29 de maig de 2015

Campions sense corona: 2. Jacky Ickx





2. Jacky Ickx
(millor resultat: subcampió, 1969 i 1970)

Jacques Bernard "Jacky" Ickx va néixer a Brussel·les, Bèlgica, el primer dia de l'any 1945. El seu pare Jacques era periodista del motor i tant ell com el seu germà Pascal havien pilotat en algunes curses. El jove Jacky, per tant, estava dins d'aquest món des de ben petit, però no va interessar-se massa pel motor fins que el seu pare li va comprar una moto Zündapp de 50 cc. Amb 18 anys, Ickx va participar al campionat europeu de trial de 50 cc i el va guanyar, vencent en 8 de les 13 proves. També guanyaria títols nacionals. Aviat provaria també els cotxes i el 1965 va ser campió belga de turismes amb un Ford Cortina Lotus.

Ickx començaria a fer-se un nom el 1966. Va debutar per primer cop en un gran premi de Fórmula 1 al Nürburgring, si bé en aquells anys es permetia que els vehicles de Fórmula 2 també participessin al mateix temps durant el gran premi. Ickx no va passar de la primera volta, però aquell mateix any va guanyar les 24 hores de Spa amb un BMW, començant a donar mostres de la seva versatilitat. També va debutar per primer cop a les 24 hores de Le Mans com a company de Jochen Neerpasch, però va haver d'abandonar per problemes de motor.

El 1967 va ser l'any en que Ickx va establir-se com un jove a tenir en compte. Amb 22 anys, i dins de l'estructura Matra que dirigia Ken Tyrrell, va guanyar el campionat de Fórmula 2 amb dues victòries, dues poles i tres voltes ràpides. Una de les curses que no va acabar va ser a Nürburgring, on de nou competien els Fórmula 1 i els Fórmula 2 junts. Però Ickx aquell dia va impressionar tothom, classificant-se tercer en temps només darrere de Denny Hulme i Jim Clark. S'ha de tenir en compte que els F1 duien motor de 3000 cc i els F2 1600 cc. Com que corria a la Fórmula 2, Ickx va sortir darrere de tots els Fórmula 1 a la graella, però anava cinquè de tots quan va haver d'abandonar amb problemes a la suspensió.
Aquella actuació va permetre'l disputar dos grans premis de F1 amb un Cooper-Maserati, en els quals va obtenir el seu primer punt a Monza. També va còrrer a Le Mans amb el Ford GT40, però de nou es va veure obligat a abandonar.

Primera victòria a França, 1968

Per al 1968, Ferrari va posar els seus ulls en Jackie Stewart. Però quan l'escocès va descobrir que estaven negociant amb Jacky Ickx a les seves esquenes, Stewart va anar-se'n amb Ken Tyrrell i Ickx va obtenir el seient dels de Maranello. 
Ickx va obtenir la seva primera victòria a la Fórmula 1 a Rouen sota la pluja, una victòria històrica perquè era la primera que obtenia un cotxe amb aleró posterior a la Fórmula 1. Va acabar cinc curses més aquell any, acabant sempre tercer o quart, i essent finalment quart al campionat mundial, amb una pole position. 

L'any 1969 va deixar Ferrari i se'n va anar a Brabham. En part, el canvi va ser propiciat per John Wyer, que era qui normalment feia còrrer Ickx a Le Mans. Tant ell com Brabham eren patrocinats per Gulf, i Wyer tenia por que Ickx disputés Le Mans amb Ferrari. Per les raons que fos, Ickx la va encertar. Mentre Ferrari patia un any complicat, fins i tot faltant a alguna cursa, Ickx va fer la pole i va guanyar tant a Nürburgring com a Mosport. Tres podis més el van fer subcampió del món darrere d'un intractable Jackie Stewart.
I Wyer també la va encertar. Aquell any a Le Mans, malgrat l'aparició dels nous Porsche 917, Jacky Ickx i Jackie Oliver van vèncer de manera ajustada davant el Porsche de Hans Herrmann i Gérard Larrousse. Ickx, a més, va deixar clar el seu compromís amb la seguretat. Fins aquell any, els pilots sortien corrents cap al seu cotxe i s'anaven cordant el cinturó mentre competien. Ickx va ignorar-los, caminant i no arrencant fins que estigués ben cordat. Malauradament, els fets li van donar la raó: John Woolfe va morir en aquella primera volta al patir un accident i no dur cordat el cinturó de seguretat.

La famosa protesta d'Ickx a Le Mans 1969, caminant mentre tothom ja havia arribat al cotxe...

Ickx va tornar a Ferrari el 1970. Va patir algunes cremades en un accident al Jarama, però 17 dies després ja tornava a competir. L'any va ser dominat per Jochen Rindt, però l'austríac va morir a Monza. Amb tres curses per disputar-se, encara hi havia pilots que el podien superar si guanyaven les tres curses. Ickx va guanyar a Canadà i a Mèxic per afegir a la victòria que havia aconseguit a Àustria. Però a Estats Units només va ser quart, quedant subcampió darrere del campió pòstum, Rindt. Ickx ha dit en més d'una ocasió que no s'hauria sentit bé guanyant un títol contra algú que no podia defensar-se.
Aquell any va participar ja amb Ferrari a Le Mans però no va acabar, i també va disputar 4 curses amb BMW a la Fórmula 2, aconseguint una victòria.

El 1971 Ickx només va disputar Fórmula 1 amb Ferrari. L'any va començar bé i quan Ickx va aconseguir la victòria a Zandvoort era només a cinc punts de Jackie Stewart, però a partir d'allí va abandonar en sis de les set curses restants, acabant finalment quart al campionat. 
Les coses no van ser massa diferents el 1972. Ickx va començar l'any bé, guanyant les 6 hores de Daytona, i a la Fórmula 1 va guanyar al seu estimat Nürburgring, però la irregularitat i les avaries van tornar-lo a deixar quart al campionat que va guanyar Emerson Fittipaldi.

Si algú a principis de 1973 hagués dit que Ickx no guanyaria mai més un gran premi, no se l'haguessin cregut, però així va ser. El Ferrari 312B3 no era prou competitiu i la marca fins i tot es va saltar el gran premi d'Alemanya a Nürburgring. Ickx, conscient de que podia fer un bon paper, va participar amb McLaren a "l'infern verd" i va obtenir l'únic podi de la temporada. Després d'una última cursa per Ferrari a Monza, va pilotar amb Williams a Estats Units, no puntuant en cap de les dues curses.
El 1974 Ickx va fitxar per Lotus en el que semblava un moviment inspirat, ja que l'equip acabava de ser campió de constructors. Però l'equip estava patint per substituir l'exitós però obsolet Lotus 72E. El Lotus 76 no acabava de funcionar. Els dos anys a Lotus només van reportar-li tres podis, i tot i una victòria a la cursa no puntuable a Brands Hatch sota la pluja (on era considerat un dels millors), Colin Chapman va decidir alliberar-lo del seu contracte a mitjan 1975. Si més no, aquell any va guanyar les seves segones 24 hores de Le Mans, fent parella amb Derek Bell sobre un Mirage-Ford.

Conduint el difícil Lotus 76

El 1976 va guanyar de nou a Le Mans amb un Porsche 936 i Gijs van Lennep de company. Pel que fa a la Fórmula 1, va anar a parar a l'equip de Frank Williams, que estava en procés de convertir-se en l'equip Wolf. El FW05 era un cotxe bastant dolent i Ickx no es va qualificar a 4 curses per primer cop en la seva carrera. Va aconseguir ser setè al Jarama i a mitja temporada, Chris Amon va intercanviar el volant amb Ickx ja que considerava que els Ensign que ell pilotava eren perillosos degut a algunes avaries mecàniques que havia patit. Ickx va disputar la seva última gran cursa a Holanda, on podria haver guanyat però el seu motor va dir prou. A Estats Units va patir un fort accident on va patir lesions a les cames, i Ickx ja no tornaria a còrrer mai seriosament a la F1.
El 1977 va participar al gran premi de Mònaco amb Ensign, quedant desè. Un any després va disputar tres curses més amb l'equip sense puntuar en cap d'elles i finalment el 1979 va ser substitut del lesionat Patrick Depailler a Ligier, sumant tres punts en vuit curses.

Ickx va guanyar tres vegades més les 24 hores de Le Mans als anys 1977, 1981 i 1982 fins a arribar a un total de sis victòries, convertint-lo en "Monsieur Le Mans" fins que el danès Tom Kristensen va situar el nou rècord en nou victòries. Mostrant la seva versatilitat, va vèncer les Bathurst 1000 australianes com a debutant juntament amb Allan Moffat el 1977, va ser campió de la Can-Am el 1979 i va vèncer el ral·li París-Dakar el 1983 amb un Mercedes G. Finalment va retirar-se el 1985, probablement influenciat per l'accident en que va morir Stefan Bellof, que va intentar avançar Ickx a Eau Rouge. En els últims anys ha participat en algunes curses a part de donar suport a la seva filla Vanina, que ha competit a Le Mans i al DTM. Ickx també té una altra filla, Larissa, que no s'ha dedicat al motor, fruit les dues del seu primer matrimoni.

Jacky Ickx hauria merescut ser campió. Un no guanya sis vegades a Le Mans, i també a Bathurst, a Daytona, a Nürburgring, etc. sense ser un gran pilot. Tenia un talent especial per conduir sota la pluja, però probablement va deixar Ferrari quan no tocava. Qui sap si podria haver plantat cara a Niki Lauda... Per altra banda, la història i els fets van fer campió Jochen Rindt el 1970 i segurament era qui més s'ho mereixia aquell any. Probablement a Ickx tampoc li hagués agradat prendre-li el títol d'aquella manera. Sigui com sigui, encara que sense títol de F1, el seu lloc com a grandíssim pilot està assegurat.





24 de maig de 2015

Crònica del GP de Mònaco : Hamilton, del passeig a la desesperació.








Una vegada més, la cursa de Mònaco ens ha donat la sorpresa amb un final de cursa inesperat i unes últimes voltes d'infart, amb un Lewis Hamilton desesperat per una errada garrafal del seu equip, que li ha fet perdre una cursa que havia dominat tranquilament des de el principi.

Un accident provocat per Max Verstapen a l'ultima part de la cursa, ha fet sortir el safety car i ha estat quan l'equip Mercedes ha fet entrar Hamilton a fer un canvi de gomes, però alguna fallada en els càlculs de l'equip, ha fet que el pilot anglès acabés sortint darrere de Rosberg i Vettel, perdent la primera posició.

A vuit voltes del fi de la cursa, tot i que Lewis Hamilton sortia amb unes gomes noves super-toves, les característiques del circuit monegasc, han fet impossible que el pilot anglès hagi pogut recuperar cap de les posicions perdudes, acabant en el tercer graó del podi.


Hamilton el gran damnificat del error de l'equip

A part de Nico Rosberg, l'altre gran beneficiat de l'errada de Mercedes, ha estat Sebastian Vettel, que s'ha trobat a la segona posició i  ha sabut defensar-se dels atacs de Hamilton i conservar-la fins a creuar la línia de meta.

Abans de l'accident de Max Verstappen, la cursa de Mònaco era la típica que estem acostumats a veure  en un circuit on els avançaments són molt complicats i a on només els abandonaments i l'estratègia en les parades a boxes permeten veure algun canvi a les posicions.

Fins a l'accident, el jove pilot holandès ha estat l'únic que ens ha donat alguns moments d'emoció amb algun avançament arriscat ( i més després dels problemes que ha tingut en la seva para a boxes on ha perdut més de vint segons). Però un intent d'avançament crec que massa optimista, ha fet que a la frenada de  Santa Devota hagi xocat amb el monoplaça de Grosjean i ha acabat impactant amb les tanques.

Darrere dels tres primers classificats, hem de destacar el bon resultat dels Red Bull, que han acabat en quarta i cinquena posició, un Kimi Räikkönen a la sisena força enfadat amb els doblats que l'han perjudicat bastant durant la cursa i un Sergio Pérez a la setena amb el Force India que ha obtingut el seu millor resultat de la temporada.

A la vuitena posició finalment McLaren ha aconseguit els seus primers punts de la  temporada amb Jenson Button i si no hagués estat pels problemes a la caixa de canvis del monoplaça de Fernando Alonso, podrien haver aconseguit classificar els seus dos cotxes a la zona de punts.

Tancant la taula de punts trobem al brasiler Felipe Nasr i Carlos Sainz que tot i la penalització que l'ha fet sortir al final de la graella, una cursa impecable li ha permès pujar fins a la desena posició.


Button ha aconseguit els primers punts per McLaren

Hem va cridar molt l'atenció una afirmació de Fernando Alonso, que deia que la cursa real a Mònaco es corre el dissabte a la sessió de qualificació i que el de Diumenge només és una desfilada de cotxes un darrere l'altre. Crec que aquest comentari descriu bastant gràficament la primera part de la cursa d'avui, que si no hagués estat per l'accident de Verstappen hauria estat un passeig dels Mercedes.

De tota manera, el gran premi d'avui és especial per les seves característiques i entorn, fent-nos gaudir sempre amb algun incident i les sortides del safety car.

La propera cursa ens porta ara cap al circuit Gilles Villeneuve de Canadà, on les diferències entre els equips tornaran a ser molt marcades i a on  crec que Mercedes tornarà a imposar la seva llei 


Max Verstappen: Tot i que ens ha donat molts bons moments a la cursa d'avui, la seva joventut i ímpetu li han jugat una mala passada.

Pastor Maldonado: Probablement no és culpa seva, però aquesta temporada, de sis curses només ha estat capaç d'acabar-ne una.


McLaren: Se'ls ha de felicitar pels primers punts de la temporada, però els problemes de fiabilitat en el monoplaça d'Alonso i les característiques del circuit no els han de desviar de l'objectiu, ja que els queda moltíssima feina a fer.


Mercedes: No sabia si posar-los al groc o al vermell, però tot i la terrible errada amb Hamilton, segueixen essent l'equip més sòlid de la graella.


 Ferrari: Continuen els seu camí ascendent i si Räikkönen no hagués tingut tants problemes amb els doblats, crec que podria haver aspirat a la quarta posició.

Red Bull: Gran dia per l'escuderia que avui ha aconseguit un gran resultat, però com els altres equips no s'han de deixar portar per l'eufòria, ja que Mònaco sempre es una cursa molt particular.


Taula de temps

Pos.   Pts.   Pilot                        Dor.   Equip           Xassís     Temps             Parr.  Vol.
1 25 Nico Rosberg 6 Mercedes W06 01:49'18"420 2 78
2 18 Sebastian Vettel 5 Ferrari SF15-T + 4"486 3 78
3 15 Lewis Hamilton 44 Mercedes W06 + 6"053 1 78
4 12 Daniel Ricciardo 3 Red Bull RB11 + 11"965 4 78
5 10 Daniil Kvyat 26 Red Bull RB11 + 13"608 5 78
6 88 Kimi Räikkönen 7 Ferrari SF15-T + 14"345 6 78
7 6 Sergio Pérez 11 Force India VJM08 + 15"013 7 78
8 4 Jenson Button 22 McLaren MP4-30 + 16"063 10 78
9 2 Felipe Nasr 12 Sauber C34 + 23"626 14 78
10 1 Carlos Sainz Jr 55 Toro Rosso STR10 + 25"056 20 78
11
Nico Hülkenberg 27 Force India VJM08 + 26"232 11 78
12
Romain Grosjean 8 Lotus E23 + 28"415 15 78
13
Marcus Ericsson 9 Sauber C34 + 31"159 17 78
14
Valtteri Bottas 77 Williams FW37 + 45"732 16 78
15
Felipe Massa 19 Williams FW37 + 1 vuelta 12 77
16
Roberto Merhi 98 Manor MR03 + 2 vueltas 19 76
17
Will Stevens 28 Manor MR03 + 2 vueltas 18 76
RET
Max Verstappen 33 Toro Rosso STR10 + 16 vueltas 9 62
RET
Fernando Alonso 14 McLaren MP4-30 + 37 vueltas 13 41
RET
Pastor Maldonado 13 Lotus E23 + 73 vueltas 8 5



 

20 de maig de 2015

La pregunta: Gran Premi de Mònaco


Gran premi de Mònaco


Qui creieu que podrà donar la sorpresa aprofitant les particularitats de Mònaco?



Guillem Solà: Veient que Ferrari és capaç de trepitjar els talons a Mercedes aquesta temporada, jo aposto per alguna errada al davant i que Räikkönen o Vettel puguin imposar-se. Qui sap si potser algun Williams podria aprofitar algun toc entre els Mercedes i Ferrari també. Mònaco no deixarà indiferent a ningú i és per això que qualsevol cosa que pugui passar al capdavant, provocarà un ball de bastons a les posicions següents, que intentaran fer-se un lloc a les primeres files. Red Bull, que aquest any està més fluix, també podria treure molt profit de la seva bona aerodinàmica "made in Newey" en aquest circuit tant recargolat i optar a millors posicions.
 
  

Ivan Monells: Nico Rosberg. Per mi, el fet de que NO guanyi Hamilton ja és una sorpresa. L’anglès ha començat la temporada al més alt nivell, deixant en un clar segon pla al Nico. Quan tots pensàvem que Rosberg tenia ja la moral minvada, l’alemany ens sorprenia en una excel·lent cursa a Catalunya. 
Si fem memòria, l’any passat Rosberg arribava a Mónaco després de veure’s superat 4 vegades consecutives per Hamilton. A partir d’aquell moment va començar a plantar cara a l’anglès. Començarà Rosberg a plantar cara a Hamilton? Ho veurem aviat


 
Jordi Domènech: És probable que els Mercedes segueixin marcant la pauta, però els rivals podrien ser més a prop. Pilots que aquest any han volat una mica sota el radar com Felipe Massa han tingut grans actuacions al principat, i el circuit monegasc també pot ser el lloc on els McLaren aconsegueixin puntuar per primer cop, si son capaços d'acabar la cursa. 
Per altra banda, els equips motoritzats per Renault tindran menys desavantatge degut a l'absència de rectes llargues, cosa que podria permetre als Red Bull o als Toro Rosso mirar d'acostar-se al podi.




 
  
Just Serrainat: Mònaco sempre és un circuit complicat per les prediccions, ja que qualsevol incidència pot variar el transcurs de la cursa. 
D'entrada la configuració de Mònaco pot apretar una mica més les coses entre els equips forts del campionat (Mercedes, Ferrari i Williams), però no es pot descartar que algún altre equip es pugui colar a les primeres posicions, tot i que crec que Mercedes no es deixarà sorprendre a menys que tinguin algun problema. 

McLaren ha dit que tenen l'objectiu de puntuar en aquest gran premi, però si continuen amb els problemes de fiabilitat ho veig força complicat, però si ho aconseguissin, seria un premi a l'esforç que està fent l'equip millorar cada dia el monoplaça. 
En definitiva veig difícil fer una previsió del resultat final de la cursa, però continuo veient els Mercedes a les primeres posicions, si no tenen cap problema seriós.




I tu? què en penses de la pregunta? Segueix el debat comentant aquest post o a través del nostre Facebook!

Aquests són els horaris del Gran Premi. Recordeu que els primers lliures són en dijous i que divendres no hi ha activitat de Fórmula 1. Pel que fa a la meteorologia, podria ploure demà però no la resta del cap de setmana. Els pneumàtics seran el supertou i el tou.

 Lliures 1 : 10.00
Lliures 2 : 14:00
Lliures 3 : 11:00
Pole Position : 14:00
Cursa :  14:00

15 de maig de 2015

Campions sense corona: 3. Gilles Villeneuve

3. Gilles Villeneuve
(millor resultat: subcampió, 1979)

Joseph Gilles Henri Villeneuve va nèixer a Saint-Jean-sur-Richelieu, Quebec, Canadà, el 18 de gener de 1950, i va crèixer a Berthierville. El seu pare afinava pianos i no tenia precisament una afició particular per l'automobilisme. No va ser fins que va ser adult que Villeneuve va començar a competir, primer en curses de drag amb el seu propi Ford Mustang i després ja en circuit, competint a la Fórmula Ford quebequesa i després a la Fórmula Atlantic. En Gilles competia amb cotxes comprats per ell mateix i mai li van sobrar els diners; de fet, obtenia més beneficis pilotant motos de neu a l'hivern, una competició que el "va ensenyar a tenir un gran control i a no patir per córrer sota la pluja: a la neu encara s'hi veia menys!". Destinava tot el que tenia a les curses; amb la seva incipient família vivia en una auto-caravana.

Villeneuve va guanyar el 1976 els campionats estatunidenc i canadenc de Fórmula Atlantic i en una cursa va derrotar el britànic James Hunt, que aquell any lluitava amb Niki Lauda pel títol mundial de Fórmula 1. Aquella cursa va ser la que va canviar la vida d'en Gilles. 
Hunt va recomanar Villeneuve a McLaren, i es va signar un acord pel qual el canadenc podria disputar fins a cinc curses en un tercer McLaren.
Però mentre Villeneuve tornava a guanyar el títol canadenc de Fórmula Atlantic el 1977, només una cursa es va materialitzar amb l'equip anglès. Debutant a Silverstone amb 27 anys en un cotxe de l'any anterior, en Gilles es va classificar novè, però a la cursa va ser onzè després de perdre dues voltes amb un problema a l'indicador del combustible.

McLaren va decidir fitxar Patrick Tambay per a la temporada 1978, i quan Niki Lauda va abandonar Ferrari abans d'acabar l'any 1977, el vell Enzo no s'ho va pensar i va fitxar en Gilles, dient que li recordava molt a Tazio Nuvolari.
Les primeres curses de Villeneuve varen ser poc afortunades: a Canadà va trencar la transmissió intentant tornar d'una birolla, i al Japó va xocar amb Peterson i el seu Ferrari va sortir volant cap a una zona prohibida. Per desgràcia, allà s'hi havien colat espectadors i dos d'ells varen morir. Peterson va criticar durament la maniobra de Villeneuve.

I l'any 1978 la cosa continuava igual. Tot i tenir un ritme prometedor, molts cops Villeneuve se sortia de pista o patia avaries provocades per la seva conducció sempre al màxim. La premsa italiana volia canvis, però Enzo Ferrari no en volia saber res, i a mès comentava que "si els nostres cotxes no aguanten la conducció de Villeneuve, els haurem de fer més resistents...". A Àustria va aconseguir el seu primer podi i a l'última cursa de la temporada a Canadà, Villeneuve va guanyar. Del fred que feia, els pilots varen pujar al podi amb abrics, una imatge insòlita avui en dia.

