2 de febrer de 2012

Els campions del món (7): Graham Hill

Per als aficionats actuals, Graham Hill potser és tant sols recordat com el pare de Damon Hill. Però el seu lloc a la història és assegurat mentre ell i en Damon siguin els únics pare i fill campions del món de Fórmula 1. Anem a conèixer un dels campions més populars de sempre.

Norman Graham Hill va nèixer el 15 de febrer de 1929. El seu pare treballava a la borsa de Londres i res feia presagiar un futur automobilístic per al jove Graham, que va estudiar enginyeria i als 16 anys va entrar a una casa on feien velocímetres pels cotxes. Desprès de fer el servei militar, va seguir a la mateixa empresa i va ser durant aquells temps que es va comprar una moto. Un accident contra un cotxe aturat el va deixar amb la cama esquerra més curta que l'altra. La seva passió en aquells temps era el rem, i l'any 1952 va entrar al London Rowing Club, club del qual en prendria el disseny del casc blau marí i les vuit pales blanques que tant ell com el seu fill Damon farien servir a les curses.

El 1953, Hill va veure que es podien fer voltes a Brands Hatch per 5 xílings i a partir d'aquí va començar tot. Llavors tenia 24 anys, es va treure el carnet de conduir i tot el que feia era destinat a poder fer més voltes, a poder competir en alguna cursa si podia. Va deixar la feina, va començar a cobrar el subsidi d'atur i va entabanar un home que havia inaugurat una escola de conducció perquè el deixés arreglar els cotxes a canvi de deixar-lo córrer en curses. Així en Graham va anar perfeccionant la seva conducció però al no rebre sou de cap mena, cada cop tenia menys diners de l'atur.

Les coses canviaren quan va coincidir en un club de pilots amb Colin Chapman. Chapman tot just estava començant amb Lotus i Hill el va convèncer per ser mecànic a l'equip, cobrant una lliura al dia i amb la promesa de conduir en algunes curses. Prou aviat, la promesa va ser certa i Hill va debutar al GP de Mónaco de 1958, amb 29 anys. Aquell any, Hill va acabar tant sols un parell de curses. Sisè a Monza va ser el millor resultat, però en aquells temps no donaven punts per ser sisè...

Al 1959, Hill va tornar a acabar només dues curses i sense puntuar, amb la majoria d'abandonaments provocats per avaries mecàniques. Així les coses, l'home del bigoti va deixar Lotus per fitxar per BRM. Inicialment el canvi no va ser afortunat, doncs el 1960 Lotus va començar a guanyar curses, però amb el BRM Hill va començar a classificar-se més amunt. Els únics punts de l'any varen ser els sumats a la tercera posició a Zandvoort, i Hill podria haver guanyat a Gran Bretanya de no haver-se sortit de la pista sota la pressió de Jack Brabham.

El 1961 a BRM tampoc va ser molt millor, sumant tant sols tres punts mentre Ferrari dominava, però per a l'any 1962 BRM va presentar el P57. Després d'anys amb motor Climax, BRM tornava a fer el pack sencer, cotxe i motor, i els va sortir un cotxe agradable i fiable. Hill va guanyar quatre curses i es va emportar el mundial de pilots davant de Jim Clark. L'escocès i Lotus van tornar-li la pilota el 1963, dominant amb 7 victòries, però Hill va guanyar-ne dues per acabar subcampió del món.

El 1964 Hill també podria haver guanyat el títol. Amb dues victòries, Hill (39 punts) liderava a John Surtees amb 36 punts i a Jim Clark amb 33. Però a l'última cursa a Mèxic, Hill va ser colpejat pel company de Surtees a Ferrari, Lorenzo Bandini. El cop va doblegar els escapaments del BRM i Surtees, amb un segon lloc, s'emportà el títol.
L'any següent, Clark va tornar a dominar, però Hill va guanyar els GPs de Mónaco i Estats Units per tercer any consecutiu, per tornar a ser segon al mundial.
Per al 1966, es va passar als motors de 3 L. Hill va obtenir 17 punts mentre va córrer amb el motor 2.0, però quan es va passar al H16 de 3 litres, Hill no va acabar cap més cursa, i al cap de l'any, va decidir deixar BRM. Hill declarà al respecte que "tenia por de que em pintéssin de verd fosc i em comptéssin als inventaris..."

