15 de maig de 2015

Campions sense corona: 3. Gilles Villeneuve

3. Gilles Villeneuve
(millor resultat: subcampió, 1979)

Joseph Gilles Henri Villeneuve va nèixer a Saint-Jean-sur-Richelieu, Quebec, Canadà, el 18 de gener de 1950, i va crèixer a Berthierville. El seu pare afinava pianos i no tenia precisament una afició particular per l'automobilisme. No va ser fins que va ser adult que Villeneuve va començar a competir, primer en curses de drag amb el seu propi Ford Mustang i després ja en circuit, competint a la Fórmula Ford quebequesa i després a la Fórmula Atlantic. En Gilles competia amb cotxes comprats per ell mateix i mai li van sobrar els diners; de fet, obtenia més beneficis pilotant motos de neu a l'hivern, una competició que el "va ensenyar a tenir un gran control i a no patir per córrer sota la pluja: a la neu encara s'hi veia menys!". Destinava tot el que tenia a les curses; amb la seva incipient família vivia en una auto-caravana.

Villeneuve va guanyar el 1976 els campionats estatunidenc i canadenc de Fórmula Atlantic i en una cursa va derrotar el britànic James Hunt, que aquell any lluitava amb Niki Lauda pel títol mundial de Fórmula 1. Aquella cursa va ser la que va canviar la vida d'en Gilles. 
Hunt va recomanar Villeneuve a McLaren, i es va signar un acord pel qual el canadenc podria disputar fins a cinc curses en un tercer McLaren.
Però mentre Villeneuve tornava a guanyar el títol canadenc de Fórmula Atlantic el 1977, només una cursa es va materialitzar amb l'equip anglès. Debutant a Silverstone amb 27 anys en un cotxe de l'any anterior, en Gilles es va classificar novè, però a la cursa va ser onzè després de perdre dues voltes amb un problema a l'indicador del combustible.

McLaren va decidir fitxar Patrick Tambay per a la temporada 1978, i quan Niki Lauda va abandonar Ferrari abans d'acabar l'any 1977, el vell Enzo no s'ho va pensar i va fitxar en Gilles, dient que li recordava molt a Tazio Nuvolari.
Les primeres curses de Villeneuve varen ser poc afortunades: a Canadà va trencar la transmissió intentant tornar d'una birolla, i al Japó va xocar amb Peterson i el seu Ferrari va sortir volant cap a una zona prohibida. Per desgràcia, allà s'hi havien colat espectadors i dos d'ells varen morir. Peterson va criticar durament la maniobra de Villeneuve.

I l'any 1978 la cosa continuava igual. Tot i tenir un ritme prometedor, molts cops Villeneuve se sortia de pista o patia avaries provocades per la seva conducció sempre al màxim. La premsa italiana volia canvis, però Enzo Ferrari no en volia saber res, i a mès comentava que "si els nostres cotxes no aguanten la conducció de Villeneuve, els haurem de fer més resistents...". A Àustria va aconseguir el seu primer podi i a l'última cursa de la temporada a Canadà, Villeneuve va guanyar. Del fred que feia, els pilots varen pujar al podi amb abrics, una imatge insòlita avui en dia.

