10 de gener de 2016

Obituari: Maria Teresa de Filippis

Maria Teresa de Filippis va morir ahir als 89 anys. La seva plaça a la història de la Fórmula 1 quedarà per sempre com la primera dona que va participar en un gran premi; una pionera als anys 50.

De Filippis va néixer l'11 de novembre de 1926 a Nàpols, Itàlia, en una família de l'aristocràcia. El seu pare, el comte Franz de Filippis, tenia diverses empreses que havien procurat l'estesa de l'electricitat a diferents parts rurals del sud d'Itàlia. 
Així doncs, la família era una de les mes riques del país i la Maria Teresa va ser educada per tenir caràcter i fer-se respectar, al contrari de moltes dones de la primera meitat del segle XX, destinades únicament a ser ames de casa. Com explicava el seu marit "a casa seva deien que ningú havia de dir a un de Filippis què havia de fer". Per altra banda, era un fet bastant normal en aquells temps que només la gent amb molts possibles pogués participar en curses.

El pare la va apuntar a hípica i se li donava bé. Era la seva principal ocupació i la mantenia en forma. Tenia quatre germans, tres d'ells homes que, indirectament, van ser els que la van portar a les curses. El 1948, dos dels germans van apostar-se amb l'altre que ella no podia conduir ràpidament, tot i que en realitat conduia des que en tenia 16. Ella es va entrenar i va guanyar la primera cursa en que va participar, una cursa menor a Salerno amb un Fiat 500. Els pares no van posar objeccions a que passés dels cavalls de veritat als cavalls de vapor, si bé la seva mare li deia que "anés a poc a poc i guanyés".

De Filippis va anar competint i progressant amb els anys, arribant a ser subcampiona del campionat italià de cotxes sport el 1954 amb un OSCA i novena a la Targa Florio de 1955, ja amb un Maserati. Durant aquells anys es trobava regularment amb pilots de la talla de Juan Manuel Fangio, Stirling Moss o Mike Hawthorn, ja que els pilots no competien únicament a la Fórmula 1. Tony Brooks apunta que "era respectada pel seu coratge, tenia agalles. Em va semblar genial que ho provés a la Fórmula 1".

A Mònaco, 1958.
Era coneguda com "il pilotino". En una època en que els pilots eren homes grans i corpulents per fer front a curses més llargues que les actuals i sense cap tipus de direcció assistida, la Maria Teresa pesava tant sols 49 quilos. Tot i el seu físic, va començar l'any 1958 a competir en curses de Fórmula 1, quedant cinquena al GP no puntuable de Siracusa amb un Maserati 250F.
Però a les curses puntuables el Maserati ja no era el cotxe punter. A Mònaco no va aconseguir classificar-se. Només 2 Maserati dels 10 que ho va provar es van classificar, i de Filippis tenia problemes a les corbes lentes amb la direcció: "Era duríssima a les corbes lentes i potser va ser una mica massa per a mi. Però a llocs com Spa no hi havia problema".

Efectivament, a Spa es va classificar. En aquell temps el circuit mesurava 14 quilòmetres i les distàncies podien ser grans. De Filippis va ser última als entrenaments a 33 segons de la pole, i va acabar la cursa en la desena posició, a dues voltes del guanyador Brooks: "Estava esgotada, pràcticament sense forces. Em van dir que el rei Balduí de Bèlgica em volia conèixer. Em va tocar el braç i va exclamar 'semblen de ferro!'"

El seu següent gran premi va ser a Portugal. Va tornar a classificar-se última, havent tingut un gran ensurt mentre entrenava: "Vaig picar contra un pal d''electricitat que va travessar el Maserati. Encara no sé com em vaig arronsar al seient i no em vaig fer res...". A la cursa, havia avançat a Cliff Allison quan a la sisena volta el motor va dir prou.

A Itàlia es classificaria per la seva última cursa. De nou va ser última, formant part d'un grup de 5 Maseratis que ocupaven les últimes cinc posicions. En aquells anys la cursa de Monza era molt un test de fiabilitat i resistència, i entre avançaments i abandonaments de Filippis es trobava al cinquè lloc. Podria haver sumat dos punts en el seu tercer GP i ser la primera dona en puntuar al mundial, però el 250F va dir prou a falta de 13 voltes pel final.

Amb els seus trofeus, el 1958.
Per al 1959, de Filippis va ajuntar-se amb Jean Behra, amb qui havia fet amistat. Behra corria amb Ferrari però al mateix temps estava desenvolupant el seu propi Behra-Porsche. El cotxe franco-alemany va arribar just a temps pel GP de Mònaco, però ni ella, ni Wolfgang von Trips ni Hans Herrmann van aconseguir classificar-lo. "Les relacions de canvi no eren les correctes, i Stirling Moss em va dir que no calia que ho tornés a intentar".

La seva següent cursa hauria d'haver estat a l'AVUS, prop de Berlín. Però Behra va tenir problemes amb Ferrari i va ser despatxat. El francès va demanar-li a la Maria Teresa si podria competir amb el cotxe que ella hauria conduit ("Com podia dir-li que no, si era el seu cotxe"). Competint tant a la cursa de Fórmula 1 com a la de cotxes sport, Behra va sortir-se de la pista i va morir pràcticament a l'acte.
Disgustada per haver perdut un amic i per les morts que havia vist de prop durant el 1958 (Peter Collins, Luigi Musso, Alfonso de Portago...), va deixar les carreres. 

Es va casar el 1963 i va tenir fills. Va escriure un llibre sobre les seves experiències i no va ser fins al 1978 que va tornar a l'ambient de les curses, unint-se al Club International des Anciens Pilots de Grand Prix F1, on va retrobar el contacte amb molts dels companys amb qui havia competit. Pel seu 85è aniversari va ser nomenada presidenta honorífica del club, i tots aquests anys ha assistit a esdeveniments històrics, seguint ben activa fins a la seva mort ahir dissabte 9 de gener, als 89 anys.

De Filippis va ser una pionera en un món encara molt dominat pels homes. Ella va guanyar-se el respecte d'homes com Juan Manuel Fangio. "Em deia que corria massa, que hauria d'intentar afluixar una mica. Per a mi va ser com un pare a les curses, molt senzill i amable, em tractava molt bé. En aquella època tots els pilots convivíem molt, sopàvem junts, sortíem junts... a Fangio li costava ballar, jo li vaig ensenyar el tango!"
Una dona, a més, capaç de dir-li que no a Enzo Ferrari. "Hi tenia bona relació i sempre s'emprenyava perquè girava el cap en comptes de fer servir els retrovisors. Però no volia portar Ferraris perquè ell manava molt, i jo volia fer el que jo volgués. Maserati era més com una família".

Una part de la història femenina de la Fórmula 1 se n'ha anat. Descansi en pau, Maria Teresa.