22 de maig de 2017

Hores extres: F1 i 500 milles alhora

Som a una de les setmanes grans de l'automobilisme. El diumenge es disputa el GP de Mònaco, les 500 milles d'Indianapolis i a la NASCAR la Coca Cola 600, la cursa més llarga del campionat. Precisament, en els últims anys alguns pilots americans han fet "the double", fent les 500 milles a Indy i llavors viatjant a Charlotte a fer les 600 de la NASCAR.
Com ja sabeu compenetrar F1 i Indy és força més complicat perquè hi ha l'oceà Atlàntic entre les dues curses. Fernando Alonso s'ha de saltar Mònaco per poder còrrer a Indiana, però no sempre ha estat així.

Dels més de 750 pilots que han disputat les 500 milles, en tenim unes quantes desenes que han corregut també a la Fórmula 1, abans o després. Tots pensem en Mansell, Villeneuve, Montoya o Bourdais. Però el que no és tant comú és que els pilots compaginin el campionat mundial de Fórmula 1 amb la disputa de les 500 milles. De fet no havia passat en 33 anys i només 12 pilots fins aquest any ho havien fet.
Estadísticament només comptem a pilots que van participar a les 500 milles i que a més disputessin una part important del campionat mundial de Fórmula 1. Per tant, homes com Juan Manuel Fangio (no va ni intentar classificar-se a Indy el 1958) o Mark Donohue (només va còrrer una cursa de F1 el 1971) no són comptats. Així doncs, en ordre cronològic, comencem!

Alberto Ascari (1 vegada, 1952)

L'intent d'Alberto Ascari el 1952 és notable per diversos factors. És l'única vegada que un pilot actiu al mundial de Fórmula 1 va disputar les 500 milles quan eren puntuables . És també l'única vegada que Ferrari ha participat a la gran cursa americana i també va ser la primera vegada que un pilot es saltava una cursa del mundial, que en el cas d'Ascari va ser el GP de Suïssa.
Ascari va classificar-se dinovè per a la cursa, i feia un bon paper fins que les llantes de radis del Ferrari 375 Indy, poc adequades per a l'oval, es van trencar i l'italià va fer una virolla, abandonant i quedant classificat al 31è lloc. Si més no, Ascari va guanyar la resta de curses del mundial, proclamant-se campió.

Ascari, abandonant el 1952.

Jack Brabham (4 vegades, 1961-1970)

Curiosament, Jack Brabham i Cooper van aparèixer a l'Speedway l'any que les 500 milles van deixar de puntuar per al mundial. Però les raons per còrrer-hi eren les mateixes que els havien portat als títols mundials de 1959 i 1960: provar l'eficàcia del motor al darrere. Els "roadsters" americans eren més potents, però el Cooper era molt més ràpid a les corbes. Així, Brabham va classificar-se 17è i va acabar al novè lloc malgrat tenir un dèficit de potència important.
Brabham correria també els anys 1964, 1969 i 1970 i a diferència d'altres pilots, no va perdre's mai una cursa del mundial. Però en les seves últimes aparicions, ja amb el seu xassís propi, sempre va abandonar per problemes mecànics.

Dan Gurney (7 vegades, 1962-1968)

Gurney va disputar curses a la Fórmula 1 entre 1959 i 1970, i també va còrrer les 500 milles fins al 1970, però el 1969 no va disputar el mundial, i el 1970 només va participar en 3 curses com a favor a McLaren, que tot just havia perdut el seu fundador. Per tant, només comptem 7 ocasions. Gurney va fer-se un nom internacional a Europa i de fet va debutar abans a la Fórmula 1 que a Indianapolis. És habitualment mencionat com l'home que va convèncer a Lotus per provar les 500 milles, i amb ells disputaria 3 curses entre 1963 i 1965, acabant 7è el 1964 i abandonant per avaria les altres dues. Ja el 1966 Gurney va competir amb els seus propis Eagle, abandonant aquell any i el següent però aconseguint dos segons i un tercer en les seves tres últimes participacions. Gurney deixaria de disputar el GP de Mònaco el 1965 per poder disputar les 500 milles.

