12 de febrer de 2015

Campions sense corona: 11. Froilán González

11. Froilán González
(millor resultat: subcampió, 1954)

José Froilán González Pérez va néixer a Arrecifes, Argentina, el 5 d'octubre de 1922. La seva família vivia al camp i ja de ben petit va aprendre a conduir a la falda del seu pare. Acabats els estudis l'any 1949, va entrar a treballar amb el seu tiet Julio Pérez, que tenia un taller de Chevrolet i a més era pilot. A part de la feina al taller, en Froilán transportava cereals cap a Buenos Aires. El seu tiet va morir l'any 1940 durant les Mil Milles Argentines i en Froilán va mantenir el taller fins al final de la Segona Guerra Mundial.

Un cop acabada la guerra compra un Chevrolet per competir i tot i la oposició dels pares i principalment de la seva mare, germana del finat Julio, comença a obtenir bons resultats, i l'Automóvil Club de Argentina el selecciona per anar a Europa, on ja hi era el seu compatriota Juan Manuel Fangio, l'any 1950. A Argentina se'l coneixia com a Pepe o el Cabezón, i a Europa l'anomenarien el Toro de la Pampa, per la seva complexió forta.

Aquell 1950 González només va participar en dues curses al volant d'un Maserati 4CLT-48 de l'Scuderia Achille Varzi. Era tercer a Mònaco quan es va accidentar i a França va durar tres voltes fins que el motor va dir prou. En tornar a l'Argentina durant l'hivern europeu guanya una cursa al volant d'un Ferrari 166S. Enzo Ferrari es fixa en ell, però no el fitxa al tenir l'equip complet.

El cop de sort arriba a principis de 1951. Havent disputat el GP de Suïssa amb un Talbot, Ferrari li va oferir còrrer amb ells després que Dorino Serafini es lesionés durant les Mille Miglia. En Froilán va ser segon compartint amb Alberto Ascari a França i ja no va baixar del podi en les quatre curses restants, quedant només
a 7 punts del campió Fangio tot i haver-se perdut una cursa. Però la fita més important i la que va cimentar el lloc a la història de González va ser la victòria de Silverstone, la primera en un gran premi puntuable de Fórmula 1 per a Ferrari.

Silverstone 1951

La temporada 1952 fitxa per Maserati juntament amb Fangio però tant sols disputa un gran premi, el d'Itàlia, que acaba a la segona posició. Corre també curses a Sud-amèrica amb un Ferrari i guanya a Rio de Janeiro. També venç una cursa menor a Anglaterra amb el temible BRM V16,"de lluny el més difícil de conduir".
 El 1953 la temporada de F1 ja va ser completa, però els Maserati A6GCM no estaven a l'alçada dels Ferrari. González va sumar un parell de podis i va quedar sisè al no acabar la temporada degut a un accident a Lisboa.

El 1954 va ser "el meu millor any", segons ell mateix. Va tornar a Ferrari mentre Fangio fitxava per Mercedes. En resistència va fer un gran paper, guanyant a Silverstone una cursa en un Ferrari al qual li van afegir dos sacs de sorra al darrere per millorar l'estabilitat, i amb Maurice Trintignant es va convertir en l'únic argentí -fins al moment- en vèncer a les 24 hores de Le Mans. Val a dir que González va conduir unes 15 hores contra les 9 de Trintignant. A la Fórmula 1, va aconseguir tres podis i va vèncer de nou a Silverstone, quedant subcampió darrere Fangio.

Vencent a Le Mans el 1954

Però a Nürburgring va morir el seu compatriota Onofre Marimón i a finals d'any va patir un greu accident a Dundrod, Irlanda, que el va deixar amb l'esquena tocada. Tant sols quatre mesos després va fer la pole al GP d'Argentina de 1955, però el Cabezón ja havia decidit, pressionat també per la seva família, que no tornaria a disputar una temporada sencera. A partir d'aquí va disputar el gran premi argentí els anys 1956, 1957 i 1960, i el de Gran Bretanya el 1956. La cursa de Silverstone va ser una oferta per part de Vanwall, i els anglesos volien que continués, però González es va mantenir ferm en la seva decisió.

Durant el seu últim gran premi, Argentina 1960.

En Froilán va disputar encara algunes curses fins el 1960, i en retirar-se va passar a ser preparador de cotxes de competició, competint a la Fuerza Libre argentina fins que es va jubilar. Passá llavors a tenir un taller al qual regularment encara hi acudia fins ben entrats els 80 anys. Va morir el 15 de juny de 2013 amb 90 anys, a causa d'una afecció respiratória.

El Cabezón serà recordat tant per la primera victòria de Ferrari com per la seva bonhomia i sentit de l'humor. Humil, agradable i feliç, va mantenir sempre una gran relació amb Enzo Ferrari. Com tants altres, va quedar eclipsat en els seus anys per Fangio i també per la seva determinació de no seguir corrent després de l'accident de Dundrod. Però no ens queda cap dubte de que Froilán González hauria estat un molt digne campió del món.