26 de gener de 2015

Campions sense corona: 16. Jean Alesi

16. Jean Alesi
(millor resultat: tercer, 1996 i 1997)

Jean Robert Alesi va néixer l'11 de juny de 1964 a Avignon, França. Nascut en una família siciliana immigrant a França, el van batejar com a Giovanni Roberto, però va afrancesar el seu nom per adaptar-se millor al nou país. El seu pare Franco era mecànic i tant en Jean com el seu germà José es van aficionar ràpidament als cotxes i en particular als ral·lis. 

En Jean va començar a córrer en karts als 16 anys, i amb 19 va disputar la copa Renault 5 Turbo francesa, guanyant una cursa i quedant setè al campionat. Va passar als monoplaces el 1984, passant dues temporades sense victòries a la Fórmula Renault francesa. D'allí els germans Alesi van muntar un equip per competir a la Fórmula 3 francesa, que gairebé van guanyar al primer intent; van ser subcampions amb dues victòries. També aquell any Alesi va dissenyar el seu casc definitiu en homenatge al finat Elio de Angelis. El 1987 va fitxar pel famós equip Oreca i va guanyar el títol amb set victòries.
D'allí va passar a la Fórmula 3000. Després d'un primer any d'adaptació, amb dos podis, el 1989 va ser campió de la categoria a l'equip d'Eddie Jordan, i aquell mateix any va debutar a la Fórmula 1. 

Resulta que l'equip Tyrrell havia aconseguit patrocini de Camel, però Michele Alboreto era patrocinat per Marlboro i va decidir marxar de l'equip. L'equip Jordan de F3000 també era patrocinat per Camel i n'Eddie va veure la ocasió de col·locar el seu pilot. I Alesi no va decebre, acabant quart en la seva primera cursa i puntuant en dues ocasions més. Tyrrell va seguir comptant amb els seus serveis i ja a la primera cursa de 1990 Alesi va impressionar, liderant 25 voltes i suportant la pressió d'Ayrton Senna. Quan el brasiler el va avançar, Alesi encara s'hi va tornar, però finalment es va haver de conformar amb el segon lloc. En Jean va afegir una nova segona posició a Mònaco i va acabar novè el campionat. El seu estil combatiu i agressiu i el seu talent van fer que diversos equips es disputessin els seus serveis. Williams va moure's primer però quan Ferrari va trucar a la porta, el cor italià d'Alesi va poder més, i els de Maranello van pagar 4 milions als de Didcot per trencar el contracte que ja s'havia firmat.

El debut a Paul Ricard, 1989


A finals de 1990 tant Ferrari com Williams estaven en un cicle ascendent. Ferrari acabava de lluitar pel títol amb Alain Prost mentre que Williams havia guanyat dues curses amb el motor Renault. Malauradament, Williams va passar a dominar els anys següents, mentre que Ferrari va tenir temporades molt dolentes.
Les prestacions de 1991 no van ser bones i fins i tot Alain Prost va ser despatxat per dir que el cotxe era un "camió". Alesi va sumar 3 podis, i va passar a ser el cap d'equip el 1992. Però l'F92A encara era pitjor, amb el concepte del doble terra fallit. De nou, el seu company no va acabar la temporada, Ivan Capelli sent despatxat abans de l'última cursa.

Per a l'any 1993 Gerhard Berger va tornar a l'Scuderia. La situació era curiosa: mentre l'optimista Alesi sempre confiava en les possibilitats de victòria, el realista (i més veterà) Berger era conscient de que no eren encara al nivell esperat. Aquella temporada també va arribar Jean Todt com a cap d'equip, i va començar a posar ordre a l'equip, mentre els dos pilots es portaven de meravella i feien trapelleries com bolcar l'utilitari de Todt davant de la fàbrica.
Aquell 1993 es va saldar amb dos podis, i la cosa va anar millor el 1994. Alesi va sumar quatre podis i la seva primera pole position (a Monza) i Berger va vèncer a Hockenheim en el que era la primera victòria de Ferrari des de 1990. Però també hi va haver punts negatius: la lesió a les cervicals (l'única seriosa d'Alesi en tota la seva carrera) i les ocasions perdudes, especialment a Monza on liderava però a l'aturada a boxes el cotxe va dir prou.

