Mirant enrera: campionats amb més de dos candidats

No es pot dir si aquesta temporada de Fórmula 1 és la millor, la més disputada o la més bonica, però ara ja es pot dir que s’ha fet història: Mai abans hi havien hagut 4 pilots amb possibilitats de guanyar el títol a l’última cursa. Seria fals dir que aquest fet és degut al nou sistema de puntuació, doncs amb els punts 2003-2009 també hi hauria 4 candidats al títol.

Però avui vull tirar una mica enrera. Tots més o menys sabem les opcions que tenen Fernando Alonso, Mark Webber, Sebastian Vettel i Lewis Hamilton, així que en aquest article mirarem enrera i recordarem les ocasions en que 3 pilots varen arribar a l’última cursa amb opcions. Al costat de cada any surt la classificació amb la qual es va arribar a l’última cursa, per posar-vos en situació. Menys de la meitat de les vegades va guanyar el que anava líder…

1950: 1. Fangio (26), 2. Fagioli (24), 3. Farina (22)

Ja el primer campionat de F1 va tenir tres candidats fins l’últim dia. En aquells temps, comptaven els 4 millors resultats del total de 6 possibles, i mentre que Juan Manuel Fangio i Nino Farina només havien sumat a 3 curses, Luigi Fagioli havia obtingut 4 segons llocs i necessitava guanyar i que Fangio no sumés cap punt, malgrat ser a dos punts, doncs només podia millorar en tres punts el seu marcador.
A Monza, Farina guanyà i siguè campió, Fagioli va ser tercer i es va quedar igual i Fangio només va sumar el punt de la volta ràpida, abandonant.

1959: 1. Brabham (31), 2. Moss (25,5), Brooks (23)

L’any 1959 estàvem en plena lluita motor davant vs. motor darrere. Al arribar a Watkins Glen, els petits Cooper-Climax de Jack Brabham i Stirling Moss anaven davant amb el Ferrari “antic” de Tony Brooks tercer, amb una minsa possibilitat. Comptaven els 5 millors resultats i tot i que Brabham i Moss ja en tenien 5, Brooks necessitava guanyar i fer la volta ràpida i que Brabham no fos 5é. Moss per la seva part havia de ser primer i que Brabham no sumés.
Al final, Brabham va ser quart però no va necessitar els punts, doncs Moss va plegar amb problemes de canvi i Brooks tant sols va ser tercer.

1964: 1. G. Hill (39), 2. Surtees (34), 3. Clark (30)

L’any 1964 ja puntuaven els 6 primers però seguien comptant només 6 resultats. Graham Hill portava ja 7 resultats però guanyant era campió. John Surtees necessitava guanyar o ser segon i a Jim Clark només li valia la victòria juntament amb la retirada de Hill i un tercer de Surtees.
Clark va fer la pole a Mèxic i liderava. A mitja cursa, el company de Surtees a Ferrari, Lorenzo Bandini, va col.lidir amb el BRM de Hill i aquest acabaria fora dels punts. Clark seguia primer i amb Surtees tercer i Hill sense punts, era campió, pero a falta de dues voltes, el motor Climax del Lotus de Clark es va trencar. La segona posició heretada de Surtees va ser suficient per a l’ex-pilot de motos.

1968: 1. G. Hill (39), 2. Stewart (36), 3. Hulme (33)

Un altre cop Graham Hill davant amb 39 punts. Aquest cop Hill era a un Lotus que havia perdut a Clark a principi d’una temporada que tenia 12 curses i es comptaven 10 resultats. Jackie Stewart (Matra-Ford) necessitava recuperar 3 punts a Hill i Denny Hulme (McLaren-Ford) necessitava guanyar si o si i que Stewart no fos segon.
L’última cursa era a Mèxic i ni Stewart ni Hulme van puntuar, però a més Hill va guanyar el GP “a lo campeón”.

1974: 1. Fittipaldi (52), Regazzoni (52), Scheckter (45)

Emerson Fittipaldi (McLaren-Ford) i Clay Regazzoni (Ferrari) arribaven empatats a Watkins Glen, amb el brasiler davant per victòries. Jody Scheckter amb el Tyrrell-Ford havia de guanyar imperiosament i que els altres dos només sumèssin un punt entre ells.
Fittipaldi no es va haver de preocupar massa doncs Scheckter va abandonar, Regazzoni va ser onzè i el brasiler de les patilles va ser quart per obtenir el seu segon títol.

1981: 1. Reutemann (49), Piquet (48), Laffite (43)

Carlos Reutemann era el líder pero a Williams-Ford les coses anaven maldades des que l’argentí havia fet la seva enlloc de cedir una victòria a Alan Jones, que no l’ajudaria per res. Tant Nelson Piquet a Brabham-Ford com Jacques Laffite a Ligier-Matra havien recuperat molts punts a la segona part del campionat. Laffite necessitava guanyar, que Reutemann no puntués i que Piquet fos cinquè.
I aixó és el que va passar al circuit temporal de Las Vegas. Reutemann inexplicablement no va puntuar, Piquet va ser cinquè però Laffite només va ser sisè, cosa que va donar el títol al pilot de Brabham.

1983: 1. Prost (57), 2. Piquet (55), 3. Arnoux (49)

Un títol polèmic. Alain Prost (Renault) semblava tenir les coses sota control, però a finals de temporada el Brabham-BMW de Piquet havia trobat un plus de velocitat. Tant Prost com Elf sospitaven de la benzina del Brabham. En tot cas, Prost arribava a Kyalami líder amb Piquet darrere i René Arnoux (Ferrari) havent de guanyar, que Prost no puntués i que Piquet no fos quart.
A Kyalami Arnoux va trencar motor, Prost va trencar el turbo i Piquet va ser tercer, guanyant el seu segon ceptre. Contra la voluntat de Prost, Renault no va voler protestar el Brabham i el pilot francès fitxaria per McLaren al sentir-se abandonat pel seu equip.

1986: 1. Mansell (70), Prost (64), Piquet (63)

L’any de l’accident de Frank Williams, els seus dos pilots optaven el títol. Però Nigel Mansell estava en la posició dominant. El seu enemic dins l’equip, Piquet, necessitava una victòria. I entre els dos hi havia Prost, que malgrat el dèficit de potència del seu McLaren-TAG envers els Williams-Honda, havia anat sumant punts. Però Prost també necessitava guanyar, doncs l’empat amb Mansell el perdia per victòries.
En un dels finals que més es recorden, a Adelaida, a Mansell li va rebentar un pneumàtic a 270 kph i va abandonar. Piquet va entrar a boxes a canviar pneumàtics i Prost va aprofitar-se’n per guanyar davant del brasiler, malgrat que el seu McLaren li anava dient que anava curt de combustible per acabar.

2007: 1. Hamilton (107), 2. Alonso (103), 3. Räikkönen (100)

El més estrany, pervers, polèmic. És ja prou coneguda la temporada atabalada de McLaren-Mercedes i els seus dos galls, Lewis Hamilton i Fernando Alonso, i darrere d’ells Ferrari que amb Kimi Räikkönen va millorar molt a final de temporada. Arribaven a Interlagos amb Raïkkonen podent ser primer si Alonso era tercer i Hamilton sisè.
I Kimi va ser primer, Alonso tercer amb un McLaren “dubtós” i Hamilton setè després d’una sortida de pista i el tema del botó al volant (que no va polsar, diuen).

Així doncs… serà el campionat 2010 una cosa poc moguda com l’any 1974 o serà una bogeria com l’any de John Surtees? Només ens queden sis dies per saber-ho i no puc esperar més…