Obituari: Au revoir, Jules

Hem de confessar que el 5 d’octubre de 2014 vam tenir por d’haver d’escriure una columna així. Molts dels aficionats que avui en dia segueixen la Fórmula 1 no recordaven un accident tant greu durant un gran premi. Va anar passant el temps i tot i l’absència de notícies, hom pensava que tard o d’hora hi hauria una milloria en l’estat de Jules Bianchi, però desgraciadament avui finalment hem d’escriure sobre la primera mort a causa d’un accident en un gran premi en 21 anys. Alguns dels nostres seguidors ni tant sols havien nascut l’última vegada que una cosa així va passar en cursa.
Provant el Ferrari durant la temporada 2014
Jules Bianchi venia d’una família llargament vinculada al motor. El seu besavi havia estat mecànic d’Alfa Romeo als anys 30 i tant el seu avi Mauro com el seu tiet-avi Lucien van competir als anys 50 i 60. En Mauro va deixar de competir a causa d’un greu accident a Le Mans i en Lucien va morir el 1969 al mateix circuit. La següent generació no va competir però el pare d’en Jules, Philippe, es va encarregar d’una pista de karts a Antibes.
En Jules va néixer el 3 d’agost de 1989 a Niça, França. Amb la pista de karts del pare a prop, el jove Bianchi aviat es va aficionar al motor. Després d’una carrera destacada al kàrting, va passar als monoplaces l’any 2007, guanyant el títol francès de Fórmula Renault amb autoritat davant d’homes com Charles Pic o Tristan Vautier.
Ràpidament l’equip ART Grand Prix de Frederic Vasseur i Nicolas Todt (que acabaria fent del seu mànager) es va fixar en ell i el van pujar a la Fórmula 3 Euroseries l’any 2008, on essent rookie va quedar tercer darrere Nico Hülkenberg i Edoardo Mortara, i per davant d’homes com Christian Vietoris, Dani Clos o Sam Bird. El 2009 va guanyar el campionat de Fórmula 3 amb nou victòries.
Campió de la F3, al costat de Sam Bird i Roberto Merhi.
La seva pujada meteòrica feia indicar que estàvem davant un futur campió, però la seva carrera es va alentir una mica. Va pujar a la GP2 i va ser seleccionat membre de la Ferrari Driver Academy, cosa que el situava permanentment com a possible futur pilot de l’Scuderia, però els dos anys que va passar a la GP2 els va acabar els dos a la tercera posició amb una sola victòria. Per l’any 2012 Bianchi va fer una passa al costat cap a les World Series by Renault però es va quedar a les portes del títol en una última cursa molt tensa al Circuit de Catalunya contra el canadenc Robert Wickens.
Tot i no poder aconseguir campionats, Bianchi anava fent tests regularment amb Ferrari i el 2012 va participar en alguns divendres de gran premi amb Force India. I finalment el 2013 li va arribar la oportunitat amb l’equip Marussia, que havia anunciat Luiz Razia com a pilot titular però que va haver de buscar un nou pilot quan els patrocinadors del brasiler van fallar. Ferrari va decidir foguejar el seu jove pilot en condicions de cursa.
De Bianchi a la Fórmula 1 tots en recordem la seva gran actuació a Mònaco l’any 2014, on va aconseguir els primers i fins al moment únics punts de Marussia o el que és el mateix, l’actual equip Manor, però en les altres curses on el cotxe no permetia masses alegries el pilot també mostrava dosis del seu gran talent, classificant-se per davant del seu company amb facilitat i lluitant en posicions superiors a les que el cotxe mereixia.
El pla per al 2015 era que Bianchi fes un pas endavant i disputés el mundial amb Sauber com a preparació per a un futur seient de Ferrari, bàsicament el de Kimi Räikkönen si l’equip no renovava el finlandès per a l’any 2016. Però el 5 d’octubre de 2014 el Marussia del pilot francès es va sortir sota la pluja a Suzuka i va anar a picar de manera terrible contra la grua que retirava el cotxe d’Adrian Sutil, que s’havia sortir abans al mateix lloc.
El seu millor resultat: novè a Mònaco
Bianchi va patir una lesió axonal difusa i, més enllà de les polèmiques sobre el seu trasllat a l’hospital o la presència de la grua i la visibilitat durant la cursa, tothom esperava que no es produís el fatal desenllaç que el vídeo d’un aficionat i la destrossa del monoplaça presagiaven. Hi van haver notícies esperançadores quan van poder transportar Bianchi des del Japó a Niça, però la família patia veient com passava el temps i no hi havia canvis ni millores en l’estat del pilot.
Avui, uns 15 dies abans del seu vint-i-sisè aniversari, Jules Bianchi ha mort. Però com sempre penso, una persona no mor mentre el seu record i el seu llegat segueixen vius, i precisament, el llegat més tangible de Bianchi és el fet que gràcies als punts aconseguits a Mònaco l’equip Manor segueix existint, degut als milions d’euros que la novena posició al campionat 2014 ha garantit a l’equip per a aquest any i el que ve. 
Però quedar-se amb aquestes dades de punts i diners seria quedar-se curt. Bianchi era un home afable i educat que no tenia problemes a saludar tothom i certament tenia el cap al seu lloc. Era perfectament conscient del seu talent i de les possibilitats futures amb Ferrari, però va competir al darrere de la graella i va donar sempre el cent per cent sense queixar-se. Donades les eines adequades, podria haver estat el primer francès en lluitar pel campionat del món des d’Alain Prost. Malauradament no serà així, però no hi ha dubte que Bianchi va deixar petjada a la Fórmula 1.
Au revoir, Jules!