16 de novembre de 2017

Números: es pot ser campió en un cotxe que no és el millor? (2)

Com es va veure al primer article d'aquesta sèrie, vam establir unes condicions per decidir que un cotxe no era el millor, a saber: no haver aconseguit més d'un terç de les poles, victòries i voltes ràpides d'un any ni haver sigut campió de constructors. I haver lluitat pel títol mundial fins almenys la penúltima cursa.

23 pilots complien aquestes condicions i només 5 van guanyar el títol. Qui són els 18 pilots que van lluitar pel mundial sense el millor cotxe?

1959 - Tony Brooks
(Ferrari, 2 poles, 2 victòries i 1 volta ràpida en 9 curses)

El 1959 serà recordat per sempre com la primera temporada en que un cotxe amb el motor al darrere va guanyar els títols de pilots i constructors. Jack Brabham i Cooper es van endur els ceptres però Tony Brooks, amb el Ferrari 246 amb motor davant va plantar cara. Malgrat haver de còrrer a Gran Bretanya amb un Vanwall per vagues laborals a Itàlia, Brooks podria haver guanyat el títol a Sebring de no haver fet una aturada de 2 minuts per comprovar danys. Finalment va claudicar davant uns Cooper més àgils, que van guanyar 5 curses amb Brabham, Stirling Moss i Bruce McLaren.

1964 - Graham Hill
(BRM, 1 pole, 2 victòries i 1 volta ràpida en 10 curses)

La temporada de 1964 va ser molt disputada. 4 equips es van repartir les victòries, amb Brabham aconseguint la seva primera. Ferrari i John Surtees van guanyar els dos títols, mentre que Jim Clark va dominar en poles i voltes ràpides però la fiabilitat del seu Lotus va penalitzar-lo.
Graham Hill, amb un BRM regular però habitualment més lent que els Ferrari o els Lotus, era líder del campionat a l'última cursa a Mèxic i en tenia prou acabant davant de Surtees, però un toc de Lorenzo Bandini el va deixar sense opcions. Hill no va culpar l'italià, que posteriorment va cedir la posició a en Big John perquè aconseguís el títol.

1968 - Jackie Stewart
(Matra-Ford, 3 victòries i 2 voltes ràpides en 12 curses)
1968 - Denny Hulme
(McLaren-Ford, 2 victòries en 12 curses)

El 1968 va ser el primer any en que altres equips a banda de Lotus van gaudir del motor Ford DFV, però indubtablement, el Lotus 49 seguia sent el cotxe a batre. Jim Clark va guanyar la primera cursa però va morir abans de la segona, i Graham Hill va prendre el testimoni. Amb un total de  5 poles, 5 victòries i 5 voltes ràpides el Lotus va aconseguir els millors números, però Jackie Stewart i Denny Hulme van posar-li les coses difícils a Hill.
Tant Stewart com Hulme tenien opcions a l'última cursa, però els dos van patir avaries facilitant la tercera victòria i el títol de Hill - que també hauria classificat als paràmetres de no ser per la victòria als constructors de Lotus.

Peterson fent anar el Lotus 76 com més ràpid podia: de costat.

1974 - Jody Scheckter
(Tyrrell-Ford, 2 victòries i 2 voltes ràpides en 15 curses)
1974 - Ronnie Peterson
(Lotus-Ford, 1 pole, 3 victòries i 2 voltes ràpides en 15 curses)

El 1974 va ser una temporada en la que ningú va guanyar més de 3 curses. El campió Emerson Fittipaldi i Ferrari queden descartats per les condicions inicials que hem establert. Però Jody Scheckter era a només un punt del liderat a falta de dues curses. El sud-africà va tenir avaries a les dues curses decisives però fàcilment podria haver afegit un quart títol a les vitrines de Tyrrell.
A Ronnie Peterson li hauria costat més: hauria necessitat guanyar les dues últimes curses i que els seus rivals no puntuessin, però tot i així hauria complert amb guanyar tant sols un terç dels GP de l'any. Peterson va perdre les seves opcions ja a la penúltima, tot i que prou havia fet mantenint-se a la lluita amb un Lotus 72E ja força antic i un 76 poc competitiu.

