Brabham

Brabham va ser un dels equips més importants del mundial de Fórmula 1 durant ben bé 30 anys.
Jack Brabham i Ron Tauranac s’havien conegut el 1951 a la seva Austràlia nativa. Els dos construïen i pilotaven els seus cotxes, però el 1955 Brabham va viatjar a Europa per progressar amb la seva carrera esportiva a l’equip Cooper. Els dos amics no van perdre mai el contacte i el 1959 Tauranac també va arribar al Regne Unit. Brabham considerava que Cooper desenvolupava poc els seus monoplaces i sovint Tauranac recomanava millores per als cotxes de Surbiton.

El 1960 Brabham i Tauranac van establir Motor Racing Developments. Inicialment produïen kits per a cotxes de carrer però sempre tenien l’objectiu en construir monoplaces eventualment. El primer monoplaça de Fórmula 1 va ser el BT3, que va debutar el 1962. En només dues temporades Brabham ja va guanyar dues curses amb Dan Gurney, i el 1966 Brabham va ser campió del món per tercera vegada, essent el primer i fins ara l’únic en aconseguir-ho amb el seu propi monoplaça. L’èxit d’aquell any i el de Denny Hulme el 1967, amb sengles títols de constructors, es van deure sobretot a un cotxe ben construït i un motor Repco (basat en un bloc Oldsmobile) potent i fiable, mentre la resta d’equip o no estaven prou preparats o no eren fiables.

L’equip va mantenir-se als llocs capdavanters tant a la Fórmula 1 com a la Fórmula 2, la Fórmula 3 i també l’IndyCar, en un moment en que la marca va arribar a ser la major venedora de cotxes de curses. Però els primers canvis van arribar a finals de 1970, quan Jack Brabham va retirar-se del pilotatge i de l’equip. Va vendre la seva part a Ron Tauranac, que va associar-se el 1971 amb Bernie Ecclestone. Però Tauranac i Ecclestone no es van entendre i l’australià va marxar el 1972 per fundar la seva pròpia marca, Ralt, que seria també important als 70 i 80.

Sota el domini d’Ecclestone l’equip va viure la seva segona època daurada. Va col·locar el sud-africà Gordon Murray com a dissenyador. Els dissenys imaginatius i innovadors de Murray combinades amb l’astúcia d’Ecclestone van provocar tants episodis exitosos com curiosos. Carlos Reutemann va aconseguir victòries amb l’angulós BT44; el fitxatge de Niki Lauda el 1978, el BT46B polèmic pel ventilador que xuclava aire del terra i adheria el cotxe com una lapa; els títols de Nelson Piquet amb el BT49 i després el BT52 amb motor BMW turbo (el primer cotxe turbo en guanyar el títol de pilots)…

L’avui director de cursa Charlie Whiting n’era el cap tècnic i el sots-director de cursa, Herbie Blash, el director esportiu. Piquet va guanyar l’última cursa de l’equip a França el 1985, i va marxar a final d’any. Ecclestone cada cop estava menys per l’equip i més pel govern general dels temes d’imatge de la Fórmula 1. Murray també va marxar el 1986 i BMW va voler deixar-ho aquell any, però Ecclestone els va forçar a complir l’any que els quedava de contracte.
Però a principis de 1988 l’equip no tenia motor i Ecclestone va decidir no inscriure l’equip al mundial. Whiting va passar a la FIA, i finalment Walter Brun va comprar l’equip, venent-lo al seu torn a Joachim Luhti.

L’equip va tornar a la graella el 1989, encara amb Blash al capdavant. Puntuant molt de tant en tant, Luhti va ser arrestat per frau fiscal i la companyia japonesa Middlebridge va fer-se amb el control de l’equip. David Brabham, fill d’en Jack, va còrrer per l’equip el 1990. Martin Brundle i Mark Blundell van aconseguir els últims punts el 1991 i el 1992 l’equip acabaria tancant a meitat de temporada atrapat pels deutes. Aquell any l’última pilot en intentar classificar-se per un gran premi, Giovanna Amati, i el futur campió Damon Hill van pilotar els monoplaces pintats de rosa.

Com a punt final, David Brabham ha estat intentant tornar a crear un equip amb el nom Brabham, sense massa èxit. Val a dir que la família va veure’s envoltada en una polèmica quan Franz Hilmer va inscriure un equip Brabham per entrar a la Fórmula 1 el 2010. L’equip no va ser acceptat i la família Brabham va recuperar l’ús legal del nom.