28 d’abril de 2014

20 anys d'Imola: El cap de setmana que va canviar la Fórmula 1 de veritat

La marca que va deixar l'FW16 al Tamburello.

La Fórmula 1 sempre ha estat un esport de canvis. Cada quatre o cinc anys, ja sigui per evitar el domini d'una marca concreta o per les demandes canviants dels automòbils del carrer, la normativa ha canviat. Els circuits i equips van i venen, i els pilots, al capdavall, també.
Potser la percepció dels pilots és el que més ha canviat. Els grans sempre han sigut grans, però no va ser fins que Bernie Ecclestone va transformar la Fórmula 1 en un espectacle global que els grans pilots han passat a ser superestrelles, dels esportistes més ben pagats i reconeguts a nivell mundial.
Amb aquest canvi d'estatus de l'esport, amb les curses retransmeses en directe a desenes de països, el món va adonar-se de tot, de les coses bones i de les dolentes, fins a arribar a l'actualitat on podem saber fins i tot de quin color són els calçotets d'un pilot.

Tota aquesta introducció ve a justificar la importància d'Imola 1994. Molts pilots varen morir abans del 30 d'abril i l'1 de maig d'ara fa vint anys. Pilots importantíssims com Jochen Rindt o Gilles Villeneuve, i d'altres no tant coneguts, com Riccardo Paletti, que era l'últim pilot caigut en un cap de setmana de gran premi, el 1982 al Canadà. Elio de Angelis va morir el 1986 a Paul Ricard, però eren uns entrenaments privats. Fet i fet, feia 12 anys que no moria un pilot davant de les càmeres, i potser al pàdoc s'havia instaurat una sensació de que ja es feia prou per la seguretat.

Els costats dels cockpits de 1994 eren molt baixos, a l'alçada de l'espatlla.

No vull aquí desmerèixer el treball de persones com el president de la FISA de llavors, el francès Jean-Marie Balestre, que tenia molts defectes però va introduir els primers crash-test als monoplaces de Fórmula 1. Ni molt menys la feina del professor Sid Watkins, la persona que probablement ha fet més per la seguretat a Europa que cap altre. 
Però Imola 1994 va ser un desastre. Davant de les càmeres vam veure com moria l'estrella més gran de l'esport, Ayrton Senna, així com Roland Ratzenberger, que iniciava la seva estada a la Fórmula 1. També vam veure a Rubens Barrichello amb el braç penjat, a quatre mecànics de Ferrari i Lotus amb lesions i també a nou espectadors que van haver de ser atesos.
Pràcticament totes les coses que no s'havien fet per millorar la seguretat van ocasionar problemes, i podem relacionar tots els accidents que van passat en aquell gran premi amb les millores que s'han anat introduïnt. 

Al circuit Enzo e Dino Ferrari vam aprendre que les parets de formigó, per molt que fossin en una corba que es podia prendre fàcilment a fons, havien d'estar protegides per 3 i 4 files de pneumàtics. Que s'havien d'evitar els pianos que fessin enlairar els monoplaces com avions. Que s'havia de trobar un sistema per evitar que les rodes poguessin sortir volant cap als espectadors, i mirar d'evitar que hi hagués tanta gent al pit-lane. Que els cascs dels pilots havien de suportar més força i que els costats de l'habitacle havien de ser més alts. Els pilots van aprendre també que havien de tornar-se a unir per la seva pròpia seguretat. I tantes mesures i canvis als circuits que han aconseguit que no hagi mort cap més pilot des d'aquell dia.

Les morts de Senna i Ratzenberger van ser fets gravíssims i mai sabrem a quines alçades podrien haver arribat els dos pilots, però el que si és cert es que les seves morts no van ser en va. Així com als anys 50 i 60 semblava normal que de tant en tant morís algun pilot al volant d'un Fórmula 1, avui en dia sabem que els pilots actuals han sobreviscut grans accidents no ja salvant la vida, si no gairebé sense lesions, gràcies a les millores que es van introduir des del maig de 1994.

Vull, per acabar, recordar els incidents que van ocórrer aquell cap de setmana. Fer reflexionar a tots, vells i joves, que el que avui sembla normal abans podia ser mortal, i que la cursa per la seguretat mai s'atura:

-Divendres 29 d'abril: Rubens Barrichello pren la Variante Bassa massa ràpid i surt volant per sobre el piano, impactant a la part alta de la barrera de pneumàtics. El Jordan-Hart es clava al terra i dóna una volta de campana. Barrichello va quedar inconscient, es va trencar el nas i lesionar el braç.

Barrichello rodolant pels aires el divendres.

-Dissabte 30 d'abril: El Simtek-Ford de Roland Ratzenberger perd una part de l'aleró davanter i quan arriba a la corba Tosa surt recte contra un mur sense protecció a 314 quilòmetres per hora. El pilot mor a l'hospital poc després.

El Simtek, irreconeixible després de l'accident.

-Diumenge 1 de maig: A la graella, JJ Lehto cala el seu Benetton-Ford i Pedro Lamy impacta fortament amb el seu Lotus-Ford. Els pilots surten il·lesos però rodes i parts dels cotxes surten volant cap al públic. Nou espectadors han de ser atesos amb lesions lleus. 

Lamy i Lehto després de l'impacte a la graella.

Surt el Safety Car i a la volta 6, a Ayrton Senna se li trenca la direcció del seu Williams-Renault mentre pren la corba del Tamburello a 306 quilòmetres per hora. Senna redueix fins a 211 abans d'impactar contra el mur sense protecció. El pilot mor quatre hores més tard degut a que una peça de la suspensió el colpeja fortament al cap.
Més tard, el Minardi-Ford de Michele Alboreto perd una roda de darrere al pit-lane. Dos mecànics de Lotus i dos de Ferrari han de ser atesos a l'hospital.

 El Williams danyat. Noti's el volant i la columna de direcció a terra.