28 de febrer de 2012

Els campions del món (23): Nigel Mansell

L'últim campió amb bigoti de la Fórmula 1 va ser un anglès estimat i odiat a parts iguals. Uns defensaven que era un pilot espectacular i lluitador, els altres deien que es queixava massa i que realment no tenia fusta de campió. Coneixem al "lleó".

Nigel Ernest James Mansell va néixer el 8 d'agost de 1953 a Upton-upon-Severn, Anglaterra. Fill d'Eric i Joyce, va ser el tercer de quatre germans. El pare de Mansell tenia una feina que obligava a la família a moure's per tot el Regne Unit i en Nigel va canviar diversos cops d'escola, sempre sent el nen nou. A pesar d'aquest fet les seves notes varen ser suficientment bones per progressar i seguir estudiant.

Quan era petit els seus pares el portaven a veure curses de kàrting, i en Nigel aviat va voler-hi prendre part. Primer amb un kart casolà amb motor de tallagespa i després ja federat a partir dels 10 anys, va aconseguir diverses victòries, fins que als 23 anys va debutar a la Fórmula Ford amb els diners que havia obtingut treballant com a enginyer aeroespacial, feina que havia deixat. El 1976 va guanyar sis curses de nou, i l'any 1977 va ser campió britànic de l'especialitat, tot i haver patit un accident a Brands Hatch. Va tenir lesions a les vèrtebres i els metges li van comentar que havia estat molt a prop de quedar tetraplègic, però Mansell va marxar de l'hospital abans de temps per seguir corrent.

El 1978 ell i la seva dona Rosanne es van vendre la casa on vivien per finançar l'entrada a la Fórmula 3. Aquell any, amb un March, va quedar quinzè i dinovè en els dos campionats britànics. La temporada següent, va aconseguir un acord amb l'Unipart Racing Team, però els motors que feien servir no eren els més competitius. A més, un accident amb Andrea de Cesaris va deixar-lo de nou amb lesions a les vèrtebres. Va ser durant la recuperació, corrent infiltrat, que Colin Chapman li va oferir una prova amb Lotus, prova que va anar bé.
Al campionat de Fórmula 3 de 1979 va quedar vuitè i el 1980 novè, però la seva atenció ja havia passat cap a la Fórmula 1.

A Chapman li va agradar l'esperit lluitador de Mansell i el fet de que realment semblava tenir molta velocitat. Mansell va poder disputar tres curses en un tercer Lotus, i en el seu debut a Àustria, una fuita de benzina que s'escolava a l'habitacle va provocar cremades de primer i segon grau a l'esquena i al cul de Mansell, demostrant de nou capacitat de sofriment.
Quan Mario Andretti va decidir marxar, Chapman va pujar Mansell a l'equip titular, tot i la oposició de David Thieme, d'Essex, llavors principal patrocinador de Lotus.
Els anys 1981 i 1982, Lotus no disposava d'un motor turbo i Chapman intentava suplir les deficiències del motor amb invents enginyosos com el Lotus 88 de doble xassís, que va ser prohibit per la FIA. Els cotxes no eren del tot ràpids i tampoc molt fiables. Mansell va aconseguir un parell de podis i va quedar catorzè les dues temporades.

A finals de 1982 Chapman va morir d'un atac de cor, cosa que va afectar Mansell. Ell i Chapman havien establert una molt bona relació, i a més el nou cap d'equip Peter Warr no apreciava massa el pilot del bigoti. Per sort, Chapman havia signat un nou contracte amb Mansell fins el 1984, i tot i els intents de Warr de fer-lo fora abans d'hora, l'sponsor John Player Special va fer costat a en Nigel.
El 1983 el motor Renault turbo va arribar a Lotus, però durant mitja temporada només en va poder gaudir Elio de Angelis, mentre que Mansell continuava amb el vell Ford DFV. Un cop va tenir el motor turbo Mansell va classificar-se millor, va obtenir una volta ràpida i un altre tercer lloc, per a ser tretzè al mundial. La temporada següent els dos pilots van tenir turbo des del principi, però la fiabilitat no va ser l'esperada. Mansell va obtenir dos tercers llocs més, i podria haver guanyat a Mónaco desprès d'avançar a Alain Prost però perdre el control sota mullat, quan era líder. També va desmaiar-se empenyent el seu cotxe, esgotat, sota la calor de Dallas. Tot i aixó, Mansell va ser desè al mundial i va fitxar per Williams.

