Els campions del món (24): Michael Schumacher

El vint-i-quatrè campió del món és un home que va polaritzar la opinió. Uns el consideren el més gran de tots els temps, i argumenten que té més victòries, poles, voltes ràpides i títols que ningú. Però altres consideren que les seves tàctiques, com a mínim, poc ètiques han embrutat algunes de les seves grans victòries. Parlem, com no, del Kàiser.

Michael Schumacher va nèixer a Hürth-Hermülheim un 3 de gener de 1969. El seu pare Rolf era paleta. Als 4 anys, el kart de pedals que Schumacher tenia va ser transformat per en Rolf en un kart de veritat a l’afegir-hi un motor de ciclomotor. Després d’algunes aventures per pàrkings propers, en Rolf va emportar-se son fill a la pista de karts de Kerpen. Amb 6 anys, Schumacher va guanyar el seu primer títol de kàrting. Però el hobby no era barat, i tant en Rolf com la mare Elisabeth van posar-se a treballar també al kàrting de Kerpen, el pare arreglant karts i la mare despatxant al bar.

Com que no podia obtenir llicència alemanya fins als 14 anys, Schumacher en va obtenir una de Luxemburg per començar a competir als 12. El 1982 va guanyar el títol júnior de kàrting d’Alemanya, i fins al 1987 va competir en la modalitat, obtenint el títol alemany i europeu. A aquelles alçades, en Michael ja havia deixat d’estudiar i treballava en un taller com a aprenent de mecànic.

El 1988 Schumacher va fer el salt als monoplaces. Va competir en tres campionats: la Fórmula Ford 1600 alemanya, on va ser quart; la Fórmula Ford 1600 europea, on va ser subcampió, i finalment la Fórmula König, un campionat alemany que es va iniciar aquell any. Schumacher va guanyar el títol. Per a la temporada següent, el seu camí es va creuar per primer cop amb el del que seria el seu futur mànager. Willi Weber havia vist Schumacher a la Fórmula Ford i va apostar per ell. A can Schumi no tenien els diners per afrontar una temporada de Fórmula 3, però Weber el va acollir al seu equip.

Aquell 1989 es va viure una lluita extremadament aferrissada a la Fórmula 3 alemanya. Finalment, l’austríac Karl Wendlinger va ser-ne el campió amb 164 punts, mentre que Schumacher i el seu compatriota Heinz-Harald Frentzen quedaven subcampions amb 163 punts.
Els tres pilots van passar a formar part de l’equip de resistència de Mercedes per a la temporada 1990, i Schumacher, juntament amb Jochen Mass, va guanyar l’última cursa de l’any a Mèxic. A més, va guanyar el títol de Fórmula 3 alemany i també va guanyar a Macau, després de que Mika Häkkinen xoqués per darrere amb ell.

El 1991 Schumacher va fer la temporada sencera del mundial de resistència. Pilotant un Sauber C291-Mercedes, Schumi i Wendlinger van guanyar l’última cursa, i amb Fritz Kreutzpointer varen quedar cinquens a les 24 hores de Le Mans. En Michael també va disputar 4 curses del DTM i una de la Fórmula 3000 japonesa. Però la vida li va canviar a l’agost…
Bertrand Gachot era pilot titular de Jordan a la Fórmula 1, però s’havia vist involucrat en una discussió amb un taxista a Londres. Gachot li va acabar tirant sprai lacrimògen, i la policia el va fotre a la presó.
Willi Weber es va moure ràpidament, dient que Schumacher coneixia la pista d’Spa (de fet, no hi havia corregut mai). Mercedes va pagar 150,000 dólars com a sponsorització, i el propi Michael va impressionar l’equip en un test previ a la cursa.
Schumacher va procedir a classificar-se setè per a la cursa, però pocs metres després se li va trencar l’embragatge, abandonant de seguida.

Però la impressió ja estava feta. Com que Jordan només tenia un acord de principis amb Schumacher, Benetton el va fitxar per a la següent cursa, a pesar dels intents d’Eddie Jordan. Va acabar l’any amb Benetton-Ford, sumant 4 punts i classificant-se a vegades davant del seu company, el tricampió del món Nelson Piquet.
Piquet va marxar i el 1992 el company de Schumacher va ser el britànic Martin Brundle. Amb una temporada prou consistent, Schumi va aconseguir el seu primer podi a Mèxic i la seva primera victòria a Bèlgica, acabant l’any tercer, darrere els Williams dominants però davant de tot un Ayrton Senna.
El 1993 el Benetton va ser un pèl menys fiable i Schumacher va ser quart, amb una victòria al GP de Portugal. Cal dir que Benetton va ser l’últim dels equips punters en aplicar la suspensió activa i el control de tracció als seus cotxes, solucions que serien prohibides per a la temporada 1994.

Aquell any, Senna va fitxar per Williams, i l’expectativa majoritària era un any dominat pel brasiler, però el FW16 era una màquina inestable sense les ajudes. Mentrestant, el Benetton B194-Ford havia nascut ràpid, i Schumacher va guanyar les dues primeres curses, mentre Senna abandonava. El tercer GP de l’any va ser a Imola, on Senna i Roland Ratzenberger van morir. Schumacher guanyaria aquella cursa i també el GP de Mònaco, però alguns canvis destinats a alentir els monoplaces varen fer perdre l’avantatge del Benetton.