El 1979 Jody Scheckter va arribar a Maranello disposat a guanyar el títol. No hi havia un contracte exprés de primer i segon pilot, però s'entenia que Scheckter, més veterà a la Fórmula 1, tindria preferència. El Ferrari 312T4, tot i ser un vehicle lleig, va resultar ser molt efectiu i tant Scheckter com Villeneuve varen guanyar tres curses cada un, assegurant-se el mundial el sud-africà liderant un 1-2 a Monza, amb el canadenc respectant les ordres d'equip. En Gilles va ser subcampió, però la temporada 1979 va ser important també perquè es va començar a forjar la llegenda.
Tres moments queden gravats d'aquell any: el primer, el duel amb René Arnoux al gran premi de França per la segona posició. Villeneuve, lluitant contra un Renault turbo més potent, no va donar el seu braç a tòrcer i els dos pilots es van tocar en diverses ocasions, finalment guanyant el canadenc.
El segon va ser a Holanda. En Gilles va patir una punxada al pneumàtic del darrera esquerra i va fer una birolla a la primera corba. Desesperat per arribar a boxes, en Gilles va conduir al màxim mentre anava perdent el pneumàtic i gairebé tota la suspensió. Quan va arribar a boxes, el pilot no comprenia perquè no el tornaven a la pista, fins que els mecànics li varen dir que no es podia seguir d'aquella manera.
I el tercer va ser a Watkins Glen. Ja amb el campionat decidit, els entrenaments lliures de divendres varen ser sota una pluja intensa. Scheckter va sortir i va fer el millor temps, i ell mateix ho explica: "Les condicions eren per cagar-se de por. Creia que havia de ser el més ràpid, però llavors vaig veure el temps d'en Gilles i no m'ho podia creure. Onze segons més ràpid. Era increïble..." Villeneuve guanyaria aquell GP.

El 1980, el 312T5 era una evolució del cotxe de l'any anterior, però els rivals s'havien avançat a l'Scuderia amb els cotxes d'efecte terra i el resultat va ser un any desastrós. Villeneuve va obtenir sis punts i Scheckter dos, i de fet el vigent campió ni tant sols es va classificar a Canadà. Aquell any Villeneuve va patir el seu primer accident dur, quan a Imola va punxar i es va estavellar contra la corba que a partir d'aquell dia portaria el seu nom. Per posar en perspectiva l'any terrible, Ferrari va quedar penúltima del mundial, en la desena posició. Res a veure amb les terceres posicions que obté avui en dia...

L'any següent es va decidir seguir el camí marcat per Renault i Ferrari va començar a fer servir un motor turbo V6. Així doncs, els Renault i els Ferrari eren amb diferència els cotxes més potents, però mentre el cotxe francès era decent, el xassís del Ferrari 126CK era una bèstia difícil de dominar.
Ja amb el número 27, Villeneuve va aconseguir dues victòries amb aquell cotxe. Va guanyar a Mònaco, i la més memorable al circuit del Jarama, on desprès d'aconseguir posar-se líder, va aguantar durant tota la cursa a quatre cotxes darrere seu. A les rectes, Villeneuve aconseguia marxar gràcies a la potència, però a les corbes els altres pilots, amb més adherència, se li tiraven a sobre. Al final, el cinquè classificat, Elio de Angelis, va quedar a només un segon del Ferrari.
De les crítiques dels italians el 1978 ara s'havia passat a l'adoració per aquell petit canadenc, en qui confiaven que podia tornar la glòria a Ferrari. Però no seria aquell 1981. A Silverstone va provocar un accident múltiple a la recta de meta (i de nou va intentar arribar a boxes amb un cotxe que no s'aguantava per enlloc); a Holanda, tot i els precs del director tècnic Mauro Forghieri de durar tota la cursa per veure si les millores aplicades funcionaven, Villeneuve va intentar passar entre dos monoplaces i va sortir volant (un altre cop, per això l'anomenaven "l'aviador") i a Canadà es va passar mitja cursa amb l'aleró de davant trencat, però aquell dia va aconseguir acabar tercer.

Aquell 1981 va ser un any de canvis. Didier Pironi va arribar de Ligier per a substituir Scheckter. Es va fitxar a Harvey Postlethwaite per ajudar a l'Scuderia amb els problemes de xassís i Marco Piccinini va passar a ser el director esportiu. Aquests nomenaments varen restar poder a Mauro Forghieri, amb qui Villeneuve havia mantingut una molt bona relació. Tot i aixó, en Gilles gaudia del favor d'Enzo Ferrari, que gairebé el considerava com de la seva família.

