Crònica GP d’Europa: Dècimes de campió

Començaré la crònica amb una pregunta, els agrada Fernando Torres? 

Quina pregunta cert? Totalment fora de lloc -en principi-. Dissabte vaig tenir la oportunitat de conversar amb un psicòleg esportiu i em va dir: El Fernando Torres és bàsicament dolent, perquè tarda tres segons en prendre una determinació, per això sempre li prenen la pilota a l’àrea.

A la Fórmula 1 dels set equips en un parell o tres dècimes, Fernando Alonso té vint punts d’adventatge sobre el segon classificat Mark Webber, després de vuit curses. La única manera de calibrar l’estat del Ferrari -competitivitat del qual es discuteix des del GP d’Austràlia- es veure què fa el Felipe. Jutjeu per vosaltres mateixos. Fernando Alonso és les tres dècimes, es la màgia. És la remuntada, va ser l’espectacle, el que -a mi, sento la brutal sinceritat- em va fer aixecar del sofà com feia temps que no em passava.

La cursa d’ahir va ser de les que fa història, des les que queden gravades a la memòria col·lectiva de l’esport, una d’aquelles curses que molts pocs afortunats poden firmar. Potser qualsevol dels tres que estava sobre el podi -ho sento pero sento que tinc moltes coses sobre les que escriure-, ho podria fer. Vejem doncs una foto del podi:

Ai l’as! Disculpin m’he equivocat! Aquesta era una foto del GP de Bahrein de quan…? Del 2006! Sis anys després, la història es repeteix, la vella escola de nou, amunt, amunt, amunt. A mi, i segurament a molts de vosaltres, m’ha fet molta il·lusió, sobretot per Michael Schumacher. I s’hi fixen? Els cromos completament canviats:

Schumacher s’ha vestit de Mercedes -on estava Räikkönen, en certa manera-, Alonso de vermell -avans anava de Renault- on ara tenim a Kimi Räikkönen, que també ha vestit de vermell en alguna ocasió… i és que sobre el podi del GP de València hem pogut veure desplegada una bona part de la història moderna de Ferrari. Tres pilots que han fet història a l’Scuderia -uns més que d’altres- i Alonso més que mai, potser, com el relleu natural del kaiser. I per cert, tots ells han tingut en algun moment o altre a Andrea Stella d’enginyer de pista. Quantes voltes dona la vida…

Hi ha un probervi italià, que podeu trobar a les cartes de brisca italianes i resa: “non val saper chi ha fortuna contra“. Bàsicament que de poc serveix el coneixement i les habilitats si no tenim una mica de sort i seria negar la realitat que els homes del podi en varen tenir una mica de sort. El doble abandonament dels motors Renault de Vettel i de Grosjean, per llurs fallades en l’alternador -ja em direu… falla l’alternador el cotxe sense bateria i aturat…- varen evaporar la gairebé definitiva victòria de Vitelo, o en la seva versió alternativa, una lluita encarnissada entre Grosjean i Alonso. Però és el que hi ha, de vegades és perd -com a Canadà-, altres es guanya. 

Vettel ja feia de les seves, convertint la cursa en un malson per als seus rivals, el fantasma de l’aplastant 2011 sobrevolava de nou el paddock, el despertar va arribar en forma de fallada electrònica. Hamilton és una altra història. De nou, no ha sigut gaire intel·ligent, tothom a aquestes altures sap que Maldonado és una sort de reencarnació de l’enyorat Juan Pablo Montoya i que l’home és un suicida. En una situació com en la que es trobava Hamilton -sense rodes- era qüestió de temps que Pastor l’avancés en algun tram amb relativa facilitat. El Lewis tossut, en part com sempre, a dues voltes pel final, es queda amb zero punts.

El Safety Car provocat pel xoc entre Kovalainen i Vergne tampoc seria determinant, tot i que evaporaria la distància entre Hamilton i la resta i permetria a Alonso desfer-se de Hamilton i de Kobaiashi a la vegada, així com avançar a Grosjean poc després. Més determinant havien estat les tres posicions guanyades per l’asturià en la primera volta i l’arriscar més del compte sense cap conseqüència,  avançant a Maldonado amb una maniobra d’infart… i és que el Fernando diria que va fer més avançaments per l’exterior que per l’interior. Ai l’as… quina gran cursa! En Jordi es preguntava a la prèvia si la cursa de València seria emocionant o no. Crec que tenim una molt bona resposta.

Aquesta ha estat una cursa de guanyadors i de perdedors. Schumachers, Alonsos, Raikkönens, Webbers, Rosbergs i Force Indias poden estar molt i molt contents, tots a la seva manera, han sigut vencedors. Lectores i lectors, enmarqueu aquesta victòria perquè ben segur que la recordarem durant molt de temps i qui sap, postser també al final de la temporada. Seguim doncs, amb els semàfors:

FERNANDO ALONSO

Mercedes GP: Tot i el bon resultat final, la seva posada apunt segueix no estant a l’altura dels seus pilots
Lewis Hamilton: Tot i l’excel·lent cap de setmana, Lewis segueix essent massa visceral. El mateix podria aplicar-se a Pastor Maldonado.

Jenson Button: Ha perdut l’ànima, esperem que pel bé del campionat la recuperi.
Felipe Massa: Quatre accidents i un 9% dels punts de Ferrari obra seva. Que posin a Fisichella o a algún pilot jove ja siusplau.

Els mecànics de McLaren: De veritat, em sembla de conya.