Els campions del món (22): Ayrton Senna

Avui ens toca potser el més gran. Ayrton Senna va marcar una época pels seus duels aferrissats amb Alain Prost, per la seva manera de viure la vida i l’esport, i sobretot pel seu final, davant dels ulls del món, que va canviar la Fórmula 1 per sempre.

Ayrton Senna da Silva va nèixer el 21 de març de 1960 a Sao Paulo, Brasil. El seu pare, Milton da Silva, era propietari d’una empresa i també tenia algunes terres i es pot dir que l’Ayrton va viure una infància cómoda. El seu primer contacte amb el motor va ser als quatre anys, quan el seu pare li va construir un kart amb motor de tallagespa.
No va ser fins als 13 anys que l’Ayrton va poder competir en curses federades, i mentrestant, passava les estones lliures fent voltes al kàrting del costat del circuit d’Interlagos. Senna da Silva hi anava sempre, fes sol o plogués, i probablement allí va agafar el seu gran tacte per a les curses sobre mullat.

Amb 17 anys, Senna da Silva es va proclamar campió sud-americà de kàrting, i des del 1978 fins al 1982 va anar cada any al Mundial de l’especialitat, però no el va guanyar mai, quedant subcampió el 1979 i el 1980.
Amb 21 anys, Ayrton Senna da Silva va passar a ser tant sols Ayrton Senna (“perquè da Silva era molt comu”), se’n va anar a Gran Bretanya i es va casar amb Lilian Vasconcelos. El matrimoni només va durar un any, però la carrera esportiva de Senna va tirar endavant.
Senna va guanyar el 1981 els dos campionats britànics de Fórmula Ford 1600 amb l’equip Van Diemen. A pesar de l’èxit, a finals d’any, separat de la dona i enyorant-se una mica de Brasil, Senna gairebé torna a casa i deixa l’automobilisme.

Una oferta de 10.000 lliures per a fer la Fórmula Ford 2000 el 1982 el va fer tornar a Anglaterra, i Senna va guanyar els campionats britànic i europeu de l’especialitat. Per la temporada 1983 Senna va passar a la Fórmula 3 britànica amb l’equip West Surrey Racing. Després d’una lluita molt aferrissada i a vegades polèmica amb Martin Brundle, Senna va guanyar el títol, i va posar rumb a la Fórmula 1, no sense abans guanyar el GP de Macau de Fórmula 3. Ja el 1983 va fer tests amb Williams, McLaren, Brabham i Toleman. Williams i McLaren no tenien lloc, i a Brabham el també brasiler Nelson Piquet va preferir no tenir-lo de company. Així doncs, Senna debutaria amb Toleman.

Toleman era un equip relativament jove, però entre els seus membres hi havia Rory Byrne, que més tard dissenyaria Benettons i Ferraris campions del món. Senna va abandonar amb problemes de turbo al seu primer GP, però va sumar dos sisens a les dues següents curses. A San Marino va patir la única no classificació de la seva carrera, i a França ja va debutar el TG184. Problemes de turbo el van fer abandonar, però a Mónaco Senna deixaria la seva empremta.

Toleman tenia un acord amb Michelin, però no podien portar els pneumàtics més nous. Així, els equips punters sempre portaven gomes més evolucionades que Senna. Però al ploure a Mónaco, Michelin només tenia un tipus de pneumàtics de pluja i aixó va igualar les coses. Senna va arribar a posar-se segon i estava caçant a Alain Prost quan Jacky Ickx, director de cursa, va decidir aturar el gran premi i donar la meitat dels punts. L’Ayrton es va sentir un pèl robat, però aviat Lotus es va posar en contacte amb ell i hi va signar un contracte per tres anys.
Al adonar-se Toleman de que Senna volia trencar el contracte que tenien abans d’hora, van deixar-lo una cursa sense córrer. A pesar de tot, va acabar l’any aconseguint dos podis més i sent novè a la classificació.

El 1985 a Lotus, Senna tenia com a company l’italià Elio de Angelis. A la segona cursa de la temporada Senna va obtenir la seva primera pole position i la seva victòria, en una cursa extremadament mullada. De Angelis va guanyar a San Marino i Senna de nou a Spa, però la poca fiabilitat del 97T va perjudicar els dos pilots. Senna va aconseguir 7 pole positions, però tant sols va poder ser quart al mundial.
A la temporada següent, hi va haver polèmica amb la premsa anglesa. Lotus havia pensat en l’anglès Derek Warwick, però Senna va vetar el fitxatge, creient que l’equip no tenia prou recursos per mantenir dos cotxes competitius. Així doncs, Johnny Dumfries va ser fitxat.
De nou, Senna va guanyar dues curses i va obtenir 8 pole positions, però va tornar a quedar quart al mundial.
A la temporada 1987 Lotus es va fer amb els motors Honda que dominaven el campionat. La fiabilitat va millorar, però els Williams, també amb motor Honda, dominaren l’any. Senna tornà a aconseguir dues victòries més, però el cop decisiu de l’any va ser fitxar per McLaren juntament amb Honda, que deixava Williams.

