Números: es pot ser campió en un cotxe que no és el millor? (i 3)

En aquesta última entrega d’aquesta sèrie, fem una ullada als pilots que, tot i no complir les condicions inicials, mereixen una menció pels seus campionats. A més, recordem un pilot que vam obviar a la segona edició.

Recordem les condicions: que l’equip no fos campió de constructors, que l’equip no hagués guanyat més d’un terç de les poles, victòries i voltes ràpides de l’any i que el pilot hagués tingut opcions al títol fins la penúltima cursa.

Stirling Moss (1956)

Es parla de Moss habitualment com el millor pilot sense haver guanyat mai un títol, i certament hi va ser a prop. Ara bé, als subcampionats de 1955 i 1957 comptava amb el mateix cotxe que el campió Juan Manuel Fangio, i el 1958 formava part de Vanwall, primer constructor campió.
És per això que vam pensar en el 1956. A falta de dues curses Moss era a 9 punts del líder Peter Collins, i guanyant les dues curses hauria sigut campió amb el seu Maserati 250F que era inferior als Lancia-Ferrari D50 de Fangio i Collins. Però l’argentí va guanyar la penúltima al Nürburgring i de fet no va necessitar els punts de la segona posició compartida amb Collins a Monza.
Moss no classifica ja que va fer 3 voltes ràpides de les 8 possibles, per tant més d’un terç, tot i que com en el cas de Clark, potser va ser ell que va fer bo el 250F aquell any.

Jim Clark (1962 i 1964)

Jim Clark va tenir dues temporades en les quals ni Lotus va guanyar el títol de constructors ni ell va obtenir un terç de les victòries, però en canvi, va fer 11 poles i 9 voltes ràpides en les 19 curses que hi va haver els anys 1962 i 1964, fet que el desqualifica segons el nostre mètode.
Però si considerem que Clark va triplicar el nombre de punts dels seus companys en aquells dos anys i a més va abandonar per avaria en 10 d’aquelles 19 curses, és a dir, que només acabant 9 curses va tenir possibilitats de guanyar els títols de 1962 i 1964, s’entén la grandesa del pilot escocès.
Els Lotus 25 i 33 de Colin Chapman eren ràpids, però com passava força sovint a la història de Lotus, podem dir que la recerca incessant de la lleugeresa en contra de la fiabilitat va costar dos títols a Clark.

Era ràpid el Lotus o Clark el feia ràpid?

John Surtees (1964)

Ferrari va fer 2 poles, 3 victòries i 2 voltes ràpides en 10 curses el 1964, però també van guanyar el mundial de constructors, cosa que desqualifica en John Surtees com a campió sense el millor cotxe. La veritat es que la temporada 1964 va ser molt igualada. L’Scuderia va guanyar el títol amb tant sols 3 punts d’avantatge sobre BRM, mentre que Lotus es va veure perjudicada per la fiabilitat.
Però sens dubte, el títol del motorista Surtees és un exemple perfecte de prevaldre sobre uns rivals tant o més forts que tu, si bé a l’última cursa va necessitar que Clark i Graham Hill tinguessin problemes per vèncer-los.


Emerson Fittipaldi (1974)

El segon títol mundial de Fittipaldi és similar al de Surtees. Ferrari va ser superior aquell any en la majoria d’estadístiques, però McLaren -amb Denny Hulme i Mike Hailwood acompanyant el brasiler- va sumar punts en totes les curses menys una (només el millor cotxe classificat sumava punts per als constructors), cosa que va atorgar també el títol de constructors als de Colnbrook.
De nou va ser un any molt competit, on no només McLaren i Ferrari van tenir opcions sinó també Tyrrell i Lotus amb Jody Scheckter i Ronnie Peterson. Brabham va guanyar tres curses amb Carlos Reutemann però amb força falta de fiabilitat no va poder lluitar pels títols.

Niki Lauda i Jody Scheckter (1977)

Els dos principals protagonistes de 1977 no figuren a les dues primeres entrades perquè per una banda la Ferrari del campió Lauda va ser també campiona de constructors, i perquè la consecució del títol de l’austríac va ser just tres curses abans del final, cosa que desqualifica Jody Scheckter, que amb l’equip Wolf va aconseguir tres victòries.
Ni Ferrari ni Wolf van aconseguir els majors números de 1977 però: Lotus havia descobert l’efecte terra amb el 78, i Mario Andretti, que guanyaria l’any següent, va fer famosa la frase “és com si el cotxe estigués pintat a l’asfalt”. Un cas d’un cotxe més ràpid perdent davant un concepte més desenvolupat i fiable.


