25 de febrer de 2012

Els campions del món (21): Alain Prost

Per als aficionats més joves Alain Prost va ser el cap d'equip fallit de l'equip que portava el seu propi nom; però només uns anys abans "el Professor" s'havia convertit en l'home que havia guanyat més grans premis i s'havia quedat tant sols a un títol del gran Fangio. Coneixem millor l'únic campió francès.

Alain Marie Pascal Prost va nèixer el 24 de febrer de 1955 a Lorette, una vila al costat de Saint Etienne, a França. Els seus pares, André i Marie-Rose, tenien una empresa a Saint Chamond que feia mobles, amb l'avi Prost portant els comptes i els petits Daniel i Alain ajudant-hi quan varen ser prou grans.

La família no tenia una passió particular pels esports, a part de fer excursions i anar a buscar bolets, i va ser Alain qui el 1963 va començar a jugar a futbol. Els esports l'interessaven bastant més que estudiar, tot i que gairebé sempre aprovava. Jugant de mig dret va ser un jugador prou prometedor com per entrar a l'escola del Saint Etienne, però el 1970 es va fer mal al genoll, i l'estiu, es va trencar el canell.
Amb el braç enguixat, avorrit de no poder fer res a la casa d'estiu que els seus pares tenien prop de Cannes, l'Alain va convèncer els seus pares de que el deixèssin fer unes voltes amb un kart. En poques voltes estava avançant a la majoria de la gent que compartia pista amb ell, i pocs dies després d'una altra sessió de kàrting, Prost es va convèncer de que aixó era el que volia fer de gran.

Inicialment els seus pares no van creure que parlés seriosament. A més, a Prost li venien un kart però per 700 francs, que no tenia. Així doncs l'Alain va començar a guardar tots els diners que li donaven per sortir, per fer qualsevol cosa i quan, passat un any, va tenir els diners, va comprar el kart. Als seus pares els va sorprendre que hagués estat capaç d'estalviar tant, però seguien pensant que era una moda passatgera.

Amb 17 anys, Prost va començar a treballar ja com un empleat de totes totes a l'empresa familiar i va començar la seva carrera automobilística. Havia començat un pèl tard, però no va perdre temps. Ja el 1973 va ser campió francès i europeu de kàrting junior, i el 1974 campió sènior francès. Als 20 anys va guanyar el volant Elf. Hi ha una anècdota al respecte d'aquesta competició. Prost no dominava massa bé el punta-taló, la maniobra que es fa en competició per reduir marxes mentre es frena i mantenir les revolucions adequades. L'Alain va passar el curs més o menys fent-lo, tot i que al capdavall la seva velocitat era més important que ser tècnicament impecable.

Del 1976 al 1979 ho va guanyar tot. Campió francès de Fórmula Renault el 1976, campió europeu de Fórmula Renault el 1977, campió francès de Fórmula 3 el 1978 i el 1979, i finalment, campió europeu de Fórmula 3 el 1979, on va mostrar un domini avessagador, amb 7 victòries en 10 curses. Prost era el nom de moda, i François Guitier, d'Elf, el va portar a Canadà a veure el GP de Fórmula 1. Hi van haver converses amb Brabham i Ligier, però finalment McLaren va ser qui li va oferir un test. Prost va convèncer i va ser fitxat per a l'any 1980.

Aquell any 80 Prost es va casar amb Anne-Marie, i gairebé va ser la millor notícia de l'any. Prost va quedar sisè i cinquè als dos primers grans premis, però a Sud-àfrica Prost va patir l'única lesió de la seva carrera esportiva: fractura de canell. Prost va obtenir un parell de sisens més, però altres avaries de suspensió van danyar la confiança i a finals d'any va decidir fitxar per Renault.

A Renault Prost va trobar-se amb els motors turbo i ja el 1981 va aconseguir 3 victòries. La temporada 82 Prost va ser quart amb 34 punts i dues victòries. Però el 1982 seria més recordat per el gran premi de França, on el seu company René Arnoux no va fer cas d'ordres d'equip i va guanyar davant de Prost, que no va amagar la seva decepció. El públic francès va anomenar-lo mal perdedor i aixó va afectar el nostre protagonista. Un altre event que va afectar Prost va ser l'accident que Didier Pironi (Ferrari) va tenir a l'embestir el RE30B de Prost a Hockenheim; Pironi va patir greus lesions a les cames i no va córrer mai més. L'accident va ocórrer sota la pluja, i Prost mai va tornar a pilotar massa bé en mullat.

