Fa unes setmanes, quan vàrem penjar la Guia F1 2013, hi va haver un comentari d’en Gerard Porta que deia “Des de quant i per què els cotxes de Fórmula 1 es salten el número 13?”
Parlant parlant vaig prometre que un dia faria un article sobre els dorsals a la Fórmula 1 i avui aprofitem que aquesta setmana no hi ha GP per explicar una mica d’història.
El Delage de Torchy, accidentat.
Per començar, la no-utilització del número 13 ve d’abans fins i tot del mundial de Fórmula 1. Tradicionalment al món occidental s’ha considerat al 13 una xifra amb mala sort inherent. Tot i així, al principi de les curses de gran premi el número s’usava fins que als anys 20 l’equip Delage va patir dos accidents fatals amb vehicles que portaven el 13.
La primera de les morts va ser al GP de San Sebastià, a Guipúzcoa, el 19 de setembre de 1925, sent el finat el pilot francès Pierre Torchy al xocar contra un arbre. Delage no va tornar a còrrer fins al mes d’abril següent, a la Targa Florio. El comte italià Giulio Masetti també portava el 13 i també va morir després de bolcar.
Després d’aquests fets l’ACF, l’Automòbil Club Francès, va decidir no utilitzar més aquest número, i la tradició s’ha mantingut i a la Fórmula 1 només hi han hagut un parell d’excepcions.
Solana amb el BRM número 13.
La primera va ser per part del pilot mexicà Moisés Solana. En aquells temps no era obligatori còrrer tot el mundial i Solana va disputar el gran premi de casa seva amb un BRM privat que mantenia l’Scuderia Centro Sud. Es va classificar onzè i va classificar-se onzè també a la cursa, després que el motor li fallés a falta de 8 voltes. Solana va ser l’únic pilot que va disputar una cursa amb el número 13, doncs tot i que la pilot anglesa Divina Galica va presentar-se l’any 1976 a Brands Hatch amb un Surtees de l’equip Shellsport/Whiting, no va poder classificar-se per a la cursa.
Divina Galica intentant classificar el 13.
Es dóna el fet de que al Japó i a gran part d’Àsia és el número 4 el de la mala sort perquè pronunciat sona similar a la paraula “mort”. I certament, tant Satoru Nakajima com Ukyo Katayama no el van portar mai quan van pilotar per Tyrrell. L’any 2005, Takuma Sato si que el va portar conduint un BAR, i podem afirmar que no va tenir massa sort, doncs tant sols va sumar un punt pels 37 del seu company Jenson Button, i va ser enviat a l’equip Super Aguri per a la temporada següent…
També a Itàlia es considera el número 17 com de mala sort. 17 en nombres romans és XVII, que passa a ser VIXI en llatí (“he viscut”, és a dir, “ja no visc”), però no tinc constància de que ningú l’hagi evitat activament a la Fórmula 1…
Un altre tema interessant és: Per què els F1 porten els números que porten?
Bé, la resposta ara mateix és fàcil, doncs es dona el número 1 al campió i el 2 al seu company, i la resta d’equips segueixen en ordre de campionat de constructors, però aquest sistema es va implementar al 1996.
Quan el mundial va iniciar-se l’any 1950, a cada gran premi els dorsals canviaven. A vegades depenia de qui s’inscrivia primer a la cursa, a vegades es reservava l’u pel guanyador de l’any passat, o fins i tot que totes les curses del dia seguissin una mateixa llista, cosa que va fer que al gran premi d’Alemanya de 1952 els Fórmula 1 anessin del 101 al 136.
Cap als anys 60 els equips més o menys feien servir el mateix número durant tot l’any però aquest fet no es va fixar fins a l’any 1974. Com al 1996, es va utilitzar la classificació de constructors de l’any anterior:
-1r. Lotus (1 i 2)
-2n. Tyrrell (3 i 4)
-3r. McLaren (5 i 6)
-4t. Brabham (7 i 8)
-5è. March (9 i 10)
-6è. Ferrari (11 i 12)
-7è. BRM (14 i 15)
-8è. Shadow (16 i 17)
-9è. Surtees (18 i 19)
-10è. Williams (20 i 21)
I els nous equips seguien. A diferència de l’any 1996, però, els equips mantenien els números que se’ls van assignar a no ser que el seu pilot fos campió del món. Així doncs, el 1974, Emerson Fittipaldi amb McLaren va ser campió i Lotus va passar a portar el 5 i el 6 i McLaren l’1 i el 2. El 1975 Niki Lauda amb Ferrari va ser campió, i McLaren va passar a portar l’11 i el 12 i Ferrari l’1 i el 2, i així successivament. Ferrari va portar l’11 i el 12 fins que Jody Scheckter va ser campió l’any 1979. Lotus es va quedar l’11 i el 12 i el 1980 Williams va guanyar amb Alan Jones. Williams havia desaparegut i tornat a renéixer, i se’ls havia assignat els números 27 i 28, que el 1981 van passar a ser els de Ferrari, i que ho serien fins l’any 1995.
L’únic equip que va mantenir els mateixos números del 1974 al 1995 va ser Tyrrell, amb el 3 i el 4, i de fet, als anys 90, en ple declivi, era un anacronisme veure l’equip a la cua de la graella i uns números tan baixos.
Als 70 el més normal era veure un Ferrari amb el número 11.
Fins al 1991, a més, els equips podien fer còrrer un, dos o més cotxes, desapareixien, mantenien els números heretats… Això ocasionava forats o números fora del normal. Gilles Villeneuve va debutar amb un McLaren amb el dorsal 40, tot i que els seus companys portaven l’1 i el 2. O el cas de l’equip Fittipaldi, que al 1979 corria amb un sol cotxe i el número 14. Quan van voler expandir-se aquell any, no hi havia cap número lliure fins al 19, i per a la temporada següent, els van atorgar el 20 i el 21. Gairebé cada any es feien ajustaments als números, però fins i tot l’any 1995, l’últim d’aquesta numeració, hi havia forats:
-1 i 2, Benetton
-3 i 4, Tyrrell
-5 i 6, Williams
-7 i 8, McLaren
-9 i 10, Arrows
-11 i 12 Simtek
-14 i 15 Jordan
-16 i 17 Pacific
-21 i 22 Forti
-23 i 24 Minardi
-25 i 26 Ligier
-27 i 28 Ferrari
-29 i 30 Sauber
Larrousse i Lotus havien desaparegut el 1994. Larrousse usava els números 19 i 20 que van quedar buits, i Simtek, que havia portar el 31 i el 32, va passar als números de Lotus. Pacific, que eren el 33 i el 34, van passar al 16 i 17 que eren buits com el 21 i el 22 de Forti, que debutava.
Com veieu la cosa no quadrava per enlloc i al 1996 es va passar al sistema actual, més racional però sens dubte, més avorrit. Només els tercers pilots entre els anys 2003 i 2007 van portar números superiors al 30, però només als entrenaments lliures.
Neel Jani, pilot de Toro Rosso a Mònaco 2006, amb el 40.
M’han quedat encara coses per explicar-vos sobre els dorsals i coses curioses al respecte, així que algun día d’aquests farem un altre article sobre números…