Inclinant el cap de forma característica, Monza, 1993

El 1995 va ser l'última temporada d'Alesi a Ferrari i segurament la seva millor a Maranello. Va guanyar l'única cursa de la seva vida el dia del seu 31è aniversari, a Canadà, cosa que va merèixer invasió de pista dels aficionats canadencs. Va tenir altres grans curses, com la lluita amb Michael Schumacher a Nürburgring i molts abandonaments quan anava davant, notablement a Spa i a Monza. Però l'Scuderia va decidir fitxar Schumacher i tant Alesi com Berger se'n van anar a Benetton.
L'equip d'Enstone era el vigent campió, però molts dels membres van seguir Schumacher cap a Ferrari i Benetton va iniciar el seu declivi.
Tot i això Alesi va viure els seus millors anys estadísticament, quedant tercer tant el 1996 com el 1997. El 1996 va sumar 8 podis i va estar a punt de guanyar a Mònaco abans de retirar-se per un problema a la suspensió, i també a Monza, on Schumacher va guanyar-lo amb una millor estratègia. El 1997 va ser una mica més irregular, amb més incidents i coses com quedar-se sense benzina a Austràlia malgrat els avisos de l'equip, però va sumar cinc podis i de nou va fer pole a Monza, però no va guanyar degut a que va ser avançat al pit-stop per David Coulthard.

El 1998 Alesi va fitxar per Sauber i aquell any li va reportar el seu últim podi a la Fórmula 1 sota el diluvi de Bèlgica. Va seguir a l'equip el 1999 però els resultats van fer figa i Alesi només va sumar dos punts. Per a l'any 2000 va anar cap a l'equip del seu amic Prost. Amb un bon pressupost i motors Peugeot oficials, semblava que la cosa pintava bé però res més lluny de la realitat. El motor era pesat i poc potent, el xassís no era res de l'altre món i per primer cop en 11 anys Alesi no va puntuar al mundial de Fórmula 1.
El pilot francès va seguir a Prost el 2001. L'equip havia perdut els motors Peugeot i ara feia servir motors Ferrari rebatejats com a Acer, i les prestacions de l'equip van millorar notablement. Però a mitjans de temporada Jordan va fer fora Heinz-Harald Frentzen i va voler fitxar Alesi. Aquest va voler marxar de Prost i el tetracampió mundial va dir que tenia contracte en vigor. Llavors Alesi va fer públic que encara no se li havien pagat algunes nòmines i va marxar igualment a Jordan, on va còrrer les últimes curses de la seva carrera a la Fórmula 1 al no tenir opció de seguir amb l'equip el 2002. Fet i fet, Alesi va sumar 5 punts.


El 2002 va passar al DTM i va pilotar per a Mercedes 5 anys, aconseguint quatre victòries i essent un dels pocs pilots de Fórmula 1 que ha aconseguit vèncer a la categoria. El 2008 va participar al campionat Speedcar, el 2010 a les 24 hores de Le Mans i el 2012 a les 500 milles d'Indianàpolis, si bé va haver de plegar aviat degut a la baixíssima competitivitat del seu motor. Avui en dia Alesi és ambaixador de la marca Lotus i de Pirelli i està casat amb 4 fills, un dels quals, Giuliano, ja corre en karts. A més, es productor de vi.

Si algú hagués dit a finals de 1990 que Jean Alesi no seria campió del món i que de fet només guanyaria una cursa, l'haurien pres per boig. Aquestes eren les expectatives que aixecava el pilot francès, i moltes vegades se l'ha considerat un dels pilots amb més mala sort de la història del campionat. Tot i la falta de resultats, Alesi va ser un campió per a milers d'aficionats que, per sobre dels números, van valorar la passió i l'entrega que posava el francès en cada cursa i en cada volta, fent recordar a molts a Gilles Villeneuve al volant del Ferrari número 27.



1 comentari:

Fernando Dañobeitia ha dit...

Estoy contigo, era mi piloto favorito, pero nunca he visto a un piloto con tanta mala suerte, a lo mejor Carlos Sainz se le acerca en mala suerte jejejeje, ir tantas veces primero y siempre le ocurría algo al coche.

Saludos!!