Ferrari

Ferrari és l’equip més famós del món del motor. L’escuderia fundada pel llegendari Enzo Ferrari va iniciar la seva existència el 1929 i aviat va passar a ser la secció de competició d’Alfa Romeo. Just abans de la segona guerra mundial, Alfa va deixar de competir i va fer fora Ferrari, que aviat s’establiria per si mateix, primer com a Auto Avio Costruzioni (1940) i ja com a Ferrari el 1947.
És l’únic equip que ha participat en tots els mundial de Fórmula 1, si bé la seva activitat no s’ha limitat només als monoplaces, aconseguint grans èxits a les proves de resistència i fins i tot apareixent als ral·lis als 80.

L’equip italià aviat va tastar l’èxit amb dos títols mundials d’Alberto Ascari els anys 1952 i 1953, i dos victòries més amb Juan Manuel Fangio (1956) i Mike Hawthorn (1958), i malgrat arribar tard als cotxes amb motor al darrere, va guanyar també el títol de 1961 amb Phil Hill, si bé el seu company Wolfgang von Trips va morir a Monza. En aquells anys la premsa italiana gairebé acusava al Commendatore d’enviar diversos pilots a la mort en els seus cotxes, i aquest fet, junt amb la malaltia i mort del seu primer fill Dino van tornar al fundador cada cop més reclusiu i mític.
Es va guanyar de nou el títol el 1964 amb John Surtees, però va venir un llarg declivi que no es va solucionar fins que FIAT va comprar el 50% de la marca. Amb més recursos per als dissenys de Mauro Forghieri i sobretot amb l’empenta de Niki Lauda i Luca Montezemolo, es va dominar la dècada dels 70, amb 4 títols de constructors i 3 de pilots, 2 per a Lauda, que marxaria emprenyat i un per a Jody Scheckter.

Amb els 80 van arribar els motors turbo i Ferrari va ser capdavantera, però només es va endur dos títols de constructors; els de pilots es van escapar amb la mort de Gilles Villeneuve i les lesions de Didier Pironi. Enzo Ferrari moriria als 90 anys el 1988, en plena crisi de resultats que duraria ben bé fins a finals de segle. Entre el títol de constructors de 1983 i l’arribada de Michael Schumacher, només Michele Alboreto i Alain Prost havien lluitat pel títol.
Podríem dir que el gran canvi passa a principis dels 90. Torna Montezemolo com a president i col·loca Jean Todt com a cap d’equip. L’italià fa créixer la marca de manera exponencial i el francès mana amb mà de ferro, canviant totes les peces fins trobar l’equip ideal: Schumacher, Ross Brawn i Rory Byrne. Entre 1999 i 2004 l’equip guanya tots els mundials de constructors i Schumi obté cinc títols en un domini mai vist fins llavors.

Però a mesura que van anar retirant-se, els èxits han costat més. Kimi Räikkönen va obtenir l’últim títol de pilots el 2007 i l’equip l’últim de constructors el 2008; malgrat els esforços de Felipe Massa, Fernando Alonso, Sebastian Vettel i Räikkönen, l’equip fa anys que no domina. El 2014 hi va haver una nova revolució que va acabar amb Montezemolo i Stefano Domenicali. Està per veure si el duo Marchionne-Arrivabene és el que necessita l’Scuderia.