Coloni

La història de Coloni a la Fórmula 1 ens parla de poc èxit, molt poc: 14 curses en 82 intents, i cap punt.

Enzo Coloni era un pilot de Perugia que havia guanyat la Fórmula 3 italiana el 1982. Anomenat el “llop”, a finals d’aquell any va decidir establir el seu propi equip, amb un llop a l’escut. Ja el 1983 l’equip va guanyar el campionat italià de Fórmula 3 amb Ivan Capelli, i la combinació va guanyar l’europeu el 1984. També van provar-ho a la Fórmula 3000. A finals de 1987, però Coloni va decidir fer el salt a la Fórmula 1.

Aquell any l’equip va participar en dues curses amb el FC187 dissenyat per Roberto Ori, que provenia de Dallara. Nicola Larini va classificar-se a Jerez però va haver d’abandonar. Ori va dissenyar el FC188 per a la temporada següent, seguint amb motor Ford. Gabriele Tarquini era el pilot, i va aconseguir un vuitè a Canadà, resultat que quedaria com a millor de la història de l’equip. Cada cop costava més de classificar-se per a les curses.

Per al 1989 Coloni va fitxar a tres membres de l’equip AGS, amb Christian Vanderpleyn com a dissenyador, i va expandir-se a dos monoplaces, amb Roberto Moreno i Pierre-Henri Raphanel com a pilots. L’equip va començar amb el xassís de l’any anterior mentre Vanderpleyn dissenyava el C3. A Mònaco Moreno i Raphanel van classificar-se en el que seria l’única ocasió en que dos Coloni participarien a un GP.
Però l’estrany era classificar-se i malgrat l’arribada del C3 les coses no van canviar; en les cinc curses que van participar sempre van abandonar, no pre-qualificant-se en la majoria. Curiosament, a finals d’aquell any Coloni va demanar consell a Gary Anderson (més tard a Jordan i Jaguar) que va modificar el morro. Amb aquests canvis Moreno aconseguiria la millor classificació de l’equip, quinzè a Portugal.

Però hi havia raó per a l’esperança el 1990. Subaru volia entrar a la Fórmula 1. Van encarregar-li un motor boxer de 12 cilindres a Carlo Chiti, i tot i que originalment volien anar amb Minardi, al final van comprar el 50% de l’equip Coloni. Sobre el paper tot era molt maco, però no.
Bertrand Gachot era el pilot en un únic cotxe, però aviat es va veure que no aniria enlloc. Els motors boxer feia 10 anys que no es feien servir a la Fórmula 1, i a més el Subaru era pesant i poc potent. A meitat de temporada semblava que Subaru compraria l’equip però es van fer enrere i van marxar del campionat, en un dels desastres més sonats que es recorden d’una marca automobilística. Coloni va acabar aquell any amb motor Ford però sense qualificar-se ni una vegada.

El 1991 el portuguès Pedro Matos Chaves va ser el pilot del C4, que havia començat Vanderpleyn però que van acabar els alumnes de la universitat de Bologna. Encara amb motor Ford, Chaves no va classificar-se cap vegada i cansat i sense haver rebut el seu sou, va marxar de l’equip al seu GP de casa. Coloni estava ja en tràmits de vendre l’equip a Andrea Sassetti (que encara dirigiria un equip més penós) i a les dues últimes curses Naoki Hattori va aportar patrocini, però tampoc va passar mai del divendres al matí. Així doncs, a finals de 1991 Coloni deixava el mundial. L’última participació en cursa havia estat la de Moreno a Portugal dos anys abans.

Coloni va tornar a les categories inferiors, amb el seu fill Paolo pilotant i més tard fent-se càrrec de l’escuderia que participaria amb cert èxit a la Fórmula 3000 i a la GP2 fins al 2012. Després d’un breu alto, el fill va establir Paolo Coloni Racing.