Just després del trencador GP d’Hungria, que sempre és portador de coses inesperades (per suposat sempre em ve al cap l’infame GP de 2007), s’encenien els rumors de qui substituiria a Felipe Massa, durant un parell de dies es va parlar de Marc Genè, Luca Badoer, Nico Hulkeberk, Sebastien Bourdais, Jacques Villeneuve, Valentino Rossi, i sorprenentment, i repteixo, sorprenentment, Michael Schumacher. Michael Schumacher? Dos dies després ens feia saber que així era. I va esclatar el fenòmen, la alegria, la utopia, el mite, una orgia de quelcom increïble i que era massa bonic per a ésser veritat. I així va ser al final.
Michael Schumacher suscita moltes coses, però en general es resumeixen a dues, o l’estimes i l’admires o l’odies i el desprecies. Ésclar que ambdues coses en temps passat; en Michael porta 3 anys gairebé “lluny” de la Fórmula 1, jo era dels primers, un Ferrarista enamorat del Michael (un heroi de la tardana infància), o al revés un Schumacherista enamorat de Ferrari, la qüestió és que per raons òbvies li tenia jo una mica de tirria al Tito Alonso, recordo perfectament la cloenda de la temporada 2006, dolor, molt de dolor. I al marxar en Michael, vàrem perdre tots el referent, ja que l’Alonso se’ns va tornar a Renault i tot i que era ell el destinat a “omplir” el buit del kaiser, no ha pogut ser (de moment), Ferraristes i seguidors de la F1, ens hem quedat un pèl desamparats, sense un clar binomi lluitador, el binomi Alonso-Michael funcionava, el binomi Räikkönnen/Masa-Hamilton, que voleu que us hi digui, no és el mateix. Per altra banda com ja vaig escriure en un altre article, a Ferrari necessitem un altre heroi, i de cop i volta l’heroi, tornava, el salvador tornava, Michael es posava els guants per salvar una temporada perduda, una trucada del Luca per intentar redreçar el cavall rosso desbocat, un reclam per al Bernie, per redreçar una temporada malalta, una temporada on en Vettel, que apenes sap el que té entre mans lluita contra un fals messies, Jenson Button, el fènix malferit. KERS, difusors, campionats paral·lels, Webbers i Trullis. Però en Michael tornava, per arreglar-ho tot,
les ventes d’entrades es disparaven, (a Spa i València per sobre de tot), s’imprimien banderes i gorres del kaiser, la Fórmula 1 tornava a ser portada arreu del món, tornava l’únic i l’irrepetible, pujava a un F1, demanava tornar-hi a pujar, ensenyava els abdominals mentre feia Kàrting… i de cop i volta,
clatellada, en Michael, que és un mortal i no un semi-déu, no s’ha recuperat de la lesió i els metges (i probablement la seva dona) no el deixen córrer, clarament frustradíssim dóna una roda de premsa on gairebé es posa a plorar. La il·lusió trencada, uns quants minuts per recuperar-se de l’ensurt i un pensament, ens han enganyat, s’han enganyat a sí mateixos, ens hem precipitat? Després de l’anunci només sento una falta d’ilusió brutal per seguir mirant el circ, ens han tret el caramel de la boca.
I què ha succeit mentrestant? Res gens despreciable…. BMW anuncia la seva retirada de l’acord amb Sauber, no firmen el pacte de la concòrdia, anuncien la seva retirada i no aconsegueixen vendre l’escuderia a temps per inscriure-la al campionat de 2010, Kubica i Heidfeld al paro, i uns altres centenars d’enginyers i mecànics i una empresa brutal d’enginyeria de competició, a data d’avui, BMW Sauber no existirà l’any que vé, desastre total. Per altra banda, a Piquet el fan fora de Renault, cosa gens còmoda ni bonica; comentaris creuats, crítiques impertiències entre Briatore i el seu pupil, en un parell de curses tenim una escuderia menys i 3 pilots nous, Alguersuari, Badoer i Grosjean.
Miserables vacances…
La Fórmula 1 torna a Espanya, per segona vegada, de nou, per segona vegada a València i sense el seu únic guanyador Felipe Massa. La F1 torna en un núvol, un núvol que per mí és de confusió i què vilgueu que us hi digui, molta desil·lusió.
Artícles Relacionats
