4 de març de 2015

Campions sense corona: 5. Dan Gurney

5. Dan Gurney
(millor resultat: quart, 1961 i 1965)

Daniel Sexton Gurney va néixer el 13 d'abril de 1931, a Port Jefferson, Estats Units. El seu pare Jack tenia un màster d'empresarial per l'universitat de Harvard i era cantant d'òpera, els seus tres tiets eren enginyers sortits del Massachusetts Institute of Technology i el seu avi havia inventat uns coixinets que portaven el nom Gurney. Així que la inclinació mecànica d'en Dan venia de família. El pare es va retirar el 1947 i la família se'n va anar a viure a Riverside, Califòrnia. Allí, en Dan es va començar a aficionar als cotxes i amb 19 anys va construir un cotxe que arribava als 222 quilòmetres per hora.

Va servir a l'exèrcit estatunidenc durant la guerra de Corea. Al tornar de la guerra va participar en curses amateurs fins que Frank Arciero el va deixar pilotar el seu Arciero Special. Un cotxe difícil de pilotar, però Gurney va quedar segon a la primera cursa que va disputar amb ell, quedant davant de pilots amb renom com Phil Hill o Masten Gregory. Aquella actuació va cridar l'atenció de Luigi Chinetti, importador de Ferrari als Estats Units, que el va fer participar a les 24 hores de Le Mans de 1958. Era cinquè quan va cedir el cotxe al seu company, que es va accidentar.

Chinetti va convèncer Enzo Ferrari de que provés al jove americà. Va competir en quatre curses del mundial de Fórmula 1 de 1959: va abandonar a la primera i va quedar segon, tercer i quart a les altres tres, quedant setè al campionat amb 13 punts. Però Gurney no se sentia còmode amb la direcció de l'equip i va marxar a BRM. Va ser un error. Gurney només va acabar una cursa i va patir moltes avaries. Va patir un accident greu a Zandvoort: els seus frens van fallar i va atropellar mortalment un jove espectador. A partir de llavors s'acostumaria a donar un copet als frens abans de la frenada per comprovar que funcionaven, un estil que amb el temps li reportaria beneficis, ja que els acabava gastant menys que els seus companys.

El 1961 va fitxar per Porsche. Va sumar tres segons llocs i va quedar quart al campionat, i va continuar amb ells la temporada 1962, en la que va guanyar la seva primera cursa a França. Però Porsche va deixar la competició a final d'any. També va participar a les 500 milles d'Indianàpolis (quedant vintè) i va disputar dues curses de NASCAR, a part de les 24 hores de Le Mans i les 3 hores de Daytona, que guanyaria amb un cotxe del senyor Arciero.

Primera victòria, França 1962, amb Porsche

Gurney va ser el primer pilot que Jack Brabham va fitxar per al seu propi equip. Va aconseguir tres podis i la cinquena posició al mundial amb el BT7. A part de la Fórmula 1, va seguir demostrant la seva polivalència al guanyar la cursa de Riverside de la NASCAR, quedar setè a les 500 milles d'Indianapolis i guanyar també una cursa del britànic de turismes.

El 1964 Gurney de nou va aconseguir la primera victòria per a un equip, aquest cop Brabham, i de nou va ser a França. Va tornar a guanyar a Mèxic, va anotar-se dues pole positions i va quedar sisè al campionat. A part, va guanyar la seva classe a les 24 hores de Le Mans juntament amb Bob Bondurant i va tornar a guanyar la cursa de Riverside de la NASCAR, a part de ser dissetè a les 500 milles d'Indianàpolis.