Jim Clark (5 vegades, 1963-1967)

Clark va arribar a Indianapolis de la mà de Gurney i juntament amb Lotus, van obtenir la primera victòria per un motor al darrere. La seva primera aparició va ser el 1963, quedant segon de manera polèmica darrere un Parnelli Jones que potser hauria d'haver estat aturat degut a que el seu cotxe perdia oli a les últimes voltes. Després d'un abandonament el 1964, el 1965 (obviant Mònaco), Clark va guanyar per fi, procedint a més a endur-se per segona vegada el títol mundial de Fórmula 1, essent encara l'única persona en aconseguir les dues fites en un mateix any. Clark va ser de nou segon el 1966, sempre amb Lotus i de nou amb polèmica, doncs hi va haver certa confusió sobre si realment havia guanyat Graham Hill o bé Clark havia completat la distància primer.
L'escocès va còrrer per última vegada el 1967, abandonant amb problemes de motor. També estava inscrit per còrrer amb el Lotus turbina la temporada següent, però Clark va morir abans a Hockenheim.

Stewart, Hill i Clark al Brickyard el 1966.

Graham Hill (3 vegades, 1966-1968)

La primera aparició de Hill al Brickyard va ser el 1963 però va declinar participar-hi per no interferir amb els seus compromisos a Europa. Hi debutaria finalment el 1966 amb un Lola i va guanyar la cursa malgrat la polèmica mencionada anteriorment amb Clark. Amb aquella victòria, Hill va ser el primer debutant des de 1927 (Frank Lockhart) i l'últim fins l'any 2000 (Juan Pablo Montoya) en guanyar la cursa.
Hill hi tornaria amb Lotus: el 1967 va abandonar per motor, el 1968 amb el cotxe turbina va accidentar-se i també estava inscrit el 1969, però Lotus es va retirar al no poder arreglar uns problemes amb els cubs de les rodes.

Jackie Stewart (2 vegades, 1966-1967)

Jackie Stewart va debutar a la Fórmula 1 amb BRM el 1965 i un any després va debutar a Indianapolis amb Lola. Aquell any gairebé ell (i no Graham Hill) guanya la cursa com a debutant. Sent líder, la pressió de l'oli va fallar a falta de deu voltes, quedant classificat sisè de totes maneres i sent-li otorgat el títol de millor debutant. El 1967 va tornar-hi amb el mateix equip però de nou va haver d'abandonar per avaria.
Stewart, com Clark i Hill també estava inscrit el 1968 amb els Lotus turbina, però no va participar per una fractura al canell feta durant una cursa de Fórmula 2.

Denny Hulme (4 vegades, 1967-1971)

Hulme va participar per primer cop a les 500 milles l'any del seu títol mundial de Fórmula 1. Participant les tres primeres ocasions amb els Eagle de Dan Gurney, Hulme va obtenir dos quarts llocs i un abandonament el 1969 per avaria de l'embragatge.
El pilot neozelandès no va poder participar el 1970 ja amb McLaren: en un equip encara de dol per la mort de Bruce McLaren, Hulme va patir un accident en entrenaments i va patir cremades a les mans; no va còrrer a Indy però tot i el mal encara va acabar quart al mundial de Fórmula 1.
Hulme va còrrer per últim cop a Indianapolis el 1971, però de nou va haver d'abandonar per avaria.

Jochen Rindt (2 vegades, 1967-1978)

Poca gent sap que Rindt va participar a Indianapolis, principalment perquè no va obtenir bons resultats. El 1967, amb un Eagle, l'austríac va plegar per problemes de motor i la temporada següent amb Brabham tant a la F1 com a Indy, Rindt només va poder completar cinc voltes abans d'abandonar per avaria.
Inscrit també el 1969 amb Lotus però retirat abans de la cursa pels problemes amb el cub de la roda, Rindt probablement va agrair no córrer-hi més, doncs quan corria la cursa sentia "que conduïa cap al seu propi funeral" i només ho feia "pels diners", en aquells temps molt més alts a Indianapolis que a qualsevol cursa de Fórmula 1.