El 1979 Jody Scheckter va arribar a Maranello disposat a guanyar el títol. No hi havia un contracte exprés de primer i segon pilot, però s'entenia que Scheckter, més veterà a la Fórmula 1, tindria preferència. El Ferrari 312T4, tot i ser un vehicle lleig, va resultar ser molt efectiu i tant Scheckter com Villeneuve varen guanyar tres curses cada un, assegurant-se el mundial el sud-africà liderant un 1-2 a Monza, amb el canadenc respectant les ordres d'equip. En Gilles va ser subcampió, però la temporada 1979 va ser important també perquè es va començar a forjar la llegenda.
Tres moments queden gravats d'aquell any: el primer, el duel amb René Arnoux al gran premi de França per la segona posició. Villeneuve, lluitant contra un Renault turbo més potent, no va donar el seu braç a tòrcer i els dos pilots es van tocar en diverses ocasions, finalment guanyant el canadenc.
El segon va ser a Holanda. En Gilles va patir una punxada al pneumàtic del darrera esquerra i va fer una birolla a la primera corba. Desesperat per arribar a boxes, en Gilles va conduir al màxim mentre anava perdent el pneumàtic i gairebé tota la suspensió. Quan va arribar a boxes, el pilot no comprenia perquè no el tornaven a la pista, fins que els mecànics li varen dir que no es podia seguir d'aquella manera.
I el tercer va ser a Watkins Glen. Ja amb el campionat decidit, els entrenaments lliures de divendres varen ser sota una pluja intensa. Scheckter va sortir i va fer el millor temps, i ell mateix ho explica: "Les condicions eren per cagar-se de por. Creia que havia de ser el més ràpid, però llavors vaig veure el temps d'en Gilles i no m'ho podia creure. Onze segons més ràpid. Era increïble..." Villeneuve guanyaria aquell GP.

El 1980, el 312T5 era una evolució del cotxe de l'any anterior, però els rivals s'havien avançat a l'Scuderia amb els cotxes d'efecte terra i el resultat va ser un any desastrós. Villeneuve va obtenir sis punts i Scheckter dos, i de fet el vigent campió ni tant sols es va classificar a Canadà. Aquell any Villeneuve va patir el seu primer accident dur, quan a Imola va punxar i es va estavellar contra la corba que a partir d'aquell dia portaria el seu nom. Per posar en perspectiva l'any terrible, Ferrari va quedar penúltima del mundial, en la desena posició. Res a veure amb les terceres posicions que obté avui en dia...

L'any següent es va decidir seguir el camí marcat per Renault i Ferrari va començar a fer servir un motor turbo V6. Així doncs, els Renault i els Ferrari eren amb diferència els cotxes més potents, però mentre el cotxe francès era decent, el xassís del Ferrari 126CK era una bèstia difícil de dominar.
Ja amb el número 27, Villeneuve va aconseguir dues victòries amb aquell cotxe. Va guanyar a Mònaco, i la més memorable al circuit del Jarama, on desprès d'aconseguir posar-se líder, va aguantar durant tota la cursa a quatre cotxes darrere seu. A les rectes, Villeneuve aconseguia marxar gràcies a la potència, però a les corbes els altres pilots, amb més adherència, se li tiraven a sobre. Al final, el cinquè classificat, Elio de Angelis, va quedar a només un segon del Ferrari.
De les crítiques dels italians el 1978 ara s'havia passat a l'adoració per aquell petit canadenc, en qui confiaven que podia tornar la glòria a Ferrari. Però no seria aquell 1981. A Silverstone va provocar un accident múltiple a la recta de meta (i de nou va intentar arribar a boxes amb un cotxe que no s'aguantava per enlloc); a Holanda, tot i els precs del director tècnic Mauro Forghieri de durar tota la cursa per veure si les millores aplicades funcionaven, Villeneuve va intentar passar entre dos monoplaces i va sortir volant (un altre cop, per això l'anomenaven "l'aviador") i a Canadà es va passar mitja cursa amb l'aleró de davant trencat, però aquell dia va aconseguir acabar tercer.

Aquell 1981 va ser un any de canvis. Didier Pironi va arribar de Ligier per a substituir Scheckter. Es va fitxar a Harvey Postlethwaite per ajudar a l'Scuderia amb els problemes de xassís i Marco Piccinini va passar a ser el director esportiu. Aquests nomenaments varen restar poder a Mauro Forghieri, amb qui Villeneuve havia mantingut una molt bona relació. Tot i aixó, en Gilles gaudia del favor d'Enzo Ferrari, que gairebé el considerava com de la seva família.

