María de Villota va morir la matinada del divendres, mentre dormia en un hotel de Sevilla. Anava a donar una conferència i pocs dies després, presentaria el seu llibre.
Segons les primeres dades, sembla bastant segur que la mort s’ha degut a conseqüència de les lesions que va patir l’any passat. Tenia 33 anys.
Abans de començar, vull donar, esportivament, la meva opinió sobre si de Villota mereixia o no ser a la Fórmula 1. Tot i que ella sempre va voler que la tractessin com a qualsevol altre pilot, és evident que l’equip Marussia devia pensar en el fet de que era una dona, com a fet diferencial. Tots podem pensar en pilots que no tenen o no han tingut la oportunitat de provar un Fórmula 1 i que s’ho mereixerien més que la María. Però jo no estic aquí per jutjar si s’ho mereixia o no. El fet es que hi era, i mentre hi va ser va fer el seu paper de manera humil i professional.
Pare i filla en una cursa de Fórmula 3
María de Villota Comba va néixer el 13 de gener de 1980 a Madrid. El seu pare Emilio va ser un dels pocs pilots espanyols que va arribar a competir a la Fórmula 1, si bé sempre amb equips privats i amb pocs resultats. Tant la María com el seu germà Emilio Jr. des de ben petits van aficionar-se a les curses. El seu pare no ho veia del tot amb bons ulls, però durant les seves carreres els va ajudar, tant des de la seva escola de pilots com amb el seu equip.
Als 16 anys la María va debutar als karts després de vèncer la resistència del seu pare a ser pilot, i amb 20 anys va passar als monoplaces. Dos anys a la Fórmula Toyota Castrol li van reportar un subcampionat, i ja el mateix 2001 va passar a la Fórmula 3 espanyola. Durant cinc anys la María ho va provar però no va aconseguir cap victòria, acabant amb un onzè lloc a la general de l’any 2002.
En un acte promocional el 2011
El 2005 va ser la primera pilot espanyola en participar a les 24 hores de Daytona, i va començar a enfocar més la seva carrera cap als GT i els turismes. També va ser la primera dona al mundial de Turismes, on en quatre curses amb un Chevrolet va sumar dos punts.
El 2007 va participar al campionat alemany ADAC Procar i hi va quedar tercera, i a la temporada següent va tornar als monoplaces, primer a la Euro 3000 italiana i un any després amb el paper que la va començar a fer coneguda, la Superleague Formula com a pilot de l’Atlético de Madrid, sense massa bons resultats tampoc. De totes maneres, a l’últim any de la col·laboració amb l’Atlético, el 2011, la María va signar amb Renault per pilotar el Fórmula 1 en exhibicions i fer de representant de la marca, fent un test a Paul Ricard amb un R29. Eric Bouiller, actual cap de l’escuderia, va dir d’ella: “Ha fet el que esperàvem, pas a pas. Uns temps raonables, sense cometre errors”.
Així la María ja tenia un peu al món de la Fórmula 1 i el 2012 Marussia la va contractar com a tercer pilot, si bé no havia conduit el cotxe fins al fatídic 3 de juliol, on en un test a l’aeròdrom de Duxford (Gran Bretanya), va patir l’accident que li va canviar la vida, al xocar amb la plataforma d’un camió a l’alçada del casc.
Miraculosament de Villota va salvar la vida, però va perdre l’ull dret i va necessitar diverses operacions degut a les lesions al crani que havia patit.
Mostrant com va quedar el seu casc a l’accident
Després de l’accident, De Villota es va dedicar a temes com fundacions, la seguretat vial i a explicar la seva història de superació, i de fet es va casar i ja havia tornat a conduir de nou, quan de sobte el dia 11 va morir mentre dormia.
María de Villota no serà recordada per haver guanyat molts campionats, i segur que ella era la primera que hagués volgut guanyar més curses i haver fet més mèrits. Malauradament però, sí que ens va donar una lliçó de com enfrontar-se a les adversitats, de com tornar a començar, tornar a aixecar-se amb un somriure i unes ganes de viure contagioses. Descansi en pau.
