16 de febrer de 2015

Campions sense corona: 10. Bruce McLaren

10. Bruce McLaren
(millor resultat: subcampió, 1960)

Bruce Leslie McLaren va néixer a Auckland, Nova Zelanda, el 30 d'agost de 1937. Els seus pares tenien una benzinera amb taller mecànic a Remuera, i ja de ben petit en Bruce va estar envoltat de mecànics i cotxes. Als 9 anys va patir el síndrome de Legg-Calvé-Perthes a la cadera, fet que el va deixar amb la cama esquerra lleugerament més curta que la dreta. Va estar-se dos anys sense poder anar a l'escola i no va ser fins a
ls 13 que va deixar d'utilitzar crosses.

Només dos anys després, amb 15, va començar a competir en curses locals amb un Austin 8 que ell i el seu pare havien muntat. Des d'aquell moment va anar millorant de vehicles i ell mateix els modificava per millorar-ne les prestacions fins al Cooper-Climax de Fórmula 2 amb el que va quedar subcampió del campionat neozelandès. El 1958 l'australià i futur tricampió mundial Jack Brabham va veure el potencial del jove pilot i McLaren va ser seleccionat per el programa "Driver to Europe" que la federació neozelandesa havia iniciat amb l'objectiu de portar joves pilots del país a competir amb els millors del món.

McLaren va competir principalment amb un Cooper privat de l'equip de Ken Tyrrell a la Fórmula 2 el 1958, i al gran premi d'Alemanya, com que els Fórmula 2 corrien amb els Fórmula 1, va debutar al campionat mundial. Va acabar cinquè absolut, però no va sumar punts ja que els pilots de Fórmula 2 no sumaven. Però el "mal" ja estava fet. Cooper va decidir incorporar-lo a l'equip oficial de Fórmula 1 juntament amb Brabham i Masten Gregory.

Al costat de Brabham, McLaren va trobar un pilot que, com ell, s'involucrava molt en els aspectes tècnics del cotxe i mirava de millorar-lo com fos. Aquell 1959, McLaren va disputar 7 grans premis, va abandonar per avaria en tres i va puntuar als altres quatre, pujant al podi a Silverstone i guanyant la seva primera cursa de Fórmula 1 a Sebring. En aquella cursa, McLaren havia estat pacientment darrere el líder Brabham, que s'estava disputant el títol, però l'australià es va quedar sense benzina, donant la victòria al que llavors va ser el pilot més jove de la història en aconseguir-ho (sense comptar les 500 milles d'Indianàpolis).

El 1960, McLaren només va guanyar la primera cursa a Argentina, però va puntuar de forma consistent en totes les curses, només abandonant a Holanda per culpa de la transmissió. Va liderar gran part del campionat, però Brabham va guanyar cinc curses i va derrotar el seu company, que tot i això va ser subcampió amb tot mereixement. L'equip va seguir intacte per a la temporada 1961, però Ferrari amb el canvi normatiu a motors de 1500 cc va dominar. McLaren va sumar un podi i va quedar vuitè, per davant de Brabham que només va sumar 4 punts.

Vencent als carrers de Mònaco, 1962

Brabham va marxar per muntar el seu propi equip el 1962, així que McLaren va quedar com a primer pilot a Cooper. De nou amb consistència, en Bruce va ser tercer al mundial, amb una victòria a Mònaco. Però el declivi de Cooper estava començant, i les ganes de McLaren de fer un "Brabham" anaven pujant. Després d'un 1963 en que va quedar sisè amb tres podis, McLaren va participar al campionat Tasman amb Coopers modificats sota el seu nom: Bruce McLaren Motor Racing. 

McLaren va guanyar aquell campionat hivernal, però el segon pilot, Timmy Mayer, va morir en una de les curses. A partir d'aquell moment el seu germà Teddy formaria part de les operacions de l'equip de McLaren. Però per al moment McLaren seguia corrent a la Fórmula 1 amb Cooper. El 1964 va ser setè al campionat amb podis a Bèlgica i Itàlia, i el 1965 va caure a la novena posició, amb un solitari podi de nou a Spa.
El 1966 va ser un any important. A Le Mans, on ja hi portava uns anys participant, va vèncer-hi juntament amb el seu compatriota Chris Amon. Però més important, va fer el pas de construir els seus monoplaces per a la Fórmula 1. Va usar un vell motor Ford V8 i també el Serenissima italià, obtenint 2 i 1 punt respectivament. La temporada següent a la Fórmula 1 va combinar els McLaren M4B i M5B amb motor BRM amb l'Eagle-Weslake de Dan Gurney, però tant sols va obtenir un quart lloc a Mònaco. Per altra banda, McLaren va guanyar el campionat Can-Am per a cotxes del grup 7.

El vigent campió Denny Hulme, també neozelandès, va unir-se a McLaren el 1968. També va arribar el motor Ford DFV que portaven els Lotus, i sembla que aquesta era la peça que faltava al puzle. Els McLaren van portar aquest motor fins l'any 1983. En Bruce va obtenir la primera victòria de l'equip a Spa i va ser cinquè al campionat. Hulme va ser tercer al mundial amb dues victòries i va guanyar-li la partida a McLaren al campionat Can-Am, en el que la premsa qualificava com el "Bruce and Denny Show", pel domini mostrat pels cotxes taronges.

La primera victòria de l'equip McLaren, Spa 1968

La temporada 1969 va ser dominada per Jackie Stewart i els Matra dirigits per Ken Tyrrell. Una anècdota al voltant de Stewart menciona que quan Tyrrell el va voler avaluar de cara a que fos el seu pilot a la Fórmula 3, l'any 1964, Bruce McLaren va ser el pilot de referència. Stewart va batre el temps de McLaren aquell dia. Però a en Bruce no li molestava que algú pogués ser més ràpid, i cada cop es centrava més en la part mecànica de l'esport.
Aquella temporada, Hulme va guanyar a Mèxic però McLaren va quedar per davant al campionat, sent tercer sense victòries. McLaren també va guanyar el campionat Can-Am.

El 1970 va iniciar-se amb un segon lloc al Jarama, però per desgràcia, Bruce McLaren moriria el 2 de juny a Goodwood. Estava provant l'M8D de Can-Am quan la carrosseria del darrere es va desprendre. Incontrolable, el cotxe va picar contra una paret que protegia un lloc de comissaris. L'equip i Denny Hulme van continuar endavant, vencent al campionat Can-Am per quart any consecutiu.



Avui en dia es reconeix més la "marca" McLaren que no pas al pilot, i crec que això és injust. Bruce McLaren va ser un pilot amb gran talent i encara més gran intuïció mecànica. No és forassenyat pensar que podria haver lluitar per algun dels títols que McLaren va aconseguir als anys 70, doncs només tenia 32 anys quan va morir. Avui en dia veiem McLaren i el disseny i la perfecció que ha aportat Ron Dennis, però cal no oblidar mai que tot això ho va iniciar una persona somrient amb cotxes taronges i el kiwi com a escut. Les seves pròpies paraules quan va morir Timmy Mayer serveixen de gran epitafi: "Qui pot dir que no ha vist més, fet més i aprés més en els seus pocs anys que molts en tota la seva vida? Fer alguna cosa bé és tant valuós que morir intentant fer-ho millor no pot ser considerat una tonteria. Seria tirar la vida no fer res amb l'habilitat que tenim, doncs crec que la vida es mesura en fets, no només en anys". Un verdader campió sense corona.