Els campions del món (9): John Surtees

Avui parlarem d’un home que és més una llegenda a les motos que no pas a l’automobilisme. L’únic campió del món de motociclisme i de Fórmula 1 és el nostre protagonista, el britànic John Surtees.

Surtees va néixer l’11 de febrer de 1934 a Tatsfield, Anglaterra. El seu pare, Vincent, tenia un concessionari de motos i a més va ser tres vegades campió britànic en sidecars, així que no ens ha d’estranyar que en John comencés per les motos. Amb 11 anys ja tenia la seva pròpia moto i la muntava i desmuntava com volia. Amb 15, va participar en una cursa de sidecars amb son pare. Varen guanyar la cursa, però el Surtees petit no arribava a l’edat mínima i els van desqualificar.

Amb 16 anys, va passar a ser aprenent al concessionari de son pare, i un any després va guanyar la seva primera cursa sobre dues rodes. Va debutar al campionat mundial de 500 cc amb 18 anys al GP de l’Ulster, i al mateix GP 3 anys després obtingué la seva primera victòria al mundial, a la categoria de 250 cc.
El 1956 va guanyar el seu primer títol de 500 cc i fins l’any 1960, en que va canviar de les dues a les quatre rodes, va guanyar en total 4 títols de 500 cc i 3 de 350 cc. Les seves 38 victòries el deixen com a catorzè millor pilot en aquest aspecte.

Ja essent un pilot famós de motos, el 1959 li van oferir provar monoplaces, i a la seva primera cursa, en un Fórmula 3 propietat de Ken Tyrrell, va quedar segon per darrere de Jim Clark, amb Lotus. El cap de Clark, Colin Chapman, li va oferir fer les últimes quatre curses de 1960. Surtees acceptà i després d’una pole i un segon lloc, de sobte era un pilot amb moltes ofertes. Però tant l’any 1961 com el 1962 va córrer amb equips privats. El 1961, conduint Coopers, va obtenir quatre punts, i l’any següent, amb Lolas, va obtenir dos podis i va puntuar en totes les curses que va acabar, fent que Enzo Ferrari el fitxés per al 1963.

Ferrari admirava la passió i el coratge de Surtees a les motos, i desitjava que l’equip es revifés amb la seva empenta. Amb una versió actualitzada del Ferrari 156, Surtees va guanyar el seu primer GP al Nürburgring, i va quedar quart al campionat. L’any següent, amb un nou motor V8 (d’aqui el nom 158 del cotxe), Surtees va lluitar fins l’última cursa amb Graham Hill i Jim Clark. Surtees i Hill tenien dues victòries, i Clark tres, però menys punts. A l’últim GP a Mèxic, Clark va tenir una avaria, Hill va ser colpejar per Lorenzo Bandini (company de Surtees) i el nostre protagonista va guanyar el títol per un punt.

L’any 1965 va ser dominat per Clark i Lotus, i Surtees va ser cinquè amb 17 punts. Però a finals d’any, conduint un Lola de resistència a Mosport, va tenir un greu accident que va fer témer per la seva vida. Surtees va patir fractures a les vèrtebres, a la cadera i lesions internes, però se’n va sortir. Va tornar i el 1966 va guanyar el segon GP de l’any a Spa, però a les 24 hores de Le Mans la tensió amb el director de Ferrari Eugenio Dragoni va arribar a un punt de no retorn i Surtees va marxar.

Així les coses, Surtees guanyaria el 1966 el campionat inaugural de Can-Am, però no el de Fórmula 1. Va acabar la temporada amb Cooper i va guanyar un gran premi més, quedant segon del mundial. Qui sap si, a Ferrari, hagués guanyat el títol…
Per a la temporada 1967 Surtees va rebre l’oferta d’Honda i va fitxar per ells. El motor dels japonesos era dels més potents, però el xassís no era tant bo i de motu propi, Surtees va col.laborar amb Lola per crear l’Honda RA300, o “Hondola”. Amb aquest vehicle “Big John” va guanyar a Monza, per quedar quart al campionat. Va continuar amb Honda el 1968, però diferents problemes mecànics el van deixar vuitè al campionat.

Honda va plegar i Surtees va passar a BRM on va aconseguir un únic podi i la onzena posició a la classificació de pilots. Aquell any 1969, Surtees va formar el seu equip i inicialment va construir vehicles per a la Fórmula 5000, però per a l’any 1970 va donar el salt a la Fórmula 1, com havien fet recentment Jack Brabham, Bruce McLaren i Dan Gurney.
No tindria tant d’èxit però. Ell mateix va obtenir tres punts tant a la temporada 1970 com a la de 1971, i a principis de 1972, amb 38 anys, es va retirar.

Aquell 1972 l’equip Surtees de Fórmula 2 va ser campió amb un altre motorista, Mike Hailwood, al volant. Hailwood també va córrer a la Fórmula 1 i va obtenir el primer podi de l’equip a Monza, amb un segon lloc. Lamentablement, aquest seria el millor resultat de sempre de Surtees. Durant anys l’equip va anar tirant amb pocs resultats, menys diners i pilots que portaven patrocinador, fins que a finals de l’any 1978 Surtees va deixar la Fórmula 1. L’equip va córrer el 1979 a les Aurora Series (la F1 britànica), però a l’acabar la temporada va tancar per sempre.

Val a dir que la tensió de fer anar el seu propi equip havia estat provocant problemes de salut a Surtees, una herència de l’accident de l’any 1965, i que quan ho va deixar la seva salut va millorar gradualment. Es va tornar a casar i va tenir tres fills. Un d’ells, Henry Surtees, volia seguir els passos del seu pare però va morir als 18 anys, l’any 2009, en ser colpejat per una roda errant a Brands Hatch.

Avui en dia, Surtees té 78 anys i viu tranquil en el seu paper d’ambaixador de la Racing Steps Foundation, una organització que ajuda a joves pilots britànics, tant de cotxes com de motos, i de tant en tant competeix en alguna reunió d’històrics.
John Surtees era un perfeccionista, i aquesta faceta el va portar a guanyar els títols que va guanyar, però també va fer-lo un pilot complicat per a certs equips. Probablement deixar Ferrari va ser un error, però Surtees era un pilot individualista que no tenia problemes en queixar-se i voler canviar les coses si creia que no estaven bé.