John Young Stewart va nèixer l’11 de juny de 1939 a Dumbartonshire, Escòcia. El seu pare havia competit en curses de motos i tenia un taller concessionari de Jaguar, i el seu germà Jimmy va ser el primer de la família en competir en monoplaces, arribant a córrer el gran premi de Gran Bretanya de l’any 1953, en un Cooper-Bristol de l’Ecurie Ecosse.
El petit Jackie, mentrestant, experimentava dificultats a l’escola i no va poder acabar els seus estudis secundaris. En aquell temps, simplement van dir-li que era curt, i no va ser fins als 40 anys que li van diagnosticar dislèxia severa. El propi Stewart comenta: “Jo veia que no veia les coses bé, però en aquell temps simplement pensaven que eres tonto. Anys més tard, podia recordar les 184 curves del Nürburgring però no podia recitar l’alfabet…”
Mentre els estudis no anaven bé, Stewart va descobrir la seva primera passió: el tir al plat. Va anar guanyant campionats escocesos, després britànics i fins i tot a nivell europeu, i va arribar a optar a formar part de l’equip britànic de tir per als Jocs Olímpics de Roma, el 1960, tot i que al final no es va classificar. Durant els seus anys de tirador, va anar treballant amb el seu pare, aprenent de mecànica i respirant l’ambient automobilístic, i l’any 1961 un dels clients va oferir-li provar alguns cotxes en circuit. Ja aquell any, Stewart va guanyar 4 curses a bord d’un Marcos.
El 1962 va provar un Jaguar E-type en comparació amb Roy Salvadori, pilot que havia corregut a la Fórmula 1, i a l’igualar els temps de Salvadori, Stewart va decidir que potser les curses podrien ser el seu futur. L’any següent va competir en curses de turismes i sportscars amb l’Ecurie Ecosse que havia fet debutar el seu germà a la F1 i va aconseguir 14 victòries.
Ken Tyrrell va sentir a parlar d’aquell jovenet, i li va oferir un test amb un Cooper T72-BMC de Fórmula 3. Bruce McLaren, llavors ja pilot de F1, també estava provant al mateix temps, i Stewart va ser més ràpid que el neozelandès. Tyrrell el va fitxar sense pensar-s’ho.
L’any 1964, Stewart va dominar el campionat britànic de Fórmula 3, guanyant totes les curses menys dues. Aquell any també va provar el Lotus 33 de F1, impressionant a Colin Chapman i al seu compatriota Jim Clark.
Per al 1965 va passar a la Fórmula 1, signant per BRM per a ser company de Graham Hill. Stewart va puntuar en el seu primer gran premi i va aconseguir la seva primera victòria a Monza. Va quedar tercer al campionat, només superat per el campió Clark i Hill.
El 1966, Stewart gairebé guanya les 500 milles d’Indianàpolis a la primera. Va liderar amb comoditat però la bomba d’oli se li va trencar a falta de vuit voltes. Dues setmanes després, tinguè lloc l’incident que canviaria a Stewart i a la Fórmula 1. Al Gran Premi de Bèlgica, a Spa, va ploure molt i molts participants van sortir-se de la pista. Stewart també, i va quedar atrapat en el seu BRM. No hi havia ningú a prop, i el BRM s’anava omplint de benzina que sortia del dipòsit trencat. Per sort, Hill i el pilot americà Bob Bondurant es van sortir al mateix lloc. Tot i aixó, per a poder treure Stewart, Hill va haver d’anar a buscar una caixa d’eines a un mas proper, i a sobre l’ambulància va trigar molta estona en arribar a l’hospital.
Stewart se’n va sortir amb l’espatlla i algunes costelles trencades, però la llavor ja estava plantada. En anar competint i anar veient com gairebé la meitat de la graella moria al volant dels cotxes, va començar a fer força. En les seves pròpies paraules: “Estàvem en un esport on la mort i les lesions eren tan a prop, i no hi havia cap infraestructura ni mesures de seguretat per evitar-ho. Vaig sentir que havia de fer alguna cosa”.
Aquell 1966 Stewart va tornar a guanyar una cursa, però va ser setè al campionat, i mentre BRM s’embolicava amb el motor H16, el 1967 també va ser un any bastant perdut. Dos podis i la novena posició al campionat en varen ser el resultat. Mentrestant, Stewart guanyava curses amb els Matra F2 de Ken Tyrrell, i quan Tyrrell va decidir pujar a la Fórmula 1 l’any 1968, Stewart se’n va anar amb ell.
L’aposta va ser un èxit. En aquell primer any, Stewart va ser subcampió darrere el seu excompany Hill, amb victòries tant memorables com el GP d’Alemanya. Disputat a Nürburgring, plovia i hi havia una boira molt densa. Malgrat tot, la cursa es va disputat i Stewart la va guanyar amb quatre minuts d’avantatge. Sí sí, minuts.
La temporada següent ja no el van poder aturar. Amb el Matra MS80-Ford preparat per Tyrrell, Stewart va guanyar sis curses i el seu primer títol. Els francesos, però no n’estaven convençuts i volien guanyar amb el seu xassís i el seu propi motor. Tyrrell els va dir que ja s’ho faria a la seva manera.
Per al 1970, mentre el primer Tyrrell era construït al garatge de fusta a Ockham, van comprar un March per anar fent. La decisió de continuar amb el motor Ford va ser un encert i l’inici d’una relació amb Stewart que duraria tota la vida. També la petrolera Elf va decidir seguir esponsoritzant-los. Aquell any Stewart només va guanyar una cursa, i va ser cinquè al campionat.
L’any 1971, amb el nou Tyrrell 003, Stewart va tornar a dom
inar. Va tornar a aconseguir sis victòries, i a més, el seu company François Cévert va aconseguir la seva primera. Stewart veia Cévert com el seu deixeble, i forjaren una gran amistat. El 1972 Stewart va quedar subcampió darrere Emerson Fittipaldi; considerant que va quedar a 16 punts del brasiler i que s’havia perdut una cursa degut a una gastritis, no estava malament.
El 1973 va tornar a guanyar el títol, però ja havia decidit que es retiraria a finals d’any. En 99 curses en va guanyar 27, rècord de victòries que no seria superat fins l’any 1987 per Alain Prost. En realitat, Stewart hauria competit en 100 grans premis, però als entrenaments de l’últim, a Watkins Glen, el seu company Cévert es va matar. L’equip Tyrrell no va disputar el gran premi en senyal de respecte.
Stewart és un home llest, i ja quan es va retirar havia vist que podria fer negocis i viure bé sense haver-se de jugar la vida al volant. Ja mentre corria feia anuncis i havia comentat alguna cursa per la tele, i al retirar-se, va treballar molts anys per a la cadena ABC, a part de donar conferències, estar al consell d’administració de Ford, etc. Podríem dir que va ser la primera superestrella de la Fórmula 1, en el sentit de saber explotar la seva imatge.
El seu fill Paul va voler ser pilot, però va acabar sent millor cap d’equip, i pels seus equips de Formula Ford, Formula Vauxhall i Fórmula 3 hi passaren pilots com Gil de Ferran, David Coulthard o Jan Magnussen. El 1997, Stewart Grand Prix va debutar a la Fórmula 1, aconseguint un segon lloc (amb Rubens Barrichello) al GP de Mónaco. Els resultats van costar a arribar, però el 1999 l’equip va guanyar el GP d’Europa amb Johnny Herbert i va ser quart al mundial. Stewart va vendre l’equip a Ford, que el va convertir en Jaguar sense éxit. Ford el va vendre a Red Bull i tots sabem com li ha anat a la marca de begudes austríaca.
Stewart, ara ja Sir Jackie, ha seguit apareixent pels circuits de Fórmula 1 fent de representant de vàries marques. Degut a aixó i a la seva creuada per la seguretat, és un dels campions més populars i coneguts de sempre, amb els seus pantalons amb quadrats escocesos. Un home al qual George Harrison li va dedicar una cançó (Faster) i que apareixia en un video de Robbie Williams (Supreme). Un home que sempre té una opinió per donar en el seu accent escocès característic, un home molt llest malgrat el que li deien de petit
.
