4 de febrer de 2012

Els campions del món (8): Jim Clark

Jim Clark és un dels grans campions de sempre. És un home que sempre figura entre els cinc primers a les llistes dels millors pilots i amb tota la raó. Les seves 25 victòries i 33 poles en 72 curses li donen un dels millors percentatges, en una carrera tràgicament truncada. Anem a conèixer-lo millor.

James Clark Jr. va nèixer el 4 de març de 1936 a una granja de Fife, a Escòcia. El 1942 la seva família es va traslladar a Duns, on els seus pares seguien tenint una granja i on ell també va ser educat per a ser granger. En Jim viva tranquil entre tractors i ovelles, però amb 17 anys es va treure el carnet de conduir i va descobrir un nou món. Va comprar-se un Sunbeam Talbot com a mitjà de transport, que ràpidament va usar per a competir en curses locals, esperonat pels seus amics. Als seus pares no els agradava que en Jim competís en cap cursa, però veient que tenia un talent molt bo i que els seus amics l'anaven finançant les curses, Clark va anar fent amb molt d'èxit.

El 1958 i el 1959 va passar a córrer per l'equip local Border Reivers, conduint Jaguars i Porsches, i guanyant 18 curses a nivell regional. El 26 de desembre d'aquell any, va córrer a Brands Hatch amb un Lotus Elite i va impressionar el guanyador d'aquella cursa, un tal Colin Chapman. Chapman feia poc que havia fundat Lotus i corria amb un Elite igual que Clark, i va decidir fitxar l'escocès per a l'any següent.

El 1960 va córrer en algunes curses de Fórmula Júnior i va debutar en Fórmula 1 a Holanda, abandonant per problemes mecànics. Inicialment, Clark no hauria debutat amb Lotus, doncs el primer cop que va provar un monoplaça Lotus, va perdre una roda i Clark es va espantar. Al mateix temps, va rebre una oferta d'Aston Martin, però com que els Aston van acabar per no debutar mai competitivament, Clark va acabar tornar a Chapman.

Aquell 1960, Clark va sumar vuit punts, va quedar desé a la classificació i va obtenir el seu primer podi a Portugal. També va veure la mort de prop, doncs al GP de Bèlgica tant Alan Stacey com Chris Bristow varen morir. Stacey era company de Clark a Lotus i des de llavors l'escocès va odiar el circuit belga, tot i que hi tindria molt d'èxit.

El 1961, Clark va obtenir dos podis més, però la primera victòria de Lotus com a equip la va obtenir Innes Ireland a Estats Units. Ireland va ser despatxat per Chapman a final de temporada i Ireland s'ho va prendre com que Clark havia volgut que el fés fora. Clark no hi tenia res a veure, però l'antipatia entre els dos homes sempre va ser-hi present. I per acabar-ho d'adobar, en el GP d'Itàlia, Clark es va tocar amb Wolfgang von Trips. L'alemany va morir i el seu Ferrari descontrolat va matar 14 espectadors, i la justícia italiana va buscar-li les pessigolles a Chapman i Clark alguns anys. Tant Spa 1960 com Monza 1961 quasi van fer que Clark es retirés per sempre, però les seves ganes de competir el van fer seguir.

El 1962 Chapman va crear el Lotus 25 i Clark va començar a guanyar. Tres victòries, però, no van ser suficients davant la superior fiabilitat del BRM de Graham Hill, i aquest es va emportar el títol. Les coses serien diferents el 1963. Clark va guanyar 7 curses, obtenint el màxim nombre de punts possibles i guanyant el seu primer títol. Lotus també va debutar a Indianàpolis, i Clark va quedar segon en el seu primer intent a les 500 milles.

L'any 1964 tant Clark com Hill es van quedar a les portes del títol, que se'n va anar a les mans del Ferrari de John Surtees. Igual que al 1962, Clark va patir una fuita d'oli a l'última cursa, quedant en aquest cas tercer. Però Chapman tenia preparat una nova arma, i el 1965, Clark i el Lotus 33 tornaren a dominar. Amb 6 victòries tornà a aconseguir el màxim nombre de punts possible, i a part de guanyar el seu segon títol, va guanyar les 500 milles d'Indianàpolis amb el Lotus 38. Aquests èxits el feren molt conegut a tot el món, però ell seguia sent una persona tímida, que es posava molt més nerviós a l'haver de parlar en públic que no pas a l'asseure's en un monoplaça.

L'any 1966 les normes dels motors varen canviar, passant dels 1.5 L als 3. Tant sols Brabham i Ferrari estaven preparats, i Lotus es va passar mitja temporada entre motors Climax de baixa cilindrada i el BRM H16, molt pesant. Tot i així, Clark va obtenir l'única victòria d'aquest motor a Watkins Glen... I el patiment no duraria molt, doncs Chapman ja tornava a preparar un nou cop a l'oposició.

A resultes de les curses de Indianàpolis, Lotus i Ford havien fet bons tractes, i Walter Hayes va finançar la construcció d'un motor Ford per a la F1, dissenyat per Mike Costin i Keith Duckworth (els de Cosworth). Aquell motor dominaria els grans premis durant 10 anys, i els primers en tenir-lo en exclusiva varen ser Clark i el nou fitxatge Graham Hill, amb el Lotus 49. El 1967, Clark i Hill eren regularment els més ràpids a les curses, però la falta de fiabilitat va impedir que lluitéssin pel títol. Clark va guanyar quatre curses i va fer sis poles, però la regularitat dels Brabham va donar el títol a Denny Hulme.

L'any 1968, Clark i Hill varen fer un 1-2 a Sudàfrica, a la primera cursa. Hill eventualment guanyaria el títol, però no seria estrany pensar que, si Clark hagués estat viu, ell hauria estat el campió. El 7 d'abril de 1968, en una cursa de Fórmula 2 sota la pluja, el Lotus de Clark va sortir-se de la pista en una recta, anant a parar contra els arbres i matant el pilot instantàniament.

La seva mort va causar un gran impacte. Clark tot just havia superat en Juan Manuel Fangio en nombre de victòries a la F1. Gairebé mai feia errors, i tot i que no va quedar mai clar, sembla que una punxada va provocar l'accident. Chapman gairebé es va retirar de la F1, doncs estava molt unit al seu pilot, però Hill el va convèncer de seguir.

A Clark se'l recorda pel seu talent. Potser era el pilot amb més talent de la història. Ell mateix no sabia explicar per què anava tant ràpid, simplement obtenia la pole i desapareixia al capdavant. El seu palmarés es impressionant, dos títols de F1, tres títols del campionat Tasman, un del campionat de turismes britànic, les 500 milles... Però tot el talent que tenia al cotxe es transformava en inseguretat fora. Li costava prendre decisions i no sabia expressar-se molt bé en públic, degut a la seva gran timidesa. Era també un home tancat. Homes extrovertits com Hill i Jackie Stewart deien que n'eren amics, però que tampoc el coneixien bé del tot. Al capdavall, un dels millors pilots del món simplement volia ser pagès la resta de la seva vida.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bon article, bona feina :-)