Liderant tothom al Jarama, 1981

Per a la temporada 1982, la influència de Postlethwaite es va deixar notar i el 126C2 era un vehicle molt més competitiu. De fet, el mundial de constructors va anar a parar a Maranello, però una sèrie de desgràcies van privar-los del títol de pilots.
A les tres primeres curses, Villeneuve va patir una avaria, una virolla i una desqualificació, però en totes havia estat en posició de podi. A Imola, en mig d'un boicot dels equips anglesos, Renault i Ferrari eren els únics favorits. Quan els dos cotxes francesos van abandonar, els Ferrari de Villeneuve i Pironi varen dominar, avançant-se i tornant-se a avançar per a donar espectacle. A falta de poques voltes, a Ferrari van ordenar mantenir les posicions, amb Villeneuve al capdavant.
Però Pironi no va veure o no va voler veure la pissarra i va avançar Villeneuve. El canadenc el tornava a avançar i tornava a mantenir un ritme més calmat. I Pironi que hi tornava. I Villeneuve que l'avançava de nou. Fins que Pironi el va avançar un altre cop a l'última volta i es va emportar la victòria.

Villeneuve estava furiós i no volia ni pujar al podi. Jackie Stewart el va convèncer, però amb la cara ja pagava. El pilot canadenc va jurar no tornar a dirigir mai més la paraula a Pironi, i entre Imola i el següent GP, va anar pensant en coses. Va declarar que "si vull que algú no m'avanci, normalment no m'avança" i els seus temps, molt més lents quan era líder, demostraven que no anava al màxim, seguint les ordres de Ferrari.
Va pensar també en que Piccinini no havia dit res en favor seu, i com Pironi, a pesar de portar-se bé com a companys d'equip, no l'havia convidat a la seva boda, mentre que Piccinini va ser-ne el padrí...
En aquest estat mental, decidit a humiliar Pironi a la pista, va arribar Villeneuve a Bèlgica, al circuit de Zolder. Durant els entrenaments classificatoris, Pironi era una dècima més ràpid, i Forghieri va indicar-li que entrés a boxes. Villeneuve, tot i estar en una volta de tornada a boxes, mai afluixava i arribant a Terlamenbocht, es va trobar amb el March de Jochen Mass anant lent. Mass va moure's a la dreta per deixar-lo passar, però Villeneuve ja s'havia mogut cap a la dreta i va tocar-se amb el March. A una velocitat de 240 kph, el Ferrari va volar 100 metres fins a clavar-se al terra amb el morro, cosa que va partir el cockpit. Donant voltes de campana, Villeneuve va ser llençat amb el seient cap a les valles de protecció, mentre el Ferrari, partit per la meitat, quedava al mig de la pista.
Alguns pilots es van aturar i van trobar Villeneuve inconscient i sense casc. Se'l van emportar a l'hospital de Lovaina, on va morir a les 21 hores d'aquell fatídic 8 de maig de 1982.

15 anys després de la seva mort, el seu fill Jacques sí que va aconseguir el títol mundial. Sens dubte, aquest fet hauria alegrat a en Gilles, que solia posar-se el seu fill a la falda perquè conduís el cotxe familiar mentre ell feia anar els pedals.
Molta gent pensa que Villeneuve hauria estat campió del món si hagués viscut. Altres consideren que el seu estil ja no era adequat per a principis dels 80, però el que sí és cert es que tot i els seus resultats no tant destacables pel que fa a la estadística, el pilot quebequès va marcar una època i avui, 33 anys després, és encara recordat al Canadà i a Itàlia principalment. Quedem-nos amb les paraules del Commendatore: "El meu passat està gravat amb la pena, la mort. Pare, mare, germà, fill, dona... La meva vida és plena de records tristos. Quan miro enrere, veig els meus estimats, i quan miro enrere, veig la cara d'aquest gran home: Gilles Villeneuve."