Els campions del món (29): Kimi Räikkönen

El campió de 2007 és un altre dels pilots que polaritza l’opinió. És rapidíssim i amb caràcter per a uns; és un trencacotxes que no sap ni parlar per a altres. Sens dubte, per bé o per mal, el nostre protagonista és un home que sempre provoca comentaris, ja sigui per la seva velocitat pilotant cotxes o menjant gelats…

Kimi-Matias Räikkönen va néixer a Espoo, Finlàndia, el 17 d’octubre de 1979. Vivint en una casa al camp construïda pel seu besavi, el seu pare Matti treballava asfaltant carreteres, i la mare Paula feia de secretaria.
Inicialment els dos fills Räikkönen, Kimi i el seu germà gran Rami, corrien al voltant de la casa amb petites motos de motocross. Més tard els dos germans van començar als karts, no sense esforç per al pare Matti, que va treballar també de taxista i goril.la de discoteca per sufragar les curses dels fills. Val a dir que en Rami ha acabat sent pilot de ral.lis a Finlàndia, i que en Kimi, amb molt, els ha tornat els esforços.

A en Kimi no li agradava massa estudiar i preferia l’hoquei sobre gel, però va deixar aquest esport degut a la mandra que li feia haver-se d’aixecar aviat per entrenar-se. Per sort conduir no li feia mandra i va competir en karts des de 1991 fins a 1998, guanyant diverses curses i diversos títols finlandesos, nòrdics i europeus. El 1999, amb 20 anys, va debutar a la Fórmula Renault britànica, però va abandonar el campionat després de 4 curses degut a problemes tècnics. A finals d’any va disputar la Fórmula Renault UK Winter Series amb Manor Motorsport (l’actual Marussia de F1) i va guanyar les quatre curses que formaven el mini-campionat.

L’any 2000, continuant amb Manor Motorsport, va guanyar el títol britànic de Fórmula Renault, amb 6 victòries i 7 pole positions, i va quedar setè al certamen europeu. Peter Sauber, a qui sempre s’ha considerat un bon detector de talent, va decidir donar-li un test a Mugello al setembre.
El primer dia va estar a tres segons del pilot titular de Sauber, Pedro Diniz, però el segon i tercer dia d’aquell test ja va igualar els temps de Diniz. Aviat Sauber va fitxar-lo per a la temporada següent, tot i els dubtes del president de la FIA, Max Mosley, sobre si era adient donar una superllicència a un pilot que tant sols havia completat 23 curses en monoplaces (si bé és cert que n’havia guanyat 12…)

Així doncs, amb un període de prova de quatre curses, Räikkönen va debutar al mundial el mateix dia que Fernando Alonso i Juan Pablo Montoya. A Austràlia ja va puntuar a la sisena posició, i obtenint dos quarts i un cinquè, va quedar desé a la classificació. Juntament amb Nick Heidfeld, van contribuir a que Sauber quedés per primer cop quart al mundial, i McLaren no va perdre el temps. Quan Mika Häkkinen va anunciar que es prenia un any sabàtic, Ron Dennis va fitxar en Kimi, a qui ràpidament va anomenar “Iceman” pel seu caràcter aparentment fred i controlat.

Es podria dir, però, que el temps de Räikkönen a McLaren va coincidir amb l’època que el motor Mercedes era menys fiable. Els seus detractors diran que era ell que exigia massa del propulsor. Però ja a la temporada 2002, Räikkönen va patir 6 avaries de motor. Aquell any Ferrari va dominar i en Kimi tant sols va tenir opció de guanyar una cursa, a França, que va perdre quan va relliscar sobre oli deixat pel Toyota d’Allan McNish. De totes formes, va obtenir 4 podis i va quedar sisè al campionat.

Per a la temporada 2003, mentre el fallit MP4/18 tenia accidents i problemes en tests, McLaren va decidir continuar amb una evolució del cotxe de 2002, l’MP4/17D. L’aposta va sortir bé a McLaren, i Räikkönen va fer una temporada molt consistent, aconseguint la seva primera victòria a Malàisia i apareixent deu vegades al podi. A l’acabar l’any Michael Schumacher va derrotar-lo per tant sols dos punts. Val a dir també que després del GP d’Hongria, arrel d’una protesta de Ferrari, Michelin va haver de canviar els seus pneumàtics, cosa que va donar un cert avantatge final a la Rossa.

Després d’un 2003 disputat, McLaren, Williams i Renault tenien moltes esperances en l’any 2004, però Ferrari va aparèixer amb el F2004 i va escombrar a tothom. A McLaren va aparèixer l’MP4/19, molt semblant al 18 que no va córrer mai, i inicialment va patir dels mateixos problemes, poca fiabilitat. Räikkönen va patir fins a 5 avaries en les 7 primeres curses, i la cosa no va millorar fins que a Woking van presentar el 19B a Silverstone. A partir de llavors, en Kimi va obtenir una pole, tres podis, i una meritòria victòria a Spa, acabant finalment setè.

Per a la temporada 2005 David Coulthard va marxar i Juan Pablo Montoya va arribar a McLaren. Räikkönen no va tenir mai greus conflictes amb els seus companys d’equip, però es podria dir que Montoya i Räikkönen mai van entendre’s massa.
Pel que fa a la temporada en si, mentre Renault guanyava les tres primeres curses, McLaren va tenir un inici lent. Però un cop van entendre com el nou MP4/20 tractava els pneumàtics, el conjunt era el més ràpid, si bé no sempre el més fiable. En Kimi va guanyar set curses, les mateixes que Fernando Alonso, però dos abandonaments per avaria des del liderat, diverses penalitzacions als entrenaments per canviar motor i el famós trencament de suspensió a Nürburgring degut a les vibracions causades per una passada de frenada van inclinar la balança de la banda del pilot espanyol.
De totes maneres, Räikkönen aquell any va obtenir potser la victòria més memorable de la seva carrera, al remuntar a Suzuka des de la dissetena posició per avançar a Giancarlo Fisichella a l’última volta.

Però de nou, l’any 2006 les coses tornaren a anar malament. L’MP4/21 no era un mal cotxe, però Renault i Ferrari eren bastant més ràpids. A més Räikkönen seguia patint algunes avaries, com per exemple l’incendi a Mónaco, després del qual se’l va veure pujant a un iot en comptes d’anar cap al seu box. També va ser embestit per Montoya a Estats Units, en el que seria l’última cursa del colombià a la Fórmula 1.
Potser hagués pogut guanyar a Hongria, sota la pluja, però aquell dia va embestir a Tonio Liuzzi i va haver d’abandonar. Va acabar l’any cinquè, amb 3 poles i 6 podis, però sobretot, amb un contracte de Ferrari per a substituir Michael Schumacher, que havia anunciat a Monza la seva retirada.

L’inici a Ferrari va ser perfecte: pole, victòria i volta ràpida a Austràlia, malgrat haver participat pocs dies abans en una cursa de motos de neu amb el sobrenom “James Hunt”. Però no va recuperar aquesta forma fins a mitjans de temporada. Els McLaren, amb Alonso i Lewis Hamilton, havien pres l’iniciativa, fins que dues victòries a França i a Gran Bretanya van tornar-lo a la lluita.
Després, mentre McLaren s’autodestruïa entre la rivalitat Alonso/Hamilton i el cas d’espionatge, Räikkönen va obtenir 3 victòries i 4 podis en les últimes 7 curses per acabar robant-los el títol per tant sols un punt, en una remuntada gairebé inèdita. Al final, en Kimi aconseguia el títol que ja se li havia escapat el 2003 i el 2005, però d’una manera poc Kimi: recollint les molles del desastre d’altri.

Com a vigent campió, Räikkönen potser va perdre una mica de la seva motivació. Mai li va agradar fer aparicions en actes de patrocinadors, i a més el 2008 no va ser un gran any, tot i que tampoc va tenir la sort de cara. Liderava el mundial després d’una exhibició a Montmeló, però llavors començaren els problemes. Embestit per Hamilton al pit-lane de Canadà, victòria perduda a França per un escapament trencat, avaria de motor a València, i sortides de pista a Spa i a Singapur van deixar-lo en tercer lloc, amb dues victòries i amb 10 voltes ràpides. (És el tercer pilot amb més voltes ràpides de la història).

A l’any 2009 es va canviar el reglament i Ferrari, centrada en el KERS, no va encertar. Va ser un any estranyíssim, on primer va dominar Brawn i després Red Bull, on potser una de les imatges més recordades és Räikkönen a Malàisia, que havia tingut problemes elèctrics al seu Ferrari, menjant-se un gelat mentre la resta de la graella esperava sota el diluvi el possible reinici de la cursa.
Ferrari va tenir un petit ressorgiment a mitjans de temporada, i com que Massa va patir el seu accident a Hongria, tant sols Räikkönen va recollir-ne els fruits, obtenint l’única victòria de la temporada a Spa i sumant cinc podis per a quedar sisè al campionat. Però malgrat els seus esforços (“Crec que va ser l’any que millor vaig pilotar”), Ferrari va decidir pagar la rescisió del seu contracte i fitxar Fernando Alonso en el seu lloc.

Ja el 2009, Räikkönen havia disputat el ral.li de Finlàndia amb un Abarth Grande Punto, fent bons temps fins que va volcar. Amb els diners del finiquit de Ferrari i el suport de Red Bull, va llançar-se a disputat tot el mundial 2010 amb un Citroën C4 WRC. El seu millor resultat va ser un cinquè a Turquia i va quedar desé al mundial, cosa que no estava malament per a algú totalment verd en l’art de fer notes. Però Red Bull no va seguir patrocinant-lo i per al 2011 va competir amb el seu propi equip. Els resultats van ser semblants als de la temporada anterior, alguns punts i diversos accidents.
Aquell 2011 Räikkönen també va provar sort a la NASCAR, disputant una cursa de Trucks i una a la Nationwide, i fins i tot va provar el Peugeot de Le Mans. Aviat, però es va saber que el finès volia tornar a la Fórmula 1, i després de no arribar a un acord amb Williams, ràpidament va signar amb Lotus. De moment els primers tests no han anat malament, i veurem si en Kimi manté la velocitat de sempre.

Räikkönen és un home casat amb Jenni des del 2004, però encara no ha tingut fills. Ha tingut un equip de F3 britànic (Double R Racing) i en té un de motorcross. És coneguda la seva afició a passar-s’ho bé i no té problemes en admetre que li agrada el vodka i la cervesa, cosa que a vegades li ha creat problemes en creure la gent que no s’ho prenia prou seriosament.
Una cosa és certa: Räikkönen és un home rapidíssim. Potser no és un mestre a l’hora de posar a punt un vehicle, però té prou talent natural com per guanyar de nou curses i qui sap, potser un altre títol…