Quan Senna i el seu nou company Alain Prost van provar el McLaren MP4/4, van adonar-se de que tenien un míssil. La convivència entre “El Professor” i el jove brasiler disposat a menjar-se el món va ser majoritàriament plàcida, excepte al GP de Portugal, on quan Prost va intentar avançar Senna aquest el va arrambar contra el mur de boxes. El francès va guanyar la partida, però va començar a sospitar.
A l’arribar a Suzuka, si Senna guanyava la cursa guanyava el mundial. Sortint des de la pole, gairebé cala el motor, i al final de la primera volta era vuitè. Senna no va rendir-se, i va acabar caçant i avançant Prost per adjudicar-se la seva primera corona. Val a dir que aquell any només comptaven 11 dels 16 resultats possibles, i que en total Prost havia obtingut més punts, però Senna es va emportar el gat a l’aigua, 8 victòries a 7.

El 1989 presagiava més domini de McLaren, però a Imola va començar la guerra. Després d’una primera sortida parada per bandera vermella, a la segona sortida Senna no va respectar un pacte que tenia amb Prost i el va avançar a la primera corba, guanyant la cursa.
Ron Dennis va reunir-los i a porta tancada, van acordar en oblidar el tema, però Prost va comentar la conversa a un periodista amic i aquest ho va publicar. Senna es va sentir humiliat i traït i va deixar de parlar amb Prost.
La temporada va seguir el seu curs amb McLaren dividit en dues faccions. Senna va sumar 13 poles, igual que la temporada anterior, i Prost es queixava de que Honda afavoria el brasiler. Sigui com sigui, es va tornar a arribar a Suzuka, però aquest cop si Senna no guanyava el títol era per a Prost. Senna va fer la pole però Prost el va avançar a la sortida, i a la volta 46, quan Senna va intentar-ho a la xicana Casio, Prost va tancar la porta i els dos vehicles van quedar clavats. Prost va sortir del cotxe i Senna va ser empès pels comissaris per tornar a arrencar el motor, saltant-se la xicana en el procès.

Senna va guanyar la cursa, però la FIA el va desqualificar per haver-se saltat la xicana. El pilot brasiler es va prendre tot aixó com un complot. El president de la FIA, Jean-Marie Balestre, era francès, i de fet Prost de seguida havia anat a queixar-se de Senna a Suzuka. Senna, a més, va dir que el mundial havia estat arreglat, i Balestre li va imposar una sanció cautelar de sis mesos. En una reunió posterior, Balestre es va sentir ofès per la falta de disculpes de Senna i va dir que no li atorgaria una superllicència, necessària per córrer a la Fórmula 1. Finalment, i amb la col.laboració de Ron Dennis, Senna va enviar una carta de disculpa i va poder córrer el 1990.

Prost havia marxat a Ferrari i el nou company a McLaren era l’austríac Gerhard Berger, amb qui Senna passaria molt bones estones i patiria algunes bromes pesades. “Crec que vaig ensenyar-lo a passar-s’ho bé”, deia Berger.
Ferrari va presentar un monoplaça molt competitiu, i Prost havia guanyat cinc curses, una menys que Senna, quan els dos pilots, de nou, van arribar a Suzuka per decidir el mundial. Aquest cop era Prost qui havia de guanyar per mantenir les seves aspiracions. Senna va obtenir la pole i va demanar, com era la potestat de l’home que havia fet la pole, que es canviès la primera posició de la graella de la part bruta a la part neta de la pista. Balestre va dir que no es podia fer, i conscient de que si sortia per la part bruta Prost podria fer una millor sortida, Senna va avisar que no frenaria a la primera corba. Dit i fet, Prost es va posar líder i Senna va embestir-lo a la primera corba, conscient de que aquell fet li donava el mundial.

Nomès a principis de 1991 Senna va admetre que havia embestit el Ferrari expressament, però en aquest cas no hi va haver sanció, probablement també degut al fet que Balestre va deixar de ser president de la FIA en favor de Max Mosley.
Aquella temporada Prost no va ser rival amb un Ferrari poc competitiu, però si que ho van ser els Williams-Renault de Nigel Mansell i Riccardo Patrese. Senna va aprofitar la poca fiabilitat inicial dels FW14 i va aconseguir el seu tercer mundial, aquest cop sense col.lisions.
Però el binomi Mansell-Williams va ser imparable el 1992, fins al punt de que Mansell va obtenir 14 pole positions, un apartat en el qual sempre excel.lia Senna. 3 victòries i la quarta posició, darrere fins i tot d’un jove Michael Schumacher, van ser el pobre bagatge.