Liderant tothom al Jarama, 1981

Per a la temporada 1982, la influència de Postlethwaite es va deixar notar i el 126C2 era un vehicle molt més competitiu. De fet, el mundial de constructors va anar a parar a Maranello, però una sèrie de desgràcies van privar-los del títol de pilots.
A les tres primeres curses, Villeneuve va patir una avaria, una virolla i una desqualificació, però en totes havia estat en posició de podi. A Imola, en mig d'un boicot dels equips anglesos, Renault i Ferrari eren els únics favorits. Quan els dos cotxes francesos van abandonar, els Ferrari de Villeneuve i Pironi varen dominar, avançant-se i tornant-se a avançar per a donar espectacle. A falta de poques voltes, a Ferrari van ordenar mantenir les posicions, amb Villeneuve al capdavant.
Però Pironi no va veure o no va voler veure la pissarra i va avançar Villeneuve. El canadenc el tornava a avançar i tornava a mantenir un ritme més calmat. I Pironi que hi tornava. I Villeneuve que l'avançava de nou. Fins que Pironi el va avançar un altre cop a l'última volta i es va emportar la victòria.

Villeneuve estava furiós i no volia ni pujar al podi. Jackie Stewart el va convèncer, però amb la cara ja pagava. El pilot canadenc va jurar no tornar a dirigir mai més la paraula a Pironi, i entre Imola i el següent GP, va anar pensant en coses. Va declarar que "si vull que algú no m'avanci, normalment no m'avança" i els seus temps, molt més lents quan era líder, demostraven que no anava al màxim, seguint les ordres de Ferrari.
Va pensar també en que Piccinini no havia dit res en favor seu, i com Pironi, a pesar de portar-se bé com a companys d'equip, no l'havia convidat a la seva boda, mentre que Piccinini va ser-ne el padrí...
En aquest estat mental, decidit a humiliar Pironi a la pista, va arribar Villeneuve a Bèlgica, al circuit de Zolder. Durant els entrenaments classificatoris, Pironi era una dècima més ràpid, i Forghieri va indicar-li que entrés a boxes. Villeneuve, tot i estar en una volta de tornada a boxes, mai afluixava i arribant a Terlamenbocht, es va trobar amb el March de Jochen Mass anant lent. Mass va moure's a la dreta per deixar-lo passar, però Villeneuve ja s'havia mogut cap a la dreta i va tocar-se amb el March. A una velocitat de 240 kph, el Ferrari va volar 100 metres fins a clavar-se al terra amb el morro, cosa que va partir el cockpit. Donant voltes de campana, Villeneuve va ser llençat amb el seient cap a les valles de protecció, mentre el Ferrari, partit per la meitat, quedava al mig de la pista.
Alguns pilots es van aturar i van trobar Villeneuve inconscient i sense casc. Se'l van emportar a l'hospital de Lovaina, on va morir a les 21 hores d'aquell fatídic 8 de maig de 1982.

15 anys després de la seva mort, el seu fill Jacques sí que va aconseguir el títol mundial. Sens dubte, aquest fet hauria alegrat a en Gilles, que solia posar-se el seu fill a la falda perquè conduís el cotxe familiar mentre ell feia anar els pedals.
Molta gent pensa que Villeneuve hauria estat campió del món si hagués viscut. Altres consideren que el seu estil ja no era adequat per a principis dels 80, però el que sí és cert es que tot i els seus resultats no tant destacables pel que fa a la estadística, el pilot quebequès va marcar una època i avui, 33 anys després, és encara recordat al Canadà i a Itàlia principalment. Quedem-nos amb les paraules del Commendatore: "El meu passat està gravat amb la pena, la mort. Pare, mare, germà, fill, dona... La meva vida és plena de records tristos. Quan miro enrere, veig els meus estimats, i quan miro enrere, veig la cara d'aquest gran home: Gilles Villeneuve."


11 de maig de 2015

Crònica del Gran Premi de Barcelona – Catalunya: Les 5 claus de la cursa

Un any més la Fórmula 1 ha passat pel nostre país demostrant que oferim una organització del Gran Premi impecable! 

Felicitats una vegada més a tota la gent que ha fet possible aquesta festa. Davant de 86.700 espectadors (una bona xifra, però lluny dels 150.000 de “l’època Alonso”), Rosberg s’ha fet amb la primera victòria de l’any. Aquestes han estat les 5 claus de la cursa:


1 – Sortida neta, però amb canvis 

La mala sortida de Hamilton des del cantó brut ha fet perdre a l’anglès la segona posició i les oportunitats reals de lluitar per la victòria. Es confirma una vegada més com de difícil és avançar a Montmeló. Vettel ha defensat la segona posició sense cometre errors i Hamilton no ha pogut recuperar la seva posició de graella fins després del segon pas per boxes. Ferrari han estat àgils en l’estratègia i molt ràpids a boxes, renunciant a la victòria, però lluitant la segona posició. Malauradament pels tifossi, al Mercedes no hi ha estratègia que el guanyi i el temps ha col•locat a Lewis altre cop a la segona posició.