Michele Alboreto (1985)
L’últim italià a guanyar curses amb Ferrari, Michele Alboreto havia aguantat de forma admirable el pols amb Alain Prost la primera part de 1985, tot i guanyar menys curses que el francès. A falta de cinc curses, Alboreto era a tres punts del McLaren-TAG, que venia de dominar 1984, però lamentablement l’italià va abandonar totes les curses restants per avaria. El Ferrari 156/85 havia estat un vehicle a l’alçada però quan va tocar donar el do de pit, com en aquest 2017, la mecànica va fallar.
Alboreto es va quedar sense opcions a falta de tres curses, i l’italià no guanyaria mai més cap cursa ni molt menys lluitaria una altra vegada pel mundial. Una ocasió perduda per a l’Scuderia.

Lewis Hamilton i Jenson Button (2010)
(Hamilton: 1 pole, 3 victòries i 5 voltes ràpides en 19 curses)

Els pilots de McLaren, en un moment de la temporada 2010, semblaven els més ben posicionats per a aconseguir el títol. Ocupant el primer i el segon lloc a meitat de temporada, si bé amb poc marge sobre els Red Bull i el Ferrari de Fernando Alonso, la seva lluita es va desmuntar a l’últim terç.
Al vigent campió Jenson Button, el contacte amb Sebastian Vettel a Bèlgica i una mala cursa a Corea van deixar-lo necessitant dues victòries a les dues últimes curses i gairebé tots els rivals havent d’abandonar, cosa que hagués fet que McLaren sobrepassés el terç de victòries, a part d’haver sigut campions de constructors.
Pel que fa a Lewis Hamilton hem de disculpar-nos: el britànic, com Fernando Alonso aquell any, també podria haver guanyat el títol complint les condicions marcades. Certament Hamilton ho tenia complicadíssim, però si a Abu Dhabi aquell dia ell i Button haguessin quedat primer i segon amb Vettel completant el podi, Mark Webber sisè i Alonso abandonant, Hamilton hauria guanyat el títol per només un punt. (247 punts respecte els 246 d’Alonso, Webber i Vettel, amb Button amb 217).
Red Bull ja havia guanyat el títol de constructors a Brasil, i tant les poles com les victòries de McLaren haurien sigut inferior al terç. Això si, no podrien haver fet la volta ràpida a Abu Dhabi, ja que n’haurien fet 7 en 19 curses!

Els protagonistes de 2010.

Extra: Podria Vettel haver complert aquest 2017?

La resposta curta és no. Per començar, a falta de la última cursa Ferrari ja té més d’un terç de les voltes ràpides de la temporada (7, per 8 de Mercedes). És cert que els italians ni han guanyat el mundial de constructors, ni a hores d’ara poden ja fer més d’un terç de les victòries i poles de la temporada. Però tanmateix, Vettel queda desqualificat per les condicions on es diu que el pilot ha de tenir opcions almenys abans de la penúltima cursa.
Però i si tornem a l’últim moment on Sebastian Vettel tenia opcions, just abans del gran premi de Mèxic?
En aquell moment l’alemany tenia 66 punts de desavantatge amb un màxim de 75 per aconseguir. Si hagués guanyat dues de les tres curses i hagués sigut segon a la tercera, Vettel hauria sumat 68 punts. Amb això n’hauria tingut prou si Lewis Hamilton només hagués sumat un punt en tres curses.
Si tot això hagués passat, comptant amb que Kimi Räikkönen no guanyés la tercera cursa, Ferrari hauria fet campió al seu pilot només guanyant 6 curses de 19. La marca s’hauria pogut permetre dues poles en aquestes curses però només una volta ràpida, per acabar amb sis poles, sis victòries i sis voltes ràpides. A més, Ferrari ja havia perdut el títol de constructors just abans de Mèxic.
Així que la resposta llarga és sí, Vettel ho podria haver aconseguit. Però tot això ja és fórmula ficció…