22 de febrer de 2012

Els campions del món (18): Alan Jones

Alan Jones va ser un dels pilots que no ho va tenir fàcil, havent de lluitar gairebé sempre contra tot. Pot ser que les circumstàncies forjéssin el seu caràcter dur, combatiu que l'ha acabat convertint en l'arquetip de pilot Williams.

Alan Stanley Jones va nèixer el 2 de novembre de 1946 a Melbourne, Austràlia. El pare de Jones, Stan, tenia un concessionari que funcionava prou bé i a més era un dels millors pilots del seu temps a Austràlia, fins al punt de que pels volts de 1950 se li van oferir proves amb BRM i Ferrari a Europa. Però el pare Jones no volia deixar la família ni el seu negoci i va refusar-les.

Stan Jones va contribuir a l'afició automobilística del seu fill. Amb 15 anys Alan Jones ja era campió de kàrting del seu país, i les seves primeres curses varen ser al volant d'un Mini, passant després a conduir un monoplaça Cooper a l'àmbit nacional. Però el 1967 el seu pare va declarar-se en fallida i aquest fet va alentir la carrera del jove Jones. Malgrat tot, aquell any va poder disputar alguna que altra cursa per Europa i va veure clarament que allí era on hauria d'anar per a progressar amb la seva carrera.

El 1970 Jones va viatjar a Anglaterra i va muntar diversos negocis juntament amb la seva parella Bev per mirar de fer diners i poder pagar-se les curses. Entre els negocis de Jones hi havia la venda de furgonetes de segona mà i el lloguer d'habitacions per a altres australians que immigraven al Regne Unit. Jones mai va aconseguir una fortuna i sempre competia amb els pressupost just.

El progrès en un vell Fórmula Ford no va ser molt ràpid. Per al 1971 Jones va aconseguir asseure's en un Brabham de Fórmula 3, quedant tretzè, quart i trentè als diferents campionats britànics. La temporada següent, Jones va ser setzè, onzè i novè, però com a mínim va aconseguir el volant de l'equip GRD a on si més no ja rebia un mínim sou. El 1973, amb GRD, Jones aconseguí la primera victòria a la categoria i quedà segon, cinquè i setè als tres campionats. D'aquí va passar a córrer la Fórmula Atlantic britànica, on amb un March va ser segon i quart en els dos campionats existents.

L'equip que l'havia fet còrrer el 1974 va disputar amb ell 4 curses a la Fórmula 1 el 1975, amb un Hesketh antic, però a l'acabar-se'ls els calers, Jones va refugiar-se a l'equip de Graham Hill. Amb el GH1, Jones va aconseguir els seus dos primers punts a Nürburgring.
La feina feta per Jones va agradar al campió de 1964, John Surtees, que tenia el seu propi equip. Malgrat sumar 7 punts amb el TS19 patrocinat per Durex, Surtees i Jones no van acabar mai d'entendre's, i el pilot australià tornava a quedar-se aturat.

El 1977 el pilot de Shadow Tom Pryce, pilot que l'havia batut a la Fórmula 3 4 anys abans, va atropellar un comissari que creuava amb un extintor al GP de Sud-àfrica. Tant Pryce com el comissari van morir, i Jones va ser cridat a substituir el pilot britànic. Aquest cop el nostre home no va desaprofitar l'ocasió, i va guanyar el seu primer GP de Fórmula 1 a Àustria, quedant setè del campionat amb 22 punts. Enzo Ferrari es va interessar pels seus serveis, però va acabar escollint a Gilles Villeneuve i Jones signà per Williams.

La passió de Frank Williams i els mètodes de Patrick Head van animar Jones a fitxar per un home (Williams) que portava gairebé 10 anys a la Fórmula 1 amb molts deutes i poc èxit. Tot i ser només onzè amb onze punts, Jones gaudia a l'equip i l'equip l'estimava. "Era un home fet i dret. Tenia molta determinació i molta força, i no necessitava que el cuidéssis mentalment o que el motivéssis... Jo no hauria de preguntar-li a un pilot si està content o no", deia Williams.

Per al 1979, amb l'arribada del FW07 d'efecte terra, Jones i Williams van passar a ser la combinació més ràpida. Amb quatre victòries, Jones va ser tercer, només superat pels Ferrari de Jody Scheckter i Villeneuve, que havien set més fiables a principi de temporada.
El 1980 desprès de lluitar tot l'any amb Nelson Piquet, Jones es va alçar amb el títol amb 5 victòries, i amb la col.laboració de l'argentí Carlos Reutemann, Williams obtinguè el seu primer títol de constructors.

Reutemann havia fitxat a Williams com a pilot número 2, i aixó aplicava sempre que Jones estiguès prou a prop de l'argentí. Per a la temporada 1981, Reutemann va decidir que, com que Jones ja havia aconseguit el títol, que ell no el deixaria passar més. La situació va explotar al GP de Brasil, quan Reutemann va guanyar davant de Jones i de les ordres de l'equip que l'indicaven que deixés passar a l'australià.

La de Jones i Reutemann va ser una de les primeres rivalitats dures de la Fórmula 1. No es parlaven i l'equip Williams actuava com dues unitats separades. En un cert punt, Reutemann va intentar fer les paus, dient-li a Jones si volia enterrar la destral ("bury the hatchet"). Jones li va contestar que si, que l'enterraria a la seva esquena...
Jones va guanyar dos grans premis aquell any, quedant tercer, mentre Reutemann veia com el títol se li escapava a l'última cursa davant Piquet.

Però en una cosa Reutemann si que va guanyar a Jones: la retirada. L'argentí va plegar després de dues curses de 1982, va deixar la Fórmula 1 i va dedicar-se a la política, mentre que Jones, retirat originalment a finals de 1981, va tornar dues vegades.
La primera, el 1983, va ser al GP d'Estats Units Oest conduïnt per a Arrows. Jones no va poder acabar la cursa per fatiga, i ell mateix atribuí el fet a "massa barbacoes i Foster's". El 1985 va ser convençut per tornar amb l'equip Beatrice Haas-Ford, però el vehicle va resultar ser molt poc fiable i Jones tant sols va poder sumar quatre punts. Amb 40 anys, ja no va tornar a la F1.

Va seguir corrent durant moltes temporades al campionat de turismes australians, fins i tot tenint el seu propi equip, i retirant-se definitivament el 2002, amb 56 anys. També va ser comentarista dels Grans Premis a la televisió del seu país i va ajudar el seu fill Christian a forjar-se una carrera en el món del motor, a més de tenir un equip A1GP.

El record de Jones és el de pilot lluitador, dur, resistent, que es creixia quan les coses més se li posaven en contra. És el pilot preferit de l'equip Williams, que sovint l'han mencionat quan pensen en el pilot que més s'hi va esforçar. Potser no tenia el talent d'algun dels seus coetanis, però ho superava a base de força de voluntat. I tenia una capacitat de ser políticament incorrecte cada cop que obria la boca que gairebé era superior a la força de voluntat!