 Hamilton s'ha complicat la vida a la sortida

2 – El motor també mana, fins hi tot a Montmeló

La il•lusionant cinquena classificació de Carlos Sainz al dissabte li ha durat ben poc. En tres voltes ja rodava vuitè, ampliament superat a final de recta per la potència dels motors Mercedes de Williams i els Ferrari. Ja en una posició més natural pel cotxe que porta, Sainz ha protagonitzat una interessant lluita amb el seu company d’equip, aconseguint al final una excel•lent novena posició al seu primer Gran Premi “de casa”, just davant de Daniil Kvyat amb el Red Bull titular.

3 – Pocs abandonaments 

La temporada avança i els cotxes van tornant-se més robustos. Només dos pilots no han acabat el Gran Premi: Maldonado i Alonso. Pastor ha tingut un problema amb el DRS (sembla mentida que aquests dispositius segueixin fallant). Per altre banda, Alonso ha tingut l’enèsim problema en el seu Mclaren: els frens! Que es vagin preparant doncs per el Canadà! Donats els pocs abandonaments que hi ha hagut, els punts han estat especialment cars. Fins hi tot els Manor han acabat!
 El Mclaren, un cotxe perillós?

 4 – El ritme de les evolucions 

A Montmeló s’ha començat a veure com alguns equips més modestos estan ja perdent el tren de les evolucions. Sauber, que ens sorprenia positivament al principi de temporada, ha passat la bandera a quadres amb els seus dos cotxes fora dels punts (12 i 14). A Mclaren semblen no sortir del pou on estan. No veig res més greu que les declaracions de Button, que afirmava que les primeres 30 voltes havien sigut les més “terrorífiques” de la seva vida per la forma com es comportava el cotxe. En referència al problema de frens d’Alonso, afirmava que “gairebé juga a bitlles amb els mecànics” en referència a la seva accidentada parada a box. En fi, tot hi que semblava que Mclaren puntuaria aquí, molta feina els queda encara per fer. L’altre cara de la moneda és Williams. Sembla que les millores que han introduït aquest cap de setmana han funcionat i s’han acostat molt més a Ferrari. Bottas li ha robat la cartera a Räikkönen , podran amb Vettel també?

 La glòria de Sauber ha durat ben poc

5 – Estratègia de parades. 

Rosberg ha guanyat plàcidament amb una estratègia de dues parades, però Hamilton se les ha vist negres per poder avançar a Vettel i ho aconseguit gràcies a la seva arriscada estratègia de 3 visites al box. Han optat per aquesta estratègia també Felipe Massa i la majoria de protagonistes de les últimes posicions. L’estratègia òptima eren dues aturades , deixant el pneumàtic dur pel final. No obstant, alguns pilots s’han vist forçats a efectuar tres parades simplement per a buscar la manera d’avançar el cotxe del davant. Una mica trist la veritat.

Pos.Pts.PilotDor.EquipXassísTempsParr.Volt.
125Nico Rosberg6MercedesW0601:41'12"555166
218Lewis Hamilton44MercedesW06+ 17"551266
315Sebastian Vettel5FerrariSF15-T+ 45"342366
412Valtteri Bottas77WilliamsFW37+ 59"217466
510Kimi Räikkönen7FerrariSF15-T+ 60"002766
68Felipe Massa19WilliamsFW37+ 81"314966
76Daniel Ricciardo3Red BullRB11+ 1 volta1065
84Romain Grosjean8LotusE23+ 1 volta1165
92Carlos Sainz Jr55Toro RossoSTR10+ 1 volta565
101Daniil Kvyat26Red BullRB11+ 1 volta865
11Max Verstappen33Toro RossoSTR10+ 1 volta665
12Felipe Nasr12SauberC34+ 1 volta1565
13Sergio Pérez11Force IndiaVJM08+ 1 volta1865
14Marcus Ericsson9SauberC34+ 1 volta1665
15Nico Hülkenberg27Force IndiaVJM08+ 1 volta1765
16Jenson Button22McLarenMP4-30+ 1 volta1465
17Will Stevens28ManorMR03+ 3 voltes1963
18Roberto Merhi98ManorMR03+ 4 voltes2062
RETPastor Maldonado13LotusE23+ 21 voltes1245
RETFernando Alonso14McLarenMP4-30+ 40 voltes1326

Salut i benzina!