Els bessons Mario Gabriele i Geraldo Andretti van nèixer el 28 de febrer de 1940, a Montona d’Istria, que llavors era part d’Itàlia. En aquells anys de Segona Guerra Mundial la família Andretti va passar penúries i va passar temporades en camps de refugiats.
Quan es va haver acabat el conflicte, Istria va passar a ser part de la Iugoslàvia comunista, i l’any 1948 els Andretti van “tornar” a Itàlia, a viure a Lucca. Des d’allà cada any veien passar les Mille Miglia, la famosa cursa italiana de mil milles en carreteres obertes, i el 1954 els germans quedaren captivats al assistir per primer cop al GP d’Itàlia, a Monza, i veure Ascari, Fangio i els demès. En Mario sempre recorda que des de llavors Alberto Ascari va ser el seu heroi.
L’any 1955, l’any que Ascari va morir, els Andretti varen marxar cap als Estats Units, com tants italians abans i després. Van anar a parar a Nazareth, Pennsylvania on hi havia un oval de terra. En Mario i en Geraldo varen preparar un Hudson Hornet de 1948, van llançar una moneda a l’aire per veure qui pilotava i en Geraldo va guanyar la primera cursa en que van participar amb el Hudson.
Val a dir que als inicis tant en Mario com en Geraldo estaven igual de bojos per la velocitat i els cotxes. Però Geraldo va patir un greu accident a finals de 1959, i ja competint en curses menors en va patir un altre el 1969, que el va deixar amb 14 fractures a la cara. L’Andretti menys conegut es va recuperar del tot, però ja no va tornar a competir.
Mentrestant, en Mario havia aconseguit 21 victòries en 46 curses als anys 1960 i 1961. Els tres anys següents se’ls va passar corrent i guanyant en ovals de terra, tant en midget cars com en sprint cars, i el seu èxit li va obrir les portes del campionat USAC, que llavors era qui gestionava el que avui coneixem com a IndyCar. El 1964 va ser onzè al campionat amb un podi, i la temporada següent ja es va proclamar campió. A més, a Indianàpolis va conèixer a Colin Chapman, que en veure el seu talent li va prometre que quan estiguès preparat tindria un cotxe de Fórmula 1 per ell.
Andretti va guanyar el seu segon títol Indy el 1966 i va quedar-hi segon el 1967, a part de competir en Can-Am, resistència, NASCAR, sprint cars i fins i tot les 24 hores de Le Mans. La temporada següent, desprès d’un altre subcampionat a l’Indy, va fer la seva primera cursa de Fórmula 1 a Watkins Glen, fent la pole al seu primer intent. Andretti va córrer en la segona posició fins que se li va trencar l’embragatge.
Malgrat aquest debut tant prometedor, Andretti va seguir concentrant-se en les curses americanes, que li reportaven uns guanys bastant millors que la Fórmula 1. Així doncs, el 1969 va disputar tres curses amb Lotus mentre guanyava les seves úniques 500 milles d’Indianapolis i el seu tercer títol IndyCar, i el 1970 igualment va fer cinc curses amb un March, obtenint un podi al circuit del Jarama.
L’any 1971 va fitxar per Ferrari i va disputar la temporada completa, guanyant la seva primera cursa amb el Cavallino a Sudàfrica i essent 8è al campionat, mentre seguia fent la temporada sencera d’IndyCar (9è). El 1972 es va tornar a centrar als Estats Units mentre disputava cinc curses amb Ferrari, i el 1973 va quedar cinquè a l’IndyCar. Però la temporada següent, l’antic guanyador de les 500 milles i cap d’equip d’Andretti als EUA, Parnelli Jones, va decidir construir un Fórmula 1.
L’equip Vel’s Parnelli Jones Racing va participar en les dues últimes curses de F1 de 1974, quedant setens al Canadà i classificant-se tercers a Watkins Glen, tot i no poder arrancar a la sortida. Era un inici prometedor però el 1975 les coses no anirien tant bé. Andretti tant sols va sumar cinc punts però la fiabilitat no era present, especialment a Montjuïc, on anava primer però va abandonar amb problemes de suspensió. Per acabar-ho d’adobar, a la tercera cursa de 1976 Parnelli Jones va decidir que ja n’hi havia tingut prou. A Andretti li van dir la notícia mentre esperava la sortida al seu habitacle.
Colin Chapman va tornar a fer-li lloc a Lotus, tot i que tampoc era molt difícil, doncs l’equip anglès havia passat un 1975 sense cap victòria ni pole position. Tot i que Andretti havia dit que el Lotus 77 era un cotxe “que feia por conduïr”, Andretti va aconseguir 22 punts, la sisena posició al campionat i la victòria a l’últim GP de l’any.
Per a 1977, Chapman va presentar el Lotus 78, el primer cotxe amb efecte terra. Tot i guanyar quatre curses aquell any i anotar-se set pole positions, Andretti tant sols va ser tercer. La fiabilitat del motor Ford i el fet de que el cotxe no estiguès del tot ben solucionat li restava velocitat punta.
Però el Lotus 79 va resoldre aquests problemes. Després de guanyar un GP amb el 78, quan va aparèixer el 79 Andretti va declarar que “el cotxe va tant bé que sembla que estigui pintat a l’asfalt”. El pilot italoamericà va guanyar 5 curses més per obtenir el títol de 1978, però no hi van haver celebracions. El suec Ronnie Peterson, que havia tornat a Lotus i tenia un acord de cavallers amb Andretti per si aquest estava en carrera, deixar-lo passar, va morir a la sortida del GP d’Itàlia.
El 1979 es va acabar l’èxit per Lotus. El nou 
model 80, un concepte extrem de l’efecte terra, va ser un desastre i es va tornar al Lotus 79, però aquest ja havia estat avançant pels nous models de Williams, Ferrari i Ligier. Andretti tant sols va poder obtenir 14 punts, i va quedar 12è a la classificació del mundial. L’any 1980 va ser encara pitjor. Els motors turbo anaven prenent el protagonisme i Lotus continuava amb el Ford DFV. Andretti només va poder sumar un punt en mig dels múltiples abandonaments que va patir.
Per a l’any 1981 va fitxar per a Alfa Romeo. El cotxe era més fiable, però no massa més ràpid i Andretti tant sols va aconseguir 3 punts. Cansat, se’n va tornar a la competició Indy, que era coneguda llavors com a CART. Ja aquell any 81 va disputar set curses amb Patrick Racing i va quedar onzè, i el 1982 va ser tercer. Val a dir que en aquella temporada Andretti disputaria les seves últimes tres curses de Fórmula 1. Primer va substituir al retirat Carlos Reutemann a Williams, i després durant dues curses al lesionat Patrick Tambay a Ferrari. A Monza, “Piedone” (peu gran) va obtenir la pole i el tercer lloc, provocant l’alegria dels tifosi.
A partir de 1983, Andretti va fitxar pel nou equip que havien format Carl Haas i l’actor Paul Newman, i ja no marxaria de l’equip fins la seva retirada. En Mario va obtenir el seu quart títol Indy el 1984 i va seguir fent un bon paper fins a la seva retirada l’any 1994. De fet, Andretti és el pilot més gran en aconseguir una victòria a l’IndyCar, amb 53 anys, i l’únic que ha guanyat curses en quatre dècades diferents.
Desprès de la seva retirada, el 1995 va quedar segon absolut i guanyador de la seva classe a les 24 hores de Le Mans, on hi va competir tres vegades més, i la seva última aparició en un monoplaça va ser en uns tests a Indianàpolis el 2003. Andretti estava marcant temps competitius en un Dallara de l’equip del seu fill Michael, quan de sobte es va trobat una peça d’un altre vehicle a la pista. El morro del cotxe es va aixecar i Andretti va fer dues voltes de campana a l’aire, aterrant i sortint del cotxe sense conseqüències.
Avui, Andretti té múltiples negocis, entre els quals destaca una bodega de vins, i ha seguit la carrera de la seva família. El seu fill gran Michael va ser campió CART el 1991, va córrer a la F1 el 1993 amb McLaren i ara es propietari d’un equip a l’IndyCar. En Jeff, germà de Michael, també va córrer a l’IndyCar, així com el seu nebot John, que ha guanyat curses a la NASCAR. Un altre nebot, Adam, no va tenir tant d’èxit i ho va deixar.
El seu nèt Marco corre a l’IndyCar a l’equip de son pare, i va fer un test amb Honda el 2006, mentre que el fill del seu nebot John, Jarett, també ha començat a córrer.
A part del talent que Mario Andretti ha demostrat sobradament (4 títols Indy i 52 victòries, un títol de Fórmula 1, victòries en gairebé totes les competicions), el que en queda és l’amor i la passió que l’italoamericà té per l’automobilisme. És un home que gaudeix conduïnt qualsevol cosa, i que gaudeix estant a les curses, estant amb els aficionats i fent qualsevol cosa que ajudi a l’esport (com pilotar l’IndyCar biplaça portant aficionats abans de les curses). Podem considerar que Andretti és un tresor de l’esport del motor, un gran ambaixador.