A finals de 1992 Honda va plegar i McLaren només va poder obtenir motors Ford client. Aixó i el fet de que Prost tornava amb Williams i a sobre l’havia vetat sempre que ell hi fos van fer que Senna provés un Penske de la CART a instàncies d’Emerson Fittipaldi. A Senna li va agradar el vehicle, però no se’n refiava de la poca seguretat als ovals (Nelson Piquet havia patit greus lesions a les cames aquell any) i va acabar renovant gairebé cursa a cursa amb McLaren.
L’any va anar millor del que esperava, i fins i tot va liderar un parell de vegades el mundial. Senna va obtenir cinc victòries, entre elles l’espectacular primera volta a Donington i la seva sisena victòria a Mònaco (superant el rècord de Graham Hill) i va acabar segon del mundial. A més, Prost havia decidit retirar-se després d’obtenir el títol, i el camí cap a Williams, el cotxe dominant, va quedar lliure.

Per a la temporada 1994 es van prohibir la majoria de les “ajudes al pilot”: ABS, canvi automàtic, suspensió activa, control de tracció… Degut a aquest fet, Senna era prudent respecte a les veus que creien que dominaria amb mà de ferro el mundial, i tenia raó. El Williams FW16-Renault era una màquina nerviosa, inestable al darrere, mentre que el Benetton B194-Ford de Michael Schumacher funcionava a les mil maravelles.
Senna va obtenir la pole a Brasil, però a les parades a boxes va perdre el liderat i va acabar fent una birolla i abandonant. Schumacher 10 punts, Senna 0. Al Gran Premi del Pacífic, Senna va tornar a fer la pole, però a la sortida va ser colpejat per Mika Häkkinen i va picar amb el Ferrari de Nicola Larini. Segon abandonament, i Schumacher 20, Senna 0. Però l’abandonament va servir per a que Senna veiès el Benetton a les corbes. El pilot brasiler estava convençut que el Benetton tenia un sistema de control de tracció il.legal. Més tard, la FIA hi va veure indicis d’aquest sistema, però no va poder demostrar que fos usat.

I vam arribar al GP de San Marino. El dissabte, Roland Ratzenberger (Simtek) va morir al perdre l’aleró de davant i xocar contra una paret. Senna va presentar-se al lloc de l’accident on encara lluitaven per la vida del pilot austríac. Va fer la pole, però tenia dubtes de seguir endavant. Abans de la cursa, el dia 1 de maig, conversant amb Alain Prost (que feia de comentarista a la televisió francesa) li va dir que el trobava a faltar a la pista.
Senna va sortir primer, però un impacte entre JJ Lehto i Pedro Lamy va fer sortir el Safety Car. Una volta després de que marxés el Safety, el Williams de Senna va marxar recte al Tamburello, impactant fort contra la paret. La cursa es va aturar i l’helicòpter va marxar a l’hospital, però a les 18.46 de la tarda, Ayrton Senna de Silva moria a Bolonia, victima d’un fort cop al cap causat per una peça de la suspensió que va anar en direcció a ell a l’impacte.

La major estrella del moment havia mort. Se li van fer funerals d’Estat a Brasil, i degut a Imola 1994, els cotxes han anat canviat gradualment fins a fer-se pràcticament segurs al 100 per cent.
Senna no va deixar fills ni dona, tot i que va sortir amb diverses noies durant la seva carrera. Qui ara intenta seguir els seus passos és el seu nebot Bruno. L’Ayrton havia dit “Si creieu que jo sóc bo, espereu a veure el meu nebot”, però arran de la mort del seu tiet, en Bruno va deixar de córrer fins que va tenir 21 anys, perdent potser un temps valuós en la seva formació. De totes maneres, aquest any és a la graella i precisament amb Williams.

Senna va marcar les vides de molta gent. Per als brasilers era una alegria dominical veure’l guanyar, i a més Ayrton donava molts diners a diverses fundacions per evitar la pobresa i en especial ajudar els nens al seu país. També tenia una part mística. Era molt creient en Déu, i descrivia com ningú el fet d’arribar al màxim en la seva professió, convertint-ho quasi en una experiència transcendental. Podia ser una persona a vegades hostil o arrogant. Però sobretot tenia un talent especial per a pilotar un Fórmula 1. Les seves 65 poles donen fe de la seva velocitat pura. Era un guanyador nat, i dedicava totes les hores del dia a averiguar com guanyar més. Un geni del volant, de qui -merescudament- se n’ha fet una pel.lícula.

Un comentari a “Els campions del món (22): Ayrton Senna

  1. Es pot dir més alt, però no més clar. Gran publicació del que potser es el millor pilot de la historia de la Fórmula 1.

Comments are closed.