Peter Revson (2 vegades, 1972-1973)

Peter Revson només va disputar dues temporades senceres de Fórmula 1 amb McLaren i en aquells dos anys també va disputar les 500 milles, però abandonant en les dues ocasions. El pilot americà, hereu de l'imperi Revlon dels productes de bellesa i xampú, ja tenia història a Indy però. Va provar de classificar-se el 1967 però va ser rebutjat per no tenir bona relació amb els oficials de l'United States Auto Club; no va ser fins el 1969 que va poder còrrer amb un Brabham quedant cinquè.
Ja amb McLaren, el 1970 va abandonar però l'any següent va quedar en segona posició.

Mario Andretti (6 vegades, 1975-1981)

Potser sorprèn trobar Andretti tant avall en el temps. En Mario va debutar a Indianapolis el 1965 i a la Fórmula 1 el 1968, però no va disputar el mundial sencer fins al 1975, i fins el 1981 varen ser les úniques temporades en que Andretti va combinar les dues coses.
En aquells anys, Andretti va deixar de còrrer els grans premis de Bèlgica 75 i Mònaco 76 per les 500 milles, però al mateix temps no va poder disputar les de 1979 pels compromisos que tenia amb la Fórmula 1. En aquells anys, Andretti arribava a disputar 8 o 10 curses IndyCar a més del mundial sencer de F1.
Mentre aquí competia amb Parnelli, Lotus i Alfa Romeo i guanyava el títol de 1978, allà amb Penske no aconseguia trencar el "malefici Andretti" que no ha permès a la família afegir cap més victòria des de la del propi Mario el 1969. El 1981, amb l'equip Patrick, Andretti va quedar segon rere Bobby Unser (amb Penske). Unser va ser penalitzat per haver passat cotxes amb bandera groga, i Andretti va ser declarat guanyador, però Penske va apel·lar la decisió i finalment Unser va tornar a ser declarat el guanyador, degut a que els oficials havien obviat durant la cursa tant els avançaments d'Unser com els d'Andretti, que també n'havia fet amb bandera groga.

Clay Regazzoni (1 vegada, 1977)

Com en el cas de Jochen Rindt, pocs saben que el suís Clay Regazzoni va còrrer a Indianapolis. El 1977, havent set despatxat de Ferrari, Regazzoni va fitxar per l'equip Ensign, que al seu torn tenia patrocini de Theodore Racing, l'equip format per Teddy Yip.
Yip va decidir inscriure un parell de McLarens a Indianapolis i diversos pilots els van provar, entre ells l'australià Alan Jones. Regazzoni va xocar el primer cotxe i va classificar-se amb el segon, però en tot just 25 voltes va patir una fuita de combustible i va haver d'abandonar.

Regazzoni, classificat per a l'edició de 1977.


Teo Fabi (1 vegada, 1984)

Fins aquesta temporada, Teo Fabi era l'últim home en disputar les 500 milles d'Indianapolis mentre corria el mundial de Fórmula 1. El pilot italià havia debutar amb Toleman a la F1 el 1982, però després d'un any sense punts se'n va anar als Estats Units. Com a debutant a la IndyCar amb l'equip Forsythe va tenir una temporada espectacular, guanyant 4 curses i quedant a només 5 punts del títol, i el 1984 Brabham va oferir-li un lloc al costat de Nelson Piquet.
Fabi va acceptar però va decidir seguir competint a la Indy també. Es va perdre tres curses a la Fórmula 1 (i el va substituir el seu germà petit Corrado). Va còrrer les 500 milles però va abandonar a la volta 104, i finalment va decidir deixar els Estats Units a mitja temporada i concentrar-se a la Fórmula 1, on hi correria fins al 1987. Curiosament, a la Indy un dels seus substituts també va ser en Corrado, però les de 1984 serien les últimes curses al més alt nivell per al germà petit.