A l'equip Williams, on des d'Alan Jones sempre els havien agradat els pilots combatius, Mansell s'hi va trobar com a casa. Amb un company també agressiu en Keke Rosberg, en Nigel va disputar una temporada més consistent, quedant sisè al mundial i obtenint les seves dues primeres victòries.
Guanyar, com en molts altres pilots, va canviar la vida de Mansell, que va passar a tenir més confiança. El 1986 Nelson Piquet va arribar a Williams i entre el brasiler i l'anglès mai es van portar bé. Piquet insultava a Mansell i a la seva dona per desestabilitzar, i mentre ells dos es treien punts l'un de l'altre, Alain Prost va robar-los el mundial. Mansell ho tenia tot a favor a Austràlia, però una espectacular punxada a 270 kph va deixar-lo sense opcions. Va ser subcampió, amb 5 victòries i una fama creixent de pilot amb una certa mala sort.

La temporada següent, Mansell va guanyar sis curses (entre elles el mític avançament al seu company a Silverstone) i Piquet només tres, però el brasiler, més consistent, era líder quan es va arribar a Suzuka. Mansell va sortir-se de la pista als entrenaments i es va tornar a danyar les vèrtebres, no podent córrer i donant el títol en safata a Piquet.
Per al 1988 Piquet va marxar, però també ho van fer els motors Honda que havien motoritzat totes les victòries de Mansell. Williams es va haver de conformar amb motors Judd atmosfèrics, i la temporada va ser un desastre. Mansell nomès va acabar dues curses, però les dues a la segona posició, i també es va perdre dues curses perque va agafar varicel.la. Va quedar novè al campionat, es va queixar molt de tot i quan va arribar una oferta de Ferrari, tant ell com Williams van alegrar-se'n.

El 1989 Ferrari va introduir les palanques darrere el volant per a canviar de marxa, però el sistema era molt poc fiable. Tant, que Mansell ja tenia billets per a un vol abans del final del primer gran premi de l'any, a Rio de Janeiro. Però per a la seva sorpresa, el Ferrari va aguantar i Mansell va obtenir la victòria amb el Ferrari 640 "ànec", fent-se talls als dits a causa d'un trofeu massa afilat. Amb una altra victòria espectacular a Hongria, sortint de la dotzena posició, els tifosi se'l van fer seu i el van anomenar "Il Leone". També hi va haver polèmica al gran premi de Portugal. Mansell va ser desqualificat per fer marxa enrera al pit-lane, però va continuar competint i va acabar xocant amb Ayrton Senna, cosa que tindria repercusions al campionat. Al final, va ser quart del mundial.
Però el 1990 Alain Prost va fitxar per l'Scuderia. Prost era un mestre de posar a punt els vehicles i aixó desestabilitzava Mansell, que si veia Prost fent canvis al seu cotxe a la graella, ell també els volia.
Prost va guanyar cinc curses i va lluitar pel títol, mentre que Mansell nomès en va guanyar una. Al gran premi de Gran Bretanya el pilot anglès va anunciar la seva retirada, però quan Frank Williams li va oferir 4 milions i mig de lliures, Mansell va signar, aixó si, amb la promesa de ser el pilot número 1.

