Obituari: Niki Lauda (1949-2019)

Niki Lauda (1949-2019)
Niki Lauda va morir ahir envoltat de la seva família als 70 anys. El tricampió del món havia patit problemes de salut des de l’any passat, incloent un trasplantament de pulmó. Fa temps vam escriure sobre ell a la sèrie Campions del Món, que podeu veure aquí, i no us podeu perdre la pel·lícula Rush, però avui en Joanen i en Jordi recorden la figura del polifacètic austríac.
Els noms de Niki Lauda i James Hunt sempre aniran lligats.
Joan Enric Fugueras: Colpit per la mort d’Andreas Nikolaus Lauda, llegenda de la F1 avui dimarts.
Amb la família en contra, que es va oposar a posar diners de la considerable fortuna familiar per finançar la cursa esportiva del jove Niki, ell no va dubtar en demanar diners a la banca per poder arribar a la F1.
Figura d’una Formula 1 on la seguretat era una cosa secundària, i així ho va patir; però també una Formula 1 plena de gestes heroiques i lluites aferrissades, on la competició pura i dura era present en cada cursa i que era relativament habitual perdre algun d’aquells pilots en cada temporada.
La seva lluita amb James Hunt, portada al cinema, el seu campionat guanyat a Alain Prost per mig punt, la seva aventura empresarial en forma de companyia aèria, factors tots d’una vida plena dedicada a les seves passions.
De vegades amb la boca una mica calenta, fent declaracions explosives, ens quedarà el record d’un campió, llegenda de la F1, que marxa massa d’hora a trobar-se a l’Olimp dels campions, per poder petar xerrades amb Hill, Clark, Depaillier, Hunt o Senna.
Descansa en pau, Andreas. No t’oblidarem. 
Lauda i Luca di Montezemolo van ser els artífexs
del retorn triomfant de Ferrari als 70.
Jordi Domènech: Amb Niki Lauda marxa una part important de la història de la Fórmula 1. Un tricampió mundial sempre és una figura important, però van ser el seu caràcter, la seva resiliència i la seva coherència el que el van fer entrar per sempre a la història.
Lauda va protagonitzar potser el més gran dels retorns al gran premi d’Itàlia de 1976. Tant sols es va perdre dues curses després del seu terrible accident a Nürburgring on fins i tot un capellà li havia fet l’extremunció.
Després d’haver passat per aquesta experiència, i marcat de per vida, Lauda no va perdre mai el sentit comú i sempre va opinar tal com pensava, especialment en temes de seguretat on no s’estava de dir que “massa seguretat podria matar la F1”.
Pilot de cotxes, cap d’equip, conseller, pilot d’avions i propietari de la seva pròpia companyia, Lauda va tornar a passar per un mal tràngol quan un dels avions de Lauda Air, la seva primera línia aèria, va tenir un accident al 1991 on hi van morir les 223 persones que hi anaven. Basant-se en el que es sabia de l’accident, Lauda va anar al simulador de Boeing i va provar 15 vegades de replicar el que havia passat sense poder recuperar mai l’avió, cosa que demostrava que hi havia una fallada en un sistema de Boeing. El pilot austríac va dir a Boeing que o treien un comunicat de premsa admetent que un dels seus sistemes havia fallat o, si era segur volar, ell mateix volaria amb dos pilots i repetiria el que va passar. Boeing es va fer enrere i va publicar el comunicat, afegint a més millors mesures de seguretat.
Per a mi, son coses com aquestes que defineixen qui era Niki Lauda. Els pilots son tradicionalment egoistes, però Lauda estava disposat a arribar fins a les últimes conseqüències per donar justícia a la gent que havia triat la seva empresa.
Sempre amable, cordial, i sempre amb algun comentari jocós a punt, trobarem a faltar la seva omnipresent gorra vermella, un punt de color que va il·luminar la Fórmula 1 en moments claus com al 1994. Descansi en pau, Niki.
Gràcies per tot Niki!