Cooper

Cooper va ser un dels equips més importants dels primers 30 anys de la Fórmula 1. Els seus dissenys amb motor al darrere van provocar un canvi mundial a l’esport.

Charles Cooper tenia un taller i concessionari de cotxes. Acabada la Segona Guerra Mundial, va crear petits cotxes amb motor de moto per al seu fill i per a Eric Brandon. Ja aquells cotxes de 1946 tenien el motor al darrere més per necessitat que no per comportament dinàmic.

Anomenat el 500, aquells cotxes, que avui anomenaríem de Fórmula 3, van tenir molt d’èxit i la majoria de pilots britànics en van comprar, convertint la marca en el principal proveïdor de xassís de l’època. I ja a la primera temporada de Fórmula 1 un Cooper modificat va aparèixer a la graella del GP de Mònaco, conduït per Harry Schell. El bon moment econòmic va propiciar la construcció d’un Fórmula 2, amb el qual Mike Hawthorn va obtenir el primer podi de l’equip a Silverstone el 1952, si bé l’equip no va còrrer de manera oficial fins el 1953.

Cooper es va adonar el 1955, en un cotxe de sport, que el motor al darrere millorava el comportament. L’equip va tornar a fer una temporada completa de F1 el 1957 amb el T43, ja construït expressament amb el motor darrere, i Stirling Moss va aconseguir la primera victòria d’un Cooper -a l’equip privat de Rob Walker- al primer GP de 1958. Aquesta va ser una constant durant l’existència de Cooper a la Fórmula 1: l’equip oficial feia còrrer dos o tres cotxes però la resta eren d’equips privats. El 1961 fins a 11 entrants van voler còrrer almenys un GP amb un Cooper.

L’època daurada de Cooper comença el 1959, quan Jack Brabham i Cooper, amb el suport de Bruce McLaren, guanyen en dues temporades consecutives els títols de pilots i constructors amb els seus cotxes petits, mentre Enzo Ferrari bramava que “el bou sempre havia estirat del carro!”. Aviat però els rivals van copiar i millorar el concepte, i les marxes de Brabham i McLaren per a fer els seus propis equips juntament amb la mort de Charles Cooper i un greu accident del fill John van accelerar el declivi de la marca.
Val la pena recordar també els èxits en ral·lis i en turismes amb els Mini de la British Motor Corporation que Cooper millorava, amb millors frens i motor i els colors de la marca, amb les dues ratlles blanques. A més, Cooper també va ser “l’iniciador” del canvi al motor darrere a les 500 milles d’Indianapolis, participant-hi el 1961 i quedant a la novena posició envoltat de grans roadsters americans.

John Cooper va vendre l’equip de Fórmula 1 el 1965 al Chipstead Motor Group. Aquests van reubicar l’equip a Byfleet, i van gaudir de dues victòries més amb el canvi a la reglamentació 3000 cc, doncs tenien la concessió de Maserati a Gran Bretanya i van reutilitzar els motors V12 que la marca italiana havia usat breument anys abans als temps de Fangio.
Però els motors tenien la seva edat, i no volent usar un motor Ford per no causar una contradicció entre la marca americana i els Mini Cooper, pel 1968 es va usar un motor BRM. El final era a prop; sense patrocinadors i sense un motor competitiu, l’equip oficial va plegar a finals d’aquell any, encara que Vic Elford encara apareixeria una vegada més el 1969.

La família Cooper encara té els seus concessionaris a Surbiton, i el fill de John Cooper, Mike, va fundar el 2009 Cooper Bikes, marca de bicicletes. Tots els models tenen noms de circuits de Fórmula 1. Sense oblidar-nos de la nova Mini, propietat de BMW, que usa sota llicència el nom Cooper per als models més esportius.