Damon Hill, segon pilot de Williams, es va erigir en el gran rival. Però no hagués tingut res a fer si Benetton no s’hagués embolicat. A la volta de reconeixement del GP de Gran Bretanya, Schumacher va avançar Hill, cosa prohibida. Al no complir una sanció d’stop and go, els comissaris van desqualificar Schumacher. Benetton va apel.lar, però la sanció va ser pujada a dues curses sense córrer per en Michael, curses que va guanyar Hill. Si hi afegim que a sobre, Schumacher va ser també desqualificat del GP de Bèlgica per un desgast excessiu de la placa de fusta del terra del cotxe, s’explica que els dos pilots arribèssin separats per un punt a Adelaida, lloc de l’últim GP.
Sota la intensa pressió de Hill, Schumacher es va sortir lleugerament en una corba. Hill no ho va veure, i al trobar-se el Benetton a prop, va provar l’avançament. Schumi va tancar la porta, els cotxes van xocar i els dos pilots van abandonar, donant el mundial al que des de llavors seria conegut com a Kàiser, amb 8 victòries i 6 poles.

Per a la temporada 1995, Benetton equipava els mateixos motors Renault que Williams, i el domini de Schumacher va ser més aclaparador. Schumacher va guanyar 9 curses, però no va estar exempt de polèmica. Al primer GP de l’any, tant Schumi com David Coulthard (Williams) varen ser desqualificats inicialment per irregularitats amb la benzina Elf. Desprès d’una apel.lació, els van reinstaurar. I tant a Silverstone com a Monza, Schumacher i Hill van xocar, tot i que en les dues ocasions era Hill qui venia per darrere.
Aquell 1995, Schumacher es va casar amb Corinna Betsch (que havia estat novia de Frentzen), i va signar el seu passi a Ferrari.

Ferrari feia ben bé 5 anys que no lluitava pel títol, i 17 que no el guanyava, i a cop de talonari es va emportar en Schumi. Però el F310 era una bèstia bastant indomable que poc tenia a fer davant els FW18 de Hill i Jacques Villeneuve. Malgrat tot, Schumacher va guanyar tres curses. Especialment meritòria va ser la cursa a Montmeló, on sota un diluvi va guanyar per 45 segons, amb un motor que perdia dos cilindres intermitentment.
L’F310B de 1997 era un pèl més competitiu, si bé amb la tornada de la guerra de pneumàtics entre Goodyear i Bridgestone, el Ferrari es menjava les gomes americanes. Schumacher va guanyar cinc curses, però també va veure’s embestit pel seu germà Ralf al GP de Luxemburg. A l’arribar a Jerez, lloc de l’últim GP, Schumacher duia un punt d’avantatge sobre Jacques Villeneuve. Desprès de les segones aturades, el pilot canadenc va llençar-se a l’interior del Ferrari. Schumacher, veient-lo venir, va tancar la porta tard i malament, colpejant el costat del Williams i quedant-se ell mateix atrapat a la grava. Villeneuve era campió, i Schumacher va ser exclós del campionat al jutjar-se que havia intentat fer fora Villeneuve a propòsit.

Adrian Newey va marxar de Williams a McLaren i per a l’any 1998 les fletxes de plata, amb Mika Häkkinen, varen passar a ser el rival. Häkkinen va començar molt fort però Schumacher va remuntar. Amb victòries polèmiques, com el GP de Canadà (va fer fora de la pista a Heinz-Harald Frentzen) o el GP de Gran Bretanya (va complir un stop and go desprès d’haver passat la línia de meta). Però també amb victòries de mestre, com el GP d’Hongria, on en 18 voltes va treure 25 segons a Häkkinen per a poder fer una tercera aturada a boxes.
Però potser la polèmica més gran va ser a Spa, on Schumacher va col.lidir amb un Coulthard doblat sota una intensa pluja. El pilot alemany va dirigir-se al box de McLaren amb amenaces.
Al capdavall, Schumacher, amb 6 victòries, va arribar a Suzuka quatre punts darrere del pilot finès. A la sortida, el Ferrari no va arrencar, i el Kàiser es va llençar a una remuntada que es va acabar al rebentar un pneumàtic l’F300. Schumi tornava a ser subcampió.

Però la temporada 1999 tenia bona pinta. Goodyear havia plegat i tothom tenia els mateixos pneumàtics. L’F399 era el millor dels Ferraris que Schumacher havia conduït, i el pilot alemany mantenia les seves opcions quan a Silverstone, a la primera volta, va fallar quelcom al Ferrari i Schumi va estampar-se contra el mur a la corba d’Stowe. Schumacher va patir fractura de tibia i peronè de la cama dreta, i nomès va poder tornar a les dues últimes curses de l’any, quedant cinquè al campionat amb dues victòries.