El 1983, i després de dos anys de victòries mesclades amb avaries, Prost sentia que estaven més que preparats a Renault per guanyar el títol. Prost va obtenir victòries a França, Bèlgica, Gran Bretanya i Àustria i liderava el campionat cómodament quan quedaven quatre curses. A Holanda, Prost i el seu rival més proper, el brasiler Nelson Piquet, van col.lidir i abandonar. Una cursa menys, però els Brabham-BMW de Piquet semblaven haver trobat més cavalls en una gasolina especial. A Monza, Prost va trencar motor mentre Piquet va guanyar. Al GP d'Europa Prost va ser segon darrere Piquet però ja només liderava per dos punts. Per acabar-ho d'adobar, l'ambient estava enrarit a la Règie, amb Prost queixant-se que l'equip no feia prou.
A l'última cursa a Kyalami, el turbo de Prost es va trencar i el títol se'n va anar cap a Piquet. Elf havia descobert que la benzina del BMW de Piquet no era del tot legal, però Renault no va voler guanyar el títol als despatxos i, poc després, Renault i Prost acabaven la seva relació.

Quan Prost va quedar lliure semblava que no tindria lloc, però com que el seu company de 1980 John Watson estava allargant les negociacions amb Ron Dennis a McLaren, Dennis va aprofitar i va fitxar Prost a preu de ganga en el lloc de Watson.
El company de Prost el 1984 seria Niki Lauda. L'austríac havia estat l'ídol de Prost i els dos pilots, semblants en estil de pilotatge, es van portar molt bé. A més, el McLaren MP4/2-TAG Porsche va demostrar ser el millor cotxe. Prost va guanyar set curses contra les cinc de Lauda, però el francès va tornar a perdre el títol, aquest cop per mig punt. L'ironia era que el GP de Mónaco s'havia aturat per la pluja amb Prost líder i un jove Ayrton Senna atrapant-lo a cada volta. Es van atorgat la meitat dels punts i Prost en va sumar 4,5. Si la cursa hagués continuat i Prost hagués quedat segon darrere Senna, n'hauria sumat 6 i potser hagués estat campió...

El 1985 la major oposició va venir des del Ferrari de Michele Alboreto, però Prost va guanyar cinc curses i per fi es va proclamar campió amb 20 punts d'avantatge sobre Alboreto. Lauda es va retirar a finals de temporada i el finès Keke Rosberg seria el company de Prost el 1986. Però l'avantatge s'havia perdut. Els Williams-Honda, amb Piquet i l'anglès Nigel Mansell, van passar a ser els vehicles dominants. El motor TAG-Porsche ja no donava massa més de si, i Prost va guanyar quan va poder (4 victòries) i va anar sumant tots els punts possibles.
A l'arribar a Austràlia, Mansell podia ser tant sols tercer, mentre que Prost i Piquet havien de guanyar i esperar. Al capdavall, Mansell va patir una punxada espectacular i Piquet va ser cridat a boxes immediatament. Aixó va deixar Prost liderant, però el seu cotxe li indicava que es quedaria sense benzina a falta de cinc voltes. Prost va ignorar el display i va guanyar la cursa i el títol.

El 1987 Williams va dominar i Prost, acompanyat ara pel suec Stefan Johansson, tant sols va aconseguir tres victòries, quedant quart al mundial. Aixó si, la seva victòria a Estoril va ser la seva vint-i-vuitena, superant a Jackie Stewart i convertint-se en el pilot amb més victòries de la història de la Fórmula 1, un rècord que mantindria fins l'any 2001.

El 1988, Honda va deixar Williams per fitxar per McLaren, i Ron Dennis va fitxar Ayrton Senna. El jove brasiler havia aconseguit 6 victòries amb Lotus, i Prost va veure'l com un millor company d'equip que no pas Nelson Piquet.
A més, McLaren va presentar l'MP4/4, que juntament amb Prost i Senna, es va transformar en el dominador absolut de l'any. Prost va guanyar 7 curses però Senna en va guanyar 8 i el títol. Tot va ocórrer dins una atmósfera plàcida, però les coses canviarien el 1989.

