Emerson Fittipaldi va nèixer el 12 de desembre de 1946, a Sao Paulo, Brasil. El seu pare Wilson li va posar Emerson en honor de l’escriptor americà Ralph Waldo Emerson. Wilson i la seva dona Juzy havien corregut en curses locals, i el pare havia passat a ser un periodista esportiu de fama nacional, centrant-se especialment en l’automobilisme.
Així doncs, no és d’estranyar que tant Emerson com el seu germà gran Wilson Jr. volguèssin involucrar-se en els esports de motor. El seu pare no volia finançar-los de cap manera, així que els dos germans van iniciar un negoci de peces personalitzades per a cotxes. La cosa va anar bé i van passar a construir els seus propis karts, amb els quals Emerson es va convertir en campió brasiler de karts als 18 anys.
El 1967 els Fittipaldi van construir un Formula Vee amb motor Volkswagen i en “Rato” (ratolí li deien a Emerson, en contrast a “Tigrao”, tigre, que li deien al seu germà) va guanyar el títol. Així les coses, Fittipaldi, que no parlava res més que portuguès, se’n va anar el 1969 cap a Anglaterra, decidit a demostrar que podia guanyar fora de Brasil.
Va comprar un Fórmula Ford i després d’alguns bons resultats, Jim Russell el va fitxar per al seu equip de Fórmula 3, guanyant el títol al primer intent. Colin Chapman el va fitxar per al 1970 per a córrer amb els Lotus de Fórmula 2, quedant tercer al campionat europeu.
Aquell 1970 Fittipaldi ja va debutar amb els Lotus de Fórmula 1. Va quedar quart a la seva segona cursa, però amb la mort de Jochen Rindt a Monza, Chapman el va pujar a la F1 a temps complet. Fittipaldi va guanyar el penúltim gran premi de l’any a Estats Units, contribuïnt a que cap altre pilot pogués superar el total de punts de Rindt al campionat, i quedant ell mateix desè.
Durant la temporada següent va patir un accident de trànsit en el qual va patir diverses fractures a les costelles que el van afectar durant bona part de la temporada; Fittipaldi va ser sisè amb tres podis.
El 1972, ja recuperat del tot i amb el Lotus 72D, va guanyar cinc curses i va aconseguir el títol. Als 25 anys, era llavors el campió més jove de la història, i també un dels més simpàtics, amb humilitat i amb gran facilitat per riure’s de si mateix.
La temporada següent, Lotus va fitxar Ronnie Peterson. Entre el suec i Fittipaldi van aconseguir el títol de constructors, però Jackie Stewart els va prendre el de pilots. Aixó i el fet de que l’evolució E del Lotus 72 no fos del tot competitiva van originar el pas de Fittipaldi a McLaren, tot i haver aconseguit 3 victòries.
McLaren ja tornava a aixecar el cap després de la mort del fundador Bruce McLaren i Denny Hulme estava guanyant curses; amb el nou McLaren M23, Fittipaldi va guanyar 3 curses i el títol de pilots per davant de Clay Regazzoni. A més, Fittipaldi i Hulme aconseguiren el primer títol de constructors de McLaren.
El 1975, Fittipaldi no va poder vèncer un jove Niki Lauda amb Ferrari, però tot i així va ser subcampió amb dues victòries. A finals d’aquell any, va anunciar que deixava McLaren.
El seu germà Wilson s’havia passat el 1974 creant l’equip Copersucar-Fittipaldi. Copersucar era una marca de sucre brasiler
a que patrocinava el tema, Richard Divila n’era el dissenyador i el propi Wilson feia de cap i de pilot. Jo Ramírez va ser fitxat com a mànager. El 1975 va ser el seu primer any i amb el FD01 i Wilson pilotant, no es va sumar cap punt.
Per aixó va sorprendre tant que Emerson deixés McLaren per fitxar per un equip que no havia sumat ni un sol punt. Podria comparar-se a quan Jacques Villeneuve va deixar Williams per a formar BAR.
El 1976, doncs, Emerson conduí el FD04 cap als seus tres primers punts (tres sisens) i sigué dissetè al campionat. La temporada següent, Divila va deixar l’equip i el cotxe nou va ser el F5, amb el qual Fittipaldi va sumar 11 punts per ser dotzè al campionat. El mateix cotxe va ser lleugerament modificat per a la temporada 1978, i Emerson va ser segon al GP de Brasil, aconseguint 17 punts en total i quedant desè. Però per al 1979 l’efecte terra va començar a ser fonamental a la Fórmula 1. El F6 dissenyat per Ralph Bellamy no va complir amb les expectatives i Fittipaldi tant sols va sumar un punt, quedant en la vint-i-unena posició.
El 1980, Copersucar va deixar l’equip i el nou patrocinador va ser la cervesera Skol. Fittipaldi Automotive va comprar les restes de l’equip Wolf, fent servir els xassís d’aquests, amb Harvey Postlethwaite com a dissenyador i un joveníssim Adrian Newey com a ajudant. Emerson i el seu nou company Keke Rosberg van obtenir una tercera posició cadascú, però l’F8 introduït a mitjans de temporada va ser menys competitiu i Emerson es va retirar a finals d’any. Més tard, ha comentat que “intentant que funcionés l’equip, cada cop era pitjor com a pilot i també en el meu matrimoni”.
Durant els anys 1981 i 1982, els germans Fittipaldi van seguir amb l’equip, obtenint algun punt més per sort que per qualitat del cotxe, i a finals del 82, l’equip va plegar. Emerson es va dedicar al negoci de personalització pels cotxes i a les plantacions de tarongers que tenia la seva família.
Però Fittipaldi encara tenia ganes de curses, i el 1984 va acceptar una oferta per passar a la CART. Després de fer unes curses com a substitut de pilots lesionats, va fitxar per a Patrick Racing. Cada any va guanyar una o dues curses, i el 1989 va aconseguir el títol de campió, amb 5 victòries. Entre elles, les seves primeres 500 milles d’Indianàpolis, guanyades després d’un duel dur amb Al Unser Jr. que va acabar amb el pilot americà contra el mur.
Per al 1990, “Emmo” com el van anomenar a Estats Units, va fitxar per l’equip de Roger Penske. No va tornar a guanyar el títol, però si les 500 milles de 1993, a on va trencar la tradició de beure llet després de la cursa. Fittipaldi va beure una mica de suc de taronja de les seves plantacions.
El 1996, amb gairebé 50 anys, Fittipaldi havia passat a l’equip Hogan-Penske quan a l’oval de Michigan, després d’un toc amb Greg Moore, va xocar i va patir greus fractures a les vèrtebres. Per sort no va quedar paralític, però Fittipaldi ja no correria més a la CART.
L’any següent, pilotant un ultralleuger amb el seu fill, va tenir un altre accident on es va tornar a danyar l’esquena. El seu fill no es va fer res, i de fet va ajudar a que els trobéssin. Després d’aquest accident, Fittipaldi va seguir amb els seus negocis, i fins i tot va retornar per a un parell de curses al Grand Prix Masters.
Avui en dia, Emmo és un visitant habitual dels grans premis i ha fet de comissari. S’ha casat amb la seva tercera dona i ha tingut sis fills en total; la seva filla Tatiana està casada amb el pilot italià Max Papis i el seu nebot Christian va córrer també a la Fórmula 1 i a la CART.
Si bé és cert que Fittipaldi, amb la seva elecció de córrer per al seu germà, probablement va llençar la seva carrera de F1 per la borda, també cal dir que la seva segona joventut als Estats Units va demostrar que no havia perdut el seu pilotatge fi, precís, constant, així com el seu sentit de l’humor i la seva humilitat. Ell va ser el model en el qual la resta de pilots brasilers que han vingut a Europa s’han enmirallat, i ja només per la seva influència en el seu propi país, mereix ser recordat com un dels grans de sempre.