A Williams ja s'estava perfeccionant el sistema de suspensió activa que Mansell ja havia experimentat a mitjans dels 80. L'inici no va ser bo, però una vegada resolts els problemes de fiabilitat Mansell va guanyar cinc curses. Una de les mès memorables va ser el primer gran premi a Montmeló, on Mansell i Senna van anar costat amb costat tota la recta fins que el britànic va posar-se davant. De nou, el mundial es va decidir a Suzuka, però Mansell va sortir-se de la pista a la segona volta i va deixar el camí lliure per al tercer títol de Senna.
El 1992 es va viure una de les temporades més dominants de sempre. Mansell, amb un FW14B (amb el número 5 vermell, com no) fiable i ràpid, va anotar-se 14 de les 16 pole positions i va guanyar 9 curses, tots dos rècords. Gairebé va doblar en punts al seu company Riccardo Patrese, i la Mansellmania va arribar a punts insòlits, amb invasió de pista a Silverstone inclosa.

Però tot aixó no va ser suficient per seguir a Williams. Alain Prost tornava del seu any sabàtic amb l'equip de Didcot i Mansell va dir que ni parlar-ne, i se'n va anar a la CART, amb l'equip Newman/Haas. Va guanyar la seva primera cursa i es va lesionar a la segona però amb quatre victòries més, es va convertir en el primer "rookie" en guanyar el títol. A més, durant uns dies, Mansell va ser campió vigent de la CART i la Fórmula 1 alhora, doncs el títol de F1 de 1993 encara no s'havia decidit.
La segona temporada a Estats Units va anar pitjor. Amb falta de fiabilitat, Mansell no va poder obtenir cap victòria, va queixar-se a tort i a dret i va tornar-se menys popular amb el públic americà, amb el seu equip i amb el seu company Mario Andretti, que va dir que "si Ronnie Peterson va ser el millor company que vaig tenir, Mansell va ser el pitjor. El respecto com a pilot, però no com a home".

Mentrestant, a la Fórmula 1 Senna havia mort i no hi havia campions vigents corrent. Bernie Ecclestone va fer tornar "el Lleó" per a córrer amb Williams quan no tinguès cursa als EUA. El fet de que Mansell cobrès 900.000 lliures per cursa molestava a l'altre pilot de Williams, Damon Hill, que estava lluitant pel títol amb Michael Schumacher per 300.000 lliures a l'any...
Desprès d'abandonar a França i a Jerez, Mansell i Jean Alesi van tenir una gran disputa al Japó i va acabar guanyant l'última cursa a Austràlia, desprès que Schumacher i Hill xoquèssin. Williams, però, va quedar-se amb Hill i David Coulthard, i Mansell va trobar lloc a McLaren. Ron Dennis no el volia, però Marlboro va pressionar per tenir un campió del món a bord.
L'aventura de McLaren va començar malament i va acabar malament. Mansell no hi cabia a l'habitacle del MP4/10 i mentre feien un xassís nou va haver de saltar-se dues curses. Quan va poder córrer, lluny del seu company Mika Häkkinen, Mansell va decidir retirar-se al cap de dos grans premis.

Mansell va dedicar-se als seus hobbies, com el golf o navegar, va competir en algunes curses del campionat de turismes britànic, es va afaitar el seu característic bigoti i últimament ajuda als seus fills amb les seves carreres esportives, de tant en tant fins i tot compartint cotxe amb ells. En Greg va arribar a disputar les World Series by Renault, mentre que en Leo s'ha concentrat més en els GTs. Mansell, a més, també col.labora amb diverses fundacions que ajuden a la canalla en diversos aspectes. Avui en dia viu a l'illa de Jersey amb la seva dona Rosanne, amb qui també va tenir una filla, Chloë.

Mansell serà recordat com un lluitador, un pilot que potser no tenia el talent natural de Senna o Prost, però que a base de ganes igualava les coses. També es recordarà la seva faceta de pilot que es queixava per tot, com recorda Patrick Head: "En una cursa li vam dir que havia de baixar el turbo per conservar gasolina. No ens feia cas i es queixava de que llavors aniria més lent. Li féiem veure que era per poder acabar la cursa, però res. Llavors li vaig cridar que BAIXÈS EL TURBO D'UNA PUTA VEGADA! Ho va fer, i tot seguit va fer la seva volta més ràpida, mentre cantava dient 'no em frenareu...'" Tot un personatge, en Nigel.