El 1965 seria l'últim any que correria per a Brabham. No va guanyar cap cursa, però amb cinc podis consecutius va quedar quart al campionat mundial, amb 25 punts. Per tercer any consecutiu va guanyar a Riverside a la NASCAR i també va disputar tres curses de la IndyCar. Però ja Gurney, juntament amb Carroll Shelby i Goodyear, van començar a preparar-se per construir els seus propis cotxes. L'equip es deia All-American Racers (AAR), i ja el 1966 van disputar 8 curses de Fórmula 1 amb l'Eagle T1G amb un motor Climax de 2.7 litres, aconseguint dues cinquenes posicions. Gurney també va ser part del projecte de Ford a Le Mans amb el GT40, al qual li van haver de fer una petita bombolla al sostre perque els 193 centímetres de Gurney hi capiguessin. Ah! I per quarta temporada va guanyar la NASCAR a Riverside.

Victòria en un dels monoplaces més macos, a Spa 1967

El 1967 seria l'any que posaria a Gurney a la història. Ja amb el motor Weslake de 3 litres i 12 cilindres, Gurney va guanyar amb l'Eagle a Bèlgica, essent fins al moment l'únic pilot americà d'un equip americà en guanyar una cursa de Fórmula 1. A més, aquell any també va guanyar les 24 hores de Le Mans amb A. J. Foyt, i va celebrar la victòria tirant el xampany sobre la gent i iniciant així una tradició que encara es manté. També va vèncer una cursa de la IndyCar.

La temporada següent la fiabilitat de l'Eagle seguia sent poca i Gurney va acabar l'any pilotant un McLaren-Ford i aconseguint solament tres punts amb aquest cotxe. Per cinquena vegada va guanyar la cursa Riverside de NASCAR i a la IndyCar va vèncer en tres ocasions, també pilotant el seu Eagle, i va quedar segon a les 500 milles d'Indianàpolis. El 1969 no va còrrer cap cursa de Fórmula 1, centrant-se una mica més a la IndyCar, en la qual va quedar quart tot i només disputar nou curses. En va guanyar dues i una altra vegada va ser segon a Indianàpolis.

L'última temporada de Gurney a la Fórmula 1 no va ser tal. Simplement va disputar tres curses a McLaren per ajudar l'equip després de la mort de Bruce McLaren al maig de 1970, en les que va sumar el seu últim punt. Va disputar una cursa de NASCAR on va fer la pole i també tres de IndyCar, guanyant-ne una i quedant tercer a Indianàpolis, retirant-se a final de temporada amb 39 anys.

Una última cursa: NASCAR a Riverside el 1980, amb 49 anys

A partir d'aquell moment Gurney va ser el cap de AAR, participant principalment a la IndyCar. Els Eagle, ja fossin de l'equip AAR o venuts a altres equips, van guanyar 4 vegades les 500 milles d'Indianàpolis, les 24 hores de Daytona, les 12 hores de Sebring, dos campionats IMSA GTP i un títol IndyCar. Gurney també va ser important a l'escriure el "White Paper", una carta que demanava una modernització de les curses americanes i que va acabar amb la creació de la CART, campionat on hi va participar per última vegada el 1999. 
Els últims projectes que AAR ha desenvolupat han sigut la primera versió del DeltaWing i actualment participen en la construcció del Nissan LMP1 amb motor davanter que correrà a Le Mans aquest 2015. Encara avui, a punt de fer 84 anys, segueix actiu i seguint els seus fills a AAR o com a pilots.

Què podem dir de Dan Gurney? Potser si no hagués iniciat el seu equip i s'hagués quedat a Brabham avui parlaríem d'un bicampió de Fórmula 1. Talent no li'n faltava, va guanyar curses a la Fórmula 1, la IndyCar, la NASCAR, Le Mans, turismes... però la seva inclinació mecànica era part tant important d'ell com la conducció. Després de tot ell va inventar-se el "Gurney flap", que consta bàsicament d'afegir una tira de metall en angle recte al final d'un aleró, i que s'ha fet servir en milers de cotxes i fins i tot en helicòpters. Gurney és un monument al talent, al pilotatge, a la tècnica i només per això ja mereix ser un Campió sense corona. I a Gurney li van confirmar quan, al funeral de Jim Clark, el pare del pilot escocès li va dir que "ell era l'únic pilot que en Jim temia".