1980 - Nelson Piquet
(Brabham-Ford, 2 poles, 3 victòries i 1 volta ràpida en 14 curses)

Nelson Piquet ja va aconseguir guanyar dos títols sense que Brabham fos campió de constructors ni fes un terç de les poles, victòries i voltes ràpides, i gairebé en guanya un tercer el 1980.
Tot i ser habitualment menys ràpid que els Williams, els Renault o fins i tot els Ligier, després de la seva tercera victòria a Monza, Piquet era líder davant d'Alan Jones. Una avaria de motor a la següent cursa va regalar la victòria al seu rival a Canadà, i una virolla a Watkins Glen va sentenciar el títol per a Jones. Podríem dir que Piquet era especialista en maximitzar les armes que Bernie Ecclestone i Gordon Murray posaven a la seva disposició...

1981 - Jacques Laffite
(Ligier-Matra, 1 pole, 2 victòries i 1 volta ràpida en 15 curses)

A l'article anterior vam mencionar com Piquet guanyava el títol de 1981 davant els més eficients Williams, però Jacques Laffite gairebé guanya aquell campionat. El francès, amb un motor potent com era el Matra V12 però no turbo com els Renault, va guanyar la penúltima cursa a Canadà per situar-se a 6 punts del líder Carlos Reutemann.
A l'última cursa va arribar a anar segon, però va haver de canviar els pneumàtics i només va recuperar fins al sisè lloc, just darrere Piquet i davant Reutemann, acabant quart el mundial. Notablement Laffite va sumar tots els punts de Ligier aquella temporada, que també va acabar quarta el campionat de constructors.

1982 - John Watson i Niki Lauda
(McLaren-Ford, 4 victòries i 2 voltes ràpides en 16 curses)

Ja hem parlat de la temporada 1982. Els cotxes amb motor turbo van fer gairebé totes les poles però la fiabilitat els traïa. Tot i això, i a pesar de la mort de Gilles Villeneuve, Ferrari semblava encaminada als dos títols amb Didier Pironi fins que el francès es va trencar les cames a Hockenheim. La "rossa" va guanyar el títol de constructors, però Keke Rosberg va endur-se el de pilots, aprofitant ell i els equips amb motor Ford DFV la fragilitat dels motors Renault i BMW i la mala sort italiana. Però tal com Rosberg va guanyar podria haver guanyar un dels dos pilots de McLaren.
John Watson i Niki Lauda van guanyar dues curses i van fer una volta ràpida cadascun, i a falta de dues curses eren a 12 punts de Rosberg amb 18 encara en joc. Lauda va quedar-se sense opcions a l'abandonar les dues curses, mentre que Watson va quedar-se a 5 punts del títol. Hagués estat especialment increïble que el de Belfast hagués guanyat el títol qualificant-se només tres vegades entre els 10 primers!

Àustria 1982: Watson 19è. I gairebé aconsegueix el títol!

1983 - Alain Prost
(Renault, 3 poles, 4 victòries i 3 voltes ràpides en 15 curses)

Tècnicament el millor cotxe de 1983 va ser el Ferrari 126C2B i C3. Els seus pilots, tot i acabar tercer i quart del campionat van dur a Maranello el títol de constructors, a més d'endur-se la majoria de les pole positions. Tant el campió Nelson Piquet com el subcampió Alain Prost compleixen els requisits: ni un terç de poles, victòries o voltes ràpides ni el títol de constructors, si bé el fet de que els seus equips no competissin va ser més aviat per la poca fiabilitat que van patir els seus companys d'equip.
Prost va tenir dues avaries de turbo caríssimes a les tres últimes curses, que van decantar el títol del costat de Piquet, entre acusacions velades d'Elf sobre la benzina del motor BMW de Brabham...

1997 - Michael Schumacher
(Ferrari, 3 poles, 5 victòries i 3 voltes ràpides en 17 curses)

Malgrat les 5 victòries, no es pot considerar al Ferrari F310B un equivalent dels Williams-Renault o fins i tot dels McLaren-Mercedes a final de temporada. A més, el monoplaça italià consumia més els pneumàtics que els seus rivals amb Goodyear o els equips petits que usaven Bridgestone per primer cop. Donada la guerra entre els subministradors de pneumàtics, moltes vegades els Benetton, els Jordan, els Prost, els Stewart o fins i tot els Arrows es mesclaven a les primeres posicions, fent encara més difícil la tasca de Ferrari.
Schumacher va tacar el campionat amb el cop a Villeneuve a Jerez, però fàcilment podria haver guanyat el títol en un Ferrari que encara no estava a l'alçada, si bé la fiabilitat va ser prou bona com per abandonar només un cop per avaria.

