L’última cita del mundial torna de nou a Brasil, o Sao Paulo, lluny queden ja aquells anys en els quals Häkkinen i Schumacher es disputaven el campionat a Japó, mítiques curses amb finals frenètics i amb convidats insospitats com Eddie Irivine, els dos autors d’aquest Blog varen crèixer amb aquelles curses. A mi en particular em va fer bastant de mal que Brazil esdevingués la darrera prova del campionat, substituint a Japó, no obstant, els darrers 2004 (Schumacher), 2005 (Alonso), 2006 (Alonso), i sobretot, repeteixo, sobretot 2007 (Raikkonen) ens mostren que es una cursa digníssima per posar punt i final al campionat del món.
Aquest any els dos candidats al títol arriben a japó amb un saldo de punts bastant baix (el més baix que es recorda des que Hakkinen va guanyar amb 70 i escatx quan tansols puntuaven els 6 primers corredors), és aquest un indicatiu de que no hi ha un clar “campió” dins de la fórmula 1? Rotundament NO. Es porta molts anys lluitant contra els monopolis en el campionat, es tendeix (per la via legal; canvis en el reglement…) a la concurrencia, a que hi hagi un campionat ajustat i emocionant, lluny de l’era del kaiser, i s’ha aconseguit. Mereix Hamilton ésser campió? Mereix Massa ésser campió? Mereix Alonso el cotxe que té? Mereix Raikkonen el cotxe que té? Potser la resposta a totes les preguntes (sobretot les dues primeres) es si.
Felipe Massa és un lluitador, un home que comet errades, les reconeix i aprèn d’aquestes, un home de sang calenta, irregular, amb altibaixos subjectes al seu estat anímic, ha fet curses impressionants (Valencia, Spa) i carreres patètiques (Melbourne, Silverstone), el matiex, exactement el matiex es pot dir de Lewis Hamilton. No obstant la situació és diferent, Felipe Massa sempre ha hagut de lluitar i demostrar la seva validesa per estar on està, feu clic al link per veure’n un bon resum (http://www.thef1.com/noticias/noticias-2008/octubre-2008/el-chico-repartidor-vuelve-a-brasil), no obstant Hamilton s’ha trobat la taula parada a casa tota la seva vida (des que Ron Dennis el va apadrinar). Tenen caràcters molt diferents, en pols oposats, i per mala sort per l’espectacle, la seva posició en el campionat també es diferent. La qüestió és la següent… “Què hagués succeit si…?”. Si Hamilton no hagues col·lisionat amb Kimi Raikkonen al carril de box? Si Hamilton no hagués fet una maniobra suicida a Fuji per recuperar la plaça de Kimi? Si el motor de Massa de Hungaroring no hagués reventat quan estava a tres voltes de la victòria? Si la manguera de Singapur no s’hagués quedat enganxada? La naturalesa de les preguntes és diferent: si Hamilton no té més punts és per les seves pròpies errades, si Massa no té més punts és per les seves pròpies errades… i n’hi ha 20 que varen ser veritables desgràcies fora de l’abast del control de l’equip i ell mateix veia com s’esvaien aquests punts sense ésser culpa seva. Qui ha estat millor? Com diu Fernando Alonso: el que fa més punts. I així és, ni més ni menys. Qui guanyi,(o cumpleixi una de les múltipes combiancions guanyadores) serà campió. I N D I S C U T I B L E M E N T.
No ens podem rafiar de les probabilitats, vegis l’any passat. Ni de la meteorologia, ni de la mecànica ni de res. Ens hem de rafiar de passar una bona estona. De disfrutar de l’espectacle i l’esperit de la fòrmula 1, de disfrutar si guanya el nostre cavall i passar una mica de penúries si perd (que també es bo). En tot cas hem de “sentir” la fòrmua 1 i acceptar que de vegades es guanya… i de vegades es perd. Alonsistes, Ferraristes, McLarenistes, Hamiltonistes… sigueu de qui sigueu, dissabte i diumenge, tindrem la sort de viure de nou, “la fòrmula 1 en estat pur”.
A disfrutar!