Senna va guanyar les tres primeres curses de l'any; a San Marino, els dos pilots havien fet un pacte de no avançar-se abans de la primera corba. Aixó es va complir a la primera sortida, però llavors Gerhard Berger va patir un accident fort al Tamburello i es va aturar la cursa. Al segon intent, Prost va fer una millor sortida però Senna el va avançar abans de la primera corba.
Senna es va disculpar més tard en una conversa privada, que ningú hauria d'haver sabut. Prost ho va comentar a un periodista amic i aquest periodista ho va publicar, i Senna es va sentir humiliat i traït.
A partir d'aquell punt McLaren va funcionar com dos camps. Prost, a més, creia que Honda li donava els seus millors motors a Senna, i a sobre, ja havia anunciat que marxava a Ferrari, cosa que no va sentar gens bé a Ron Dennis.
A l'arribar a Suzuka, Senna havia de guanyar per mantenir opcions al títol. Prost va sortir millor des de la segona posició i va mantenir el liderat fins que Senna va provar l'avançament a la chicane Casio. Prost va tancar la porta i els dos cotxes van quedar aturats. Prost va marxar i ràpidament va explicar els fets al president de la FIA, el també francès Jean-Marie Balestre, mentre Senna era empès i guanyava la cursa, per a ser desqualificat poc després. Prost era campió de la guerra que va ser 1989.

El 1990, amb el Ferrari 641, un molt bon cotxe, Prost va poder plantar cara a McLaren-Honda. A pesar de tenir un company d'equip en Nigel Mansell que li va fer més nosa que servei, Prost va guanyar cinc curses, i es va arribar a Suzuka igual que la temporada anterior, però aquest cop era Prost qui havia de guanyar per mantenir les seves opcions de guanyar el títol. Senna havia fet la pole però sortia des del cantó brut, Prost va fer una millor sortida i Senna el va embestir a la primera corba, abandonant els dos a l'instant. Senna era campió, mentre que Prost declarava que si la competició anava així, que ell preferia plegar.

No va plegar, i el 1991 Mansell va marxar i Jean Alesi va fitxar per Ferrari. Però mentre McLaren i Williams feien una passa endavant, Ferrari, amb el 642B i el 643, en feia una enrera. Prost no va guanyar cap cursa, va quedar cinquè al campionat i encara pitjor, va ser despatxat de l'equip a falta de dues curses per dir que la direcció del Ferrari semblava la d'un camió.
Prost va provar un Ligier, però no només volia pilotar el Ligier sinó també comprar l'equip. Llavors, les converses amb Williams-Renault van començar. Ja no tenia lloc a la graella de 1992, però el març d'aquell any, Prost va fitxar per l'any 1993, amb una clàusula específica que deia que qualsevol podria ser el seu company d'equip excepte Ayrton Senna.

El 1992 Prost va fer de comentarista per a la televisió francesa i va començar a fer ciclisme, una passió que ha mantingut fins ara i que li va servir per mantenir la forma. I el 1993 va tornar al volant del Williams FW15C. Suspensió activa, ABS, canvi automàtic... Williams dominava l'actualitat i McLaren, sense Honda, s'havia de conformar amb un motor Ford client.
A pesar de tot, Senna va guanyar a Brasil i a Donington per posar-se líder. La pressió va començar a afectar Prost, peró dues victòries a Imola i a Montmeló el van tornar al liderat. Senna s'hi va tornar a Mònaco, però a partir d'aqui Prost i Damon Hill dominaren, i el Professor va guanyar el títol a Portugal, un dia desprès d'anunciar que es retirava definitivament.

El 1994 Prost va fer de comentarista un altre cop per a la televisió, i de fet a Imola Ayrton Senna li va comentar que el trobava a faltar a la pista, hores abans del fatal accident del brasiler.
Els anys 1995 i 1996 se'ls va passar com a consultor de McLaren. El 1997, Prost va comprar l'equip Ligier i així va nèixer Prost Grand Prix. Durant cinc anys l'aventura va tenir els seus alts i baixos, amb podis el 1997 i cap punt el 2000. Finalment, a inicis de 2002, l'equip va tancar portes i Prost va marxar cansat i fastiguejat. Però de les curses no se n'havia cansat i des de 2003 competeix cada any en el Trofeu Andros de curses sobre gel, mentre ajuda el seu fill Nicolas amb la seva carrera esportiva. Prost té dos fills més, Sacha i Victoria. Segueix, per altra banda, involucrat a Renault Sport.

El Prost pilot va ser un pensador, un home que sempre posava a punt els cotxes per a la cursa, a l'estil de Lauda o Stewart. Moltes vegades Prost no estava a les primeres posicions, fins que els seus rivals gastaven els pneumàtics i llavors el petit francès del nas tort els avançava.
Prost també va ser un home polític, un pèl manipulador. Excepte a Williams, va marxar de tots els seus equips amb polèmica, i els seus duels amb Mansell i Senna seran recordats per sempre. Però ningú pot negar el talent d'un home amb 4 títols i 51 victòries.