12 hores de Sebring.
Última cursa, Austràlia 1994
Però el 25 d’abril de 2001, mentre provava l’Audi R8 al Lausitzring, va patir una punxada a més de 320 quilòmetres per hora, va perdre el control i el cotxe va donar diverses voltes de campana. Alboreto va morir pràcticament a l’acte, als 44 anys, deixant dona i dues filles. Se n’anava l’últim pilot italià exitós de Ferrari, un fan de Ronnie Peterson en el qual va inspirar el seu casc i un aficionat del blues que sabia tocar el baix i que solia parlar amb George Harrison quan aquest apareixia a un gran premi.
Alboreto és, malgrat la seva carrera més o menys irregular a la Fórmula 1, l’últim pilot italià que ha tingut una possibilitat real de ser campió del món, i sembla mentida que en faci 30 anys d’això. Segurament no estava al nivell d’Alain Prost, però li va posar les coses difícils. Després de la Fórmula 1 va vèncer a Le Mans i va fer un podi a Estats Units en un oval, així que també era un pilot versàtil. Per mi, mereixedor de ser un “campió sense corona”.