Però el 2000 seria l’any. Desprès d’una altra lluita aferrissada amb Häkkinen, Schumacher es va emportar el títol tan esperat per Maranello, amb 9 victòries, igualant el rècord d’una temporada que tenia Nigel Mansell. Però la cosa no es va aturar aquí. Schumacher repetiria victòria el 2001, amb 9 victòries més, superant les 51 d’Alain Prost i fent rècord de punts i el 2002 el domini encara seria més insultant.
La Ferrari de 2002 era una màquina governada per Jean Todt on Rory Byrne, Ross Brawn, Paolo Martinelli, Bridgestone i el propi Schumacher funcionaven amb gran eficàcia. Al talent del pilot alemany s’hi va unir l’F2002, un dels Fórmula 1 més dominants de sempre. Però la polèmica també va acompanyar l’Scuderia quan, al GP d’Àustria, tot i el domini de Ferrari, Rubens Barrichello va ser obligat a deixar passar a en Schumi. L’opinió pública creia que amb un monoplaça tant dominant, l’Scuderia no tenia necessitat de donar ordres d’equip. En qualsevol cas, Schumi va obtenir 11 victòries i va fer podi en totes les curses, un fet que ningú ha repetit.

Però el 2003 les coses es van complicar un pèl. Williams, amb el seu germà i Juan Pablo Montoya, va tornar a ser competitiu, i Kimi Räikkönen va passar a ser molt consistent amb el seu McLaren. La polèmica va tornar a aparèixer, però. Al GP d’Hongria, Schumacher va acabat 8è, doblat per Fernando Alonso. Ell, Montoya i Räikkönen estaven separats per tant sols 2 punts, i llavors Ferrari va presentar una protesta sobre el tamany dels pneumàtics Michelin que tant el colombià com el finès feien servir als seus monoplaces. Malgrat les apel.lacions dels seus equips, Michelin es va veure obligada a canviar els seus pneumàtics i Schumacher va guanyar les dues curses següents. El títol es decidiria de nou a Suzuka, i mentre que Montoya ja no tenia opcions, Räikkönen havia de guanyar i que Schumacher no puntuès. En Kimi va quedar segon, i en Michael va aconseguir el seu sisè títol després d’un GP un pèl accidentat, acabant vuitè.

Si els seus rivals van creure que Schumacher tenia alguna debilitat del 2003, la temporada seguent se’ls van dissipar tots els dubtes. Amb un F2004 tant o més aplastant que el F2002, Schumacher va guanyar 13 curses i va obtenir 148 punts, establint un nou rècord en aquells moments. Però a la temporada 2005 les normes de pneumàtics varen canviar. Les gomes havien de durar tota la cursa i Michelin va tenir avantatge en aquest aspecte, deixant a Schumacher cinquè al campionat amb una única victòria, el famós GP d’Estats Units on els pilots de Michelin es van retirar degut a que els seus pneumàtics rebentaven al passar per l’oval.
La temporada 2006, Schumacher i Ferrari varen tornar a ser competitius. Schumacher va sumar set victòries, però una fallada de motor quan liderava a Suzuka va enterrar les seves aspiracions al títol, que va guanyar Fernando Alonso. I la polèmica va tornar a acompanyar el pilot alemany, aquest cop per “aparcar” als últims segons dels entrenaments a Mònaco quan ell tenia la pole per impedir que els seus rivals millorèssin els temps. Va ser enviat a l’última posició de la graella, però va remuntar fins al sisè lloc.

Aquell 2006 a Monza Schumacher va anunciar que es retirava. Marxava un home que havia guanyat 7 títols, aconseguit 91 victòries, 68 pole positions, 76 voltes ràpides… Durant el seu retir, Schumacher va fer de pseudo-assessor de Ferrari, provador ocasional, va dedicar-se als seus dos fills Gina-Maria i Mick, va donar grans quantitats de diners a ONGs i va còrrer en motos a nivell nacional a Alemanya, caient de tant en tant.
Va ser una d’aquestes caigudes en moto que el 2009 li va impedir substituir el lesionat Felipe Massa a Ferrari, doncs tenia encara molèsties a les vèrtebres. Però el 2010 si que va tornar.
Fitxant per Mercedes a on hi havia el seu amic Ross Brawn, Schumacher va aconseguir un sol podi en els tres anys que va durar el seu segon retorn, i va ser superat regularment pel seu company Nico Rosberg. A mitjan 2012, davant els nombrosos rumors que situaven Lewis Hamilton al seu lloc, va optar per retirar-se.

Malauradament, el 29 de desembre de 2013 Schumacher va patir un accident mentre esquiava als Alps. Es va donar un cop al cap amb una roca, i malgrat portar casc, va patir lesions cerebrals severes. El pilot és actualment a casa seva, i ningú té molt clar quin és el seu estat actual, degut al secretisme que ha envoltat la seva rehabilitació.
Sigui com sigui, el seu llegat continua present en el seu fill Mick, pilot en categories inferiors, i en els llibres d’història, on estadísticament és el millor de sempre. Més títols, més victòries, més poles…aconseguides a vegades de manera espectacular, altres de manera polèmica, però sempre amagant al darrere un home tímid i familiar.