Així doncs, per al 1967, Hill va tornar a Lotus per cortesia de Ford, que volia un equip fort per portar el seu nou motor, el DFV. Hill va obtenir la pole en el primer GP del Ford DFV, però una avaria va deixar el camí franc per a que el seu nou company, Jim Clark, guanyés aquella cursa. Tots dos patiren la poca fiabilitat inicial del Lotus 49, i mentre que Clark va poder guanyar 4 curses, Hill tant sols va obtenir dos segons llocs i un quart.
L'any 1968, es van arreglar la majoria d'aquests defectes i Clark i Hill van aconseguir un 1-2 al primer GP de l'any, però abans de la segona cursa, Clark es va matar en una cursa de Fórmula 2. En Graham va ser instrumental per a tirar l'equip endavant i especialment a Colin Chapman, molt proper a Clark. Hill va guanyar les dues següents curses al Jarama i a Mónaco i va acabar guanyant el seu segon títol amb una altra victòria a l'última cursa, a Méxic.

L'any 1969 va ser un any de canvis importants. Degut als greus accidents que Hill i el seu company Jochen Rindt varen patir a Montjuïc, es prohibiren els alerons mòbils. Al següent GP Hill guanyà la seva última cursa, i la cinquena a Mónaco. Però al penúltim GP de l'any, a Watkins Glen, Hill va fer una birolla. Per tornar a engegar el cotxe, va sortir-ne. Al tornar a entrar, va veure que tenia una punxada i va pensar que aprofitaria també per a que els mecànics li cordéssin de nou el cinturó de seguretat, però abans d'arribar a boxes es va sortir. El cotxe picà contra un terraplé i va llançar a Hill fora de l'habitacle. El diagnóstic va ser fractura de la cama dreta a l'alçada del genoll i trencament de lligaments del genoll de la cama esquerra.

Hill no va tornar a ser el mateix com a pilot. Tot i tornar en cinc mesos i puntuar al seu retorn amb l'equip privat de Rob Walker, va començar un llarg declivi. Va fitxar per Brabham el 1971 però l'equip estava en el procés de passar de la propietat de Brabham i Ron Tauranac a la de Bernie Ecclestone, i Hill tant sols va poder sumar sis punts en dos anys.
El 1973 va convertir-se en propietari al comprar un Shadow. El primer any va ser dur, i va canviar a Lola per al 1974, sumant l'últim punt de la seva carrera a Suècia. Per al 1975, es va modificar el Lola fins a transformar-lo en el Hill GH1. Tota una colecció de pilots varen córrer per a Hill aquell any, incloent Rolf Stommelen, que va ser l'involuntari protagonista del tràgic accident de Montjuïc. Stommelen va perdre l'aleró del darrere i el seu cotxe va saltar els guardarails, matant a quatre persones. El propi Hill encara va córrer aquell any, però ho va deixar, amb 46 anys, després de no poder-se classificar per al GP de Mónaco.

La història de Embassy Hill com a equip es va acabar de sobte. Hill havia dipositat les seves esperances en el jove Tony Brise, i juntament amb altres membres de l'equip tornaven d'un test a Paul Ricard quan l'avió que el propi Hill pilotava es va estavellar, degut al mal temps, en un camp de golf, el 29 de novembre de 1975. Hill, Brise i quatre membres més de l'equip van morir a l'acte.

La seva mort va sorprendre als molts seguidors que tenia, i també pel fet de que feia poc que s'havia retirat. De fet, molts creien que hauria d'haver-ho deixat després de l'accident de 1969, i els seus resultats posteriors els donen la raó, però a Hill li encantava córrer i li agradava la vida.
Es va fer famós al Regne Unit per les seves aparicions televisives i el seu sentit de l'humor. Desbarrava bastant en les festes post-cursa, i de fet solia acabar en calçotets, fins que un dia va caure de la taula per on caminava i es va clavar el vidre d'una copa a la cama.
Però el seu tarannà festiu no interferia en les curses. Potser no tenia tant talent natural com altres del seu temps, però ho suplia amb treball i constància. I qualsevol que guanya les 500 milles d'Indianàpolis (1966) i les 24 hores de Le Mans (1972) no pot ser un qualsevol. De fet, Graham Hill és l'únic pilot de la història en haver guanyat a Indianàpolis, Le Mans, Mónaco i el títol mundial de Fórmula 1.

Hill estava casat i tenia tres fills, Brigitte, Damon i Samantha. Amb en Damon compartia una passió per les motos i el jove Hill havia començat a córrer en curses. El seu pare no volia que fós pilot com ell, però en Damon va acabar sent el campió mundial de 1996. Una història que ja explicarem en una altra ocasió...