Non mollare mai

Lluny queda el sempre apàtic Kimi Räikkönen cel·lebrant al costat de Felipe Massa i Jean Todt el seu primer títol mundial de pilots. Un doblet aconseguit als tribunals que posava un punt i final definitiu a l’època daurada de l’escuderia. Era moment de començar de nou i acabar la transició post-Schumacher. Lluny queda.


Sóc un Ferrarista de mèdul·la ho he de confesar, tot plegat és una relació molt antiga i només vàrem tenir una veritable ensopegada: la Temporada 2005. La fatal temporada 2005. La FIA ho va aconseguir, amb un nou sistema de puntuació per acabar amb el domini brutal del Kaiser, la prohibició del canvi de penumàtics; tot dirigit com sempre a augmentar l’espectacle de la Fórmula. Schumacher anava amb un pot, esgarrepant petits moments de glòria, com la increïble cursa contra Fernando Alonso a San Marino, el tipus mantingut a l’escàndol d’Indianàpolis, Michael va fer l’impossible amb el pitjor monoplaça de l’escuderia des de 1996 i segurament un dels més lents del campionat, recordem que calçava els fatals penumàtics Bridgestone. Però en Michael lluitava, lluitava ferotjament com sempre havia fet. En canvi, Kimi, es menja un gelat al Motorhome. Alguna cosa no rutlla.

Recordo un amic que un dia em va fer un comentari molt a la lleugera, la passada temporada (just quan vàrem haver de dipositar totes les esperances en Felipe Massa, els Ferraristes vull dir), “a Ferrari, quants més italians pitjor”, fent clara referència a Stefano Domenicalli. El que està clar és que a Maranello passa alguna cosa.

De totes maneres és molt fàcil i es produeix en forma de combustió espontànea: quan les coses van malament, els dits comencen a apuntar amenaçants i comencen a córrer rius de tinta roja, mai millor dit. Que si el culpable és Schumacher, que si Domenicalli no té la presència i el savoir faire de Jean Todt, que si mai hauríem d’haver deixat escapar a Ross Brawn (això ningú semblava pensar-ho l’any passat) que si hauriem d’haver retirat a en Räikkönen, que si en Massa és irregular, que si s’ha de fitxar l’Alonso. És molt fàcil pensar, com penso jo, que no l’hem encertada amb el monoplaça d’aquest any; si ens hi fixem no és més que el de la temporada passada sense apèndixos aerodinàmics i les noves mesures dels alerons.


El que és difícil és sortir d’aquesta situació (especialment quan les temporades es decideixen per un punt de diferència), 0 punts en la classificació i últims en el tot. S’ha de treballar amb l’el·laboració de les tàctiques, s’ha de treballar en la fiabilitat, en la moral de l’equip, en la concentració i implicació dels pilots. Normalment Ferrari sempre transmet un missatge molt tranquil·litzant de l’estil “aquí no passa res” o “més es va perdre a Cuba”, de totes maneres espero que la realitat interna no sigui així i que a Maranello es treballi nit i dia per enginyar un nou difusor (de res serveix queixar-se de no haver estat llest), treballi nit i dia amb en Massa i en Räikkönen, el departement de qual·litat no es cansi de revisar els components, el senyor Aldo Costa es cremi la vista davant del CATIA o la taula de disseny, la centraleta de Magneti Marelli no pari de sonar per seguir desenvolupant el KERS (ja que s’ha apostat per ell), i que tot plegat serveixi perquè aquest Gran Premi de Catalunya no em presenti amb una gorra de Brawn GP.

En una entrevista recent a Racecar Enigneering, el periodista li pregunta a Ross Brown què és el més important que va apendre en el seu pas a Maranello, de’n Luca, en Michael i en Jean, la resposta: Non mollare mai. Mai no et rendeixis.

SVEGLIA SIGNORA!

3 comentaris a “Non mollare mai

  1. Jo seguiré anant amb la rossa, encara que és possible que al Circuit seguim amb 0 punts…

    També val a dir que la semi perfecció dels anys Schumacher tampoc era del tot Ferrari. Fins que van arribar ell, Brawn, Byrne i Todt, Ferrari sempre havia estat un “casino” constant. Probablement ja venia de la personalitat d’Enzo, però no faltaven mai les lluites internes, els rumors, les amenaces de plegar… i ocasionalment, el cotxe genial que deixava a tothom enrere…

  2. Efectivament tens rao, el que passa es que jo he mamat de formula 1 des de l’arribada d’aquesta gent, pero els gairebe 20 anys de sequera que va tenir ferrari parlen per si sols

Comments are closed.