Jacques Joseph Charles Villeneuve va nèixer el 9 d’abril de 1971 a Saint-Jean-sur-Richelieu, al Canadà. Fill de Gilles i Joann, en Jacques va tenir una infància entre Quebec i França a mesura que el seu pare s’obria pas amb el cotxe de costat pels circuits de Fórmula 1.
Probablement Gilles podria haver arribat a ser campió del món, però uns Ferraris poc competitius i una mort prematura al circuit de Zolder desprès d’un accident terrible van impedir que el petit canadenc tinguès uns resultats d’acord amb el seu potencial.
Desprès de la mort del pare, en Jacques, juntament amb sa mare i sa germana, va estudiar a Suïssa i el seu primer amor va ser l’esquí, esport en el qual no ho feia malament i a on va conèixer el que seria el seu futur mànager, Craig Pollock, que llavors feia de professor a una estació d’esquí.
El 1984, Villeneuve va decidir que volia pilotar cotxes. La seva mare va prometre-li una prova amb un kart si treia bones notes, i en Jacques es va aplicar. Va passar un any, i després d’un dia de proves a Imola, el seu oncle, també anomenat Jacques, el va inscriure a la Jim Russell Driving School, a Montreal.
El 1987 Villeneuve ajudava a l’escola de pilotatge de Richard Spenard, fent de mecànic, mentre anava aprenent secrets del pilotatge. L’any següent començaria a competir, però com que era massa jove per obtenir llicència canadenca o italiana, va córrer un any amb llicència d’Andorra.
Així doncs, l’any 1988 va debutar a la copa Alfa Romeo, a Itàlia. Va fer un paper respectable contra alguns pilots de Fórmula 1, i la temporada següent va passar a la Fórmula 3 italiana amb l’equip Prema Racing. A la primera temporada tant sols va acabar tres curses sense sumar cap punt, a la segona va ser quart al campionat i al tercer any va ser sisè.
En un cas un pèl semblant al de Bruno Senna actualment, Villeneuve havia començat tard a la competició automobilística i la seva falta d’experiència general es notava. A més, el públic italià veia en ell el successor del gran Gilles, i la pressió era massa per al jove canadenc.
Així doncs, l’any 1992 Villeneuve va marxar cap al Japó, a la Fórmula 3 d’aquell país. En Jacques va guanyar tres curses i va quedar subcampió, i a finals d’any va ser convidat a disputar una cursa de la Fórmula Atlantic americana. Villeneuve va acabar tercer i a partir de llavors Craig Pollock seria el seu mànager.
Pollock va colocar-lo a l’equip Player’s Forsythe/Green, i Villeneuve va explotar aquell any. Va obtenir cinc victòries i set pole positions, i tot i quedar tercer a la F-Atlantic, ell i l’equip pujarien a la CART el 1994.
A pesar d’un inici dubitatiu, amb un fort accident a Phoenix, Villeneuve va quedar segon a les 500 milles d’Indianàpolis i va guanyar la seva primera cursa a Elkhart Lake. Curiosament, el seu oncle Jacques havia aconseguit la seva primera victòria a la CART al mateix circuit, 9 anys abans. Villeneuve va quedar sisè al campionat i va ser declarat Rookie de l’any.
El 1995 Villeneuve obtindria quatre victòries. Cal destacar la seva victòria a les 500 milles d’Indianàpolis. A part de ser el primer canadenc en guanyar-les i ser el pilot més jove en fer-ho, en Jacques va remuntar dues voltes perdudes que li havien imposat per sanció per acabar triomfant a Indy.
Aquella cursa i el fet de guanyar el títol CART van fer que Frank Williams li oferís un test. Villeneuve va convèncer i a partir de 1996 correria amb Williams-Renault.
Val a dir que el FW18 de 1996 era el millor cotxe, però igualment, Villeneuve gairebé guanya la seva primera cursa. Després de fer la pole, va liderar fins que el seu cotxe va patir una fuita d’oli. Havent d’afluixar, el seu company Damon Hill el va avançar i en Jacques seria segon en el seu debut. La primera victòria va arribar a la quarta cursa de l’any.
Villeneuve va guanyar tres curses més, de les quals cal destacar Portugal, on va avançar Michael Schumacher per fora a més de 200 kph. En arribar a Suzuka, últim gran premi, el pilot canadenc tenia una opció de robar-li el títol al seu company Hill, però una mala sortida i la pèrdua d’una roda van fer-lo abandonar.
Malgrat el títol, Williams va despatxar Hill i va fitxar Heinz-Harald Frentzen. El FW19 tornava a ser un gran cotxe, però el 1997 Bridgestone va plantar cara a Goodyear i la guerra de pneumàtics propiciava que a vegades, els Prost o els Arrows tinguèssin opció de guanyar.
Tot i així, Villeneuve, que anava tenyit de ros, i Schumacher varen ser els protagonistes. El canadenc va guanyar set curses contra les cinc de l’alemany, però errors a Canadà i Alemanya i una desqualificació al Japó per no obeir repetidament durant l’any les banderes grogues va deixar-lo a l’arribar a Jerez en segon lloc.