1999 - Heinz-Harald Frentzen
(Jordan-Mugen Honda, 1 pole i 2 victòries en 16 curses)


En un moment de l'antepenúltima cursa de 1999, al Nürburgring, Frentzen havia liderat des de la pole mentre que Mika Häkkinen i Eddie Irvine eren fora dels punts per diversos errors estratègics. Si les coses haguessin seguit així, l'alemany hauria compartit el liderat amb el finès i el nord-irlandès a falta de dues curses. Però el Jordan es va aturar i HHF va acabar finalment a 22 punts del campió Häkkinen.
Dins del que va ser un any força competit, amb McLaren desaprofitant els problemes que la lesió de Michael Schumacher havia provocat a Ferrari, Frentzen, que tot just havia estat despatxat de Williams, havia fet un gran paper, puntuant a totes les curses que va acabar.
Gairebé tot sol va portar a Jordan al tercer lloc dels constructors, batent a un desmotivat Damon Hill, en el que va ser la millor temporada de l'equip.

2003 - Kimi Räikkönen
(McLaren-Mercedes, 2 poles, 1 victòria i 3 voltes ràpides en 16 curses)

2003 - Juan Pablo Montoya
(Williams-BMW, 1 pole, 2 victòries i 3 voltes ràpides en 16 curses)


Podríem dir que el 2003 va ser l'any més competit dels 5 títols consecutius de Michael Schumacher. Tot i això, Ferrari va dominar la majoria d'estadístiques, fent la majoria de poles i victòries. Però per una banda Montoya -lluitant contra els seus rivals i el seu propi company, cosa que motivaria la seva marxa de l'equip un any més tard- i Räikkönen van posar-li les coses molt difícils.
Especialment remarcable és l'any del pilot de McLaren, que conduint tot l'any una versió actualitzada del cotxe 2002 (el fallit MP4-18 mai va debutar en cursa) va quedar-se tant sols a dos punts de Schumacher, que va guanyar el títol gràcies a una vuitena posició molt soferta al Japó. Montoya va quedar a 11 punts de l'alemany, perjudicat per una penalització a la penúltima cursa a Indianapolis.

2008 - Robert Kubica
(BMW Sauber, 1 pole i 1 victòria en 18 curses)


A dotze punts amb 18 per disputar-se, el campionat de Robert Kubica al 2008 semblava poc probable a falta de dues curses, però tot just un any abans Kimi Räikkönen havia recuperat 17 punts per proclamar-se campió.
Però a diferència de 2007, Kubica no estava en un dels dos grans, McLaren i Ferrari. Però els errors durant tota la temporada de Lewis Hamilton, Felipe Massa i fins i tot del propi Räikkönen van obrir el ventall de possibilitats a un Kubica que es queixava de que BMW no va apostar prou per lluitar pel títol, centrant-se més en el 2009.
El polonès va acabar finalment a 23 punts, però molts van pensar que ell o Fernando Alonso amb el Renault haurien merescut més el campionat que Hamilton o Massa.

2010 - Fernando Alonso
(Ferrari, 2 poles, 5 victòries i 5 voltes ràpides en 19 curses)


Es recorda la temporada 2010 com una de les millors dels últims temps. Malgrat que Red Bull tenia habitualment el cotxe més ràpid, Fernando Alonso i els pilots de McLaren van plantar cara, en un any on cap equip va ser clarament superior. De fet, el campió Sebastian Vettel era quart a falta de dues curses.
En aquesta classificació, segons els resultats finals, tant Lewis Hamilton com Jenson Button optarien en principi però no els comptem perquè per guanyar el títol, haurien d'haver superat el terç de victòries per equip. Així doncs, només Fernando Alonso és comptat, ja que només amb un cinquè a Abu Dhabi hauria guanyat. Però una mala estratègia aquell dia va fer que no es pogués beneficiar de les lluites i les avaries de Red Bull.

L'aneguet lleig F2012 gairebé acaba transformant-se en cigne (Ferrari)

2012 - Fernando Alonso
(Ferrari, 2 poles i 3 victòries en 20 curses)


L'últim pilot en lluitar per un títol amb un cotxe força inferior va ser Fernando Alonso al 2012. En una temporada on els Red Bull i els McLaren van guanyar el doble de curses que Ferrari, el pilot espanyol va quedar-se a 3 punts d'aconseguir una victòria com la de Prost el 1986.
Tinguem en compte que a Hongria, Alonso liderava amb 40 punts d'avantatge i li'n treia 139 al seu company d'equip. Però dos abandonaments combinats amb un final de temporada molt fort de Vettel van fer perdre-li el liderat, i ni tant sols un toc a la primera volta va fer abandonar al pilot alemany a la última cursa.

A la tercera i última entrega parlarem d'aquells casos que no han passat el tall per alguna circumstància però que val la pena mencionar.