Els campions del món (17): Jody Scheckter

El campió de 1979 és l’únic pilot sud-africà i l’únic jueu en alçar-se amb el ceptre mundial, a més de ser durant molts anys “l’últim campió amb Ferrari”. Però com veurem, la seva carrera va tenir dues parts molt diferenciades: Una, de pilot arriscat i temerari, i l’altre, de company respectat. Avui és el torn de Jody Scheckter.

Jody David Scheckter va nèixer el 29 de gener de 1950, a East London, Sud-àfrica. El seu pare era propietari d’un concessionari Renault i tant en Jody com el seu germà gran Ian van aprendre a conduir i a manipular vehicles al taller familiar, treballant-hi després d’acabar els estudis.
En Jody va començar a competir, primer en motos i després en turismes, però només sabia anar a tota pastilla en tot moment. De fet, a la seva primera cursa a nivell nacional a Scheckter li van ensenyar la bandera negra per conducció perillosa.

Però de tant en tant compensava la seva agressivitat amb el seu talent i el 1970 Scheckter va guanyar el títol sud-africