Mika Pauli Häkkinen va néixer el 28 de setembre de 1968 a Vantaa, ben a prop de Helsinki. Als cinc anys en Mika va conduir per primer cop un kart, i tot i accidentar-se la primera vegada, va convèncer els seus pares per continuar corrent.
Tota la família, el pare Harri (radioaficionat i taxista), la mare Aila (secretària) i la seva germana Nina anaven amb ell pels circuits finlandesos. Del 1974 al 1986 Häkkinen va guanyar cinc vegades el títol finlandès de kàrting, mentre acabava els estudis. Durant un temps va estudiar en una escola d’acròbates de circ, però al conèixer Keke Rosberg la seva carrera es va orientar definitivament.
Amb el suport i el consell del campió de 1982, Häkkinen va guanyar els campionats finés, suec i nórdic de la Fórmula Ford 1600, l’any 1987. El 1988 en Mika va guanyar la Fórmula Opel Lotus Euroseries i va quedar subcampió de la versió anglesa. Amb el mateix equip de 1988, Dragon Motorsport, el 1989 va debutar a la Fórmula 3 britànica, quedant setè.
Per al 1990 va fitxar per West Surrey Racing i Häkkinen va guanyar deu curses per emportar-se el títol cap a casa. En Mika va estar a punt de guanyar també el gran premi de Macau de Fórmula 3, però un xoc amb Michael Schumacher el va fer abandonar entre llàgrimes.
Amb un currículum gairebé impecable, l’equip Lotus va decidir fitxar-lo per a la temporada 1991. Tot i que Häkkinen va aconseguir dos punts a San Marino, el 102B amb motor Judd no era molt competitiu i en Mika fins i tot no va classificar-se a França.
La temporada 1992 va començar amb una evolució del xassís, ara conegut com a 102D, però amb motors Ford. Häkkinen va patir una altra no-classificació, però quan va arribar el Lotus 107, Häkkinen començà a puntuar regularment, sumant 11 punts i quedant vuitè a la classificació.
Quan Nigel Mansell va decidir que no seguiria a Williams per a la temporada 1993, Häkkinen va sonar com a candidat per a ocupar el segon FW15C, però finalment el lloc va ser per a Damon Hill. McLaren va fitxar el jove finès, i quan Michael Andretti finalment va tornar als Estats Units, Häkkinen va tenir la seva oportunitat.
En Mika va quedar davant d’Ayrton Senna a la seva primera sessió de classificació. A la cursa va xocar, però al Japó va obtenir el seu primer podi darrere Senna i Alain Prost.
Amb la marxa del brasiler a Williams, Häkkinen va convertir-se en el líder de McLaren, que disposava de motors Peugeot. La casa francesa debutava a la Fórmula 1 i els motors no varen ser del tot fiables, però Häkkinen va aconseguir 6 podis per a acabar quart al mundial, amb 26 punts. Val a dir també que aquell any Häkkinen es va quedar sense córrer una cursa, sancionat, per haver provocat un accident múltiple a la sortida del gran premi d’Alemanya.
Per a la temporada 1995, Mercedes es convertia en el proveïdor de motors i Nigel Mansell havia de ser el company d’equip, si bé inicialment no hi cabia a l’MP4/10 i més tard va plegar al veure la poca competitivitat del monoplaça.
Així doncs, Häkkinen tornà a ser el cap d’equip però només va obtenir dos podis per a la setena posició. A sobre, en Mika es va perdre el gran premi del Pacífic per una apendicitis, i a l’últim gran premi de l’any, a Austràlia, va patir l’accident més seriós de la seva carrera.
El pneumàtic darrer esquerra va perdre pressió a una part rapidíssima del circuit urbà d’Adelaida i el MP4/10 va impactar, gairebé sense perdre velocitat, contra el mur de pneumàtics. Sense les proteccions actuals del cockpit, el cap de Häkkinen va colpejar el volant, i el finlandès va patir una petita fractura al crani. Se’l va mantenir en coma induït uns dies, i quan va despertar, el primer que va preguntar a Ron Dennis va ser “si el xoc havia estat culpa seva”.
El 1996, David Coulthard es va unir a McLaren, formant una de les parelles de pilots més longeves de la Fórmula 1. L’equip va millorar a poc a poc, i a pesar de curses com Portugal, on Häkkinen va colpejar per darrere a Coulthard, el finlandès va obtenir 4 podis i va quedar cinquè al campionat. L’últim d’aquests podis va arribar a Suzuka, on el recent proclamat campió Damon Hill va dir-li a Häkkinen que “ell seria el següent” en obtenir el títol. Hill tant sols es va equivocar en un any.
El 1997 McLaren deixava per sempre els colors Marlboro i passava a ser de plata amb West, i l’arribada d’Adrian Newey a mitja temporada va començar a fer més competitives les fletxes de plata. Tot i patir un parell de avaries de motor quan era líder, Häkkinen va guanyar l’última cursa a Jerez, si bé és cert que tant Jacques Villeneuve (Williams) com Coulthard el van deixar passar. Villeneuve patia pel seu cotxe danyat, i Coulthard va ser ordenat per McLaren degut a que ell ja havia guanyat dues curses durant la temporada. En acabat, Häkkinen va ser sisè al mundial, amb 27 punts, i també va obtenir la seva primera pole position.
Per a la temporada 1998 hi van haver canvis al reglament i Adrian Newey els va interpretar a la perfecció. L’MP4/13 era una màquina dominant, i a Austràlia els McLaren van treure una volta a tothom. Coulthard va tornar a cedir la victòria a Häkkinen. Els pilots havien pactat que el que arribés primer a la primera corba guanyaria, però Häkkinen va sentir malament un missatge de ràdio i va entrar a boxes quan no li tocava. Coulthard, de nou conminat per l’equip, va deixar-se passar als ulls de tothom.
Häkkinen va dominar la majoria de la temporada, tot i que Michael Schumacher va mantenir la lluita fins al final. Però quan Schumacher va plegar a Suzuka, Häkkinen va poder celebrar el títol després d’haver guanyat 8 curses.
McLaren tornava a ser favorita l’any 1999, i tot i que la velocitat de Häkkinen no estava en dubte (va aconseguir 11 pole positions), el finès va cometre alguns errors. A Imola va xocar a l’última corba mentre era líder, a Silverstone va perdre una roda i a Monza va fallar al canviar de segona a primera i va sortir-se de la pista. Enrabiat, va plorar al costat de la pista en unes imatges que van donar la volta al món.
Tot i aixó, aquell any el seu rival no era Schumacher (que s’havia trencat la cama a Silverstone) sinó Eddie Irvine. Al capdavall els esforços del norirlandès no van ser suficients i Häkkinen va adjudicar-se el seu segon títol a Suzuka, mentre els tifosi es preguntaven que hagués passat amb Schumi a la pista.
L’any 2000, l’avantatge de McLaren ja no era tant, i Schumacher va acabar tornant el títol a Maranello. Häkkinen va plantar cara de manera espectacular, guanyant quatre curses. Cal destacar la seva victòria a Spa, on després d’una birolla, va caçar i va avançar Michael Schumacher aprofitant que els dos doblaven a Ricardo Zonta. Schumacher havia tancat a Häkkinen de manera brusca la volta anterior, i el finès li va mostrar el seu descontentament després de la cursa. Una avaria al motor al penúltim GP va enterrar gairebé les opcions d’en Mika, que no va poder derrotar Schumacher a Suzuka.
La temporada 2001 va començar amb un fort accident a Austràlia a causa del trencament d’una suspensió. Aquest fet va fer que Häkkinen no estigués tant motivat, i aquell mateix any va anunciar que es prendria un any sabàtic. Tot i aixó, va guanyar dues curses, a Silverstone i a Indianàpolis, i va quedar cinquè al mundial.
Kimi Räikkönen va ocupar el seu lloc a McLaren i a mitjans de 2002 Häkkinen va confessar que probablement no tornaria a la Fórmula 1.
Des de llavors, Häkkinen va tenir dos fills (Hugo i Julia) amb Erja, es va divorciar d’ella i va tenir una altra filla (Ella) amb la seva parella actual, Marketa.
Durant un temps es va rumorejar amb un possible retorn de Häkkinen a la Fórmula 1, i el 2006 fins i tot va provar un McLaren al Circuit de Catalunya. Però l’únic retorn va ser al DTM, on va córrer-hi tres anys, obtenint tres victòries però sense lluitar mai seriosament pel títol.
Avui en dia Häkkinen fa d’ambaixador per a Johnnie Walker, promocionant la conducció segura sense alcohol, i de tant en tant disputa alguna cursa.
A Häkkinen li va costar un pèl arribar al màxim, però un cop hi va ser, la seva velocitat era devastadora. Tot un cavaller a la pista, potser es va retirar abans d’hora, però per al record queden l’avançament a Spa, les seves poles, el seu somriure torçat i el seu sentit de l’humor dirigit a periodistes de TV3…