Després d’una classificació on Villeneuve, Schumacher i Frentzen varen fer el mateix temps, 1.21.072, la cursa va ser dominada pel pilot de Ferrari. Però desprès de les segones aturades, Villeneuve va llançar-se a l’interior de Schumacher a la corba Dry Sack. Schumacher, instintivament, va tancar la porta tard i malament, colpejant el Williams i abandonant. Sense el pilot alemany, Villeneuve en tenia prou amb ser tercer i a les últimes voltes va deixar passar els dos McLaren, guanyant el títol des del podi.
El pilot canadenc havia aconseguit el títol al seu segon any, però ja mai més aconseguiria una victòria o una pole. Per a la temporada 1998 les normes varen canviar radicalment, amb l’introducció de cotxes més estrets i pneumàtics estriats. Villeneuve ja havia declarat que les noves normes li semblaven una “merda”, i Williams, ara amb motor Mecachrome, va perdre gran part de la seva competitivitat. Tot i aixó el canadenc va obtenir dos podis i va ésser cinquè al mundial, a més de patir un accident espectacular a Spa. Però va decidir marxar de Williams, en el que probablement va ser l’error més gran de la seva carrera.
Craig Pollock havia convençut a British American Tobacco de comprar un equip (Tyrrell) i el 1999 formar una escuderia amb motors Supertec, Reynard com a dissenyador del xassís i Villeneuve com a pilot. L’equip es va presentar amb dos monoplaces pintats de colors diferents (cosa que la FIA no va permetre i que va donar lloc als famosos cotxes meitat i meitat) i dient que obtindrien victòries.
Res més lluny de la realitat. El BAR 001 era una màquina digna però fràgil, i fins a 11 abandonaments consecutius va patir Villeneuve, que no va poder sumar ni un sol punt. També va tenir una altra ventallada a Spa. Però per a la temporada 2000 es va aconseguir el motor Honda, cosa que va millorar les expectatives. Després de tot, com deia en Jacques, “pitjor no podia anar…”.
Aquella temporada 2000 en Jacques va pilotar potser millor que quan va ser campió, quedant setè a la classificació. Però el progrés es va estancar el 2001. La temporada va començar amb un accident terrorífic a Austràlia, que va costar la vida a un comissari per l’impacte d’una roda despresa. Després, Villeneuve va aconseguir dos tercers a Montmeló i a Hockenheim, quedant setè de nou al mundial, però a finals d’any Craig Pollock va ser destituit del càrrec de cap d’equip.
En el seu lloc hi va entrar David Richards, provinent de l’equip Subaru de ral.lis. Richards i Villeneuve mai van connectar. El 2002, a més, va ser un any pitjor, amb Villeneuve quedant 12è amb tant sols 4 punts sumats.
L’any 2003, Jenson Button va arribar a BAR i va començar a posar les coses difícils a Villeneuve. A més, la relació amb Richards cada cop anava a pitjor, i havent sumat tant sols sis punts, Villeneuve va ser despatxat de l’equip que havia ajudat a crear.
El pilot canadenc va iniciar l’any següent sense cotxe, però quan Jarno Trulli va passar de Renault a Toyota a mitja temporada, Flavio Briatore el va repescar. Però els Renault havien perdut competitivitat i Villeneuve no va poder puntuar en tres curses que va disputar. Tot i aixó, va fitxar per Sauber per a la temporada 2005, obtenint 9 punts i la catorzena posició.
Quan BMW va comprar l’equip, es va quedar amb en Jacques, però a mitjans d’any la casa bavaresa el va substituir per Robert Kubica i Villeneuve va decidir deixar la Fórmula 1.
Després de la Fórmula 1 Villeneuve es va casar i divorciar i va tenir dos fills anomenats Jules i Jonas. També va gravar un CD amb cançons en francès i anglès, però la seva ocupació principal ha seguit sent el volant.
Va córrer a Le Mans amb Peugeot, obtenint un segon lloc juntament amb Marc Gené i Nicolas Minassian, ha intentat fer carrera a la NASCAR sense massa èxit, i tant el 2010 amb Stefan GP com el 2011 amb el seu propi equip va estar a punt de tornar a la Fórmula 1 com a pilot i constructor. En aquests moments podem considerar Villeneuve un rodamón de l’automobilisme. Ara corre a la Fórmula E, després d’haver passat pel Rallycross, els V8 Supercars, els turismes brasilers, etc.
Villeneuve. No sabrem mai ben bé si el seu talent, d’haver-se mantingut a Williams, li hagués proporcionat un segon títol. Certament els anys de BAR van danyar la seva reputació i cap el final de la seva carrera pocs creien que aquell pilot que es tenyia els cabells pogués marcar la diferència. Probablement la gent recorda més les seves frases punyents contra qualsevol cosa, les seves pintes amb ulleres i barba i el seu caràcter estrafolari que no pas el fet de ser l’únic pilot juntament amb Mario Andretti en haver guanyar la CART, la Fórmula 1 i les 500 milles d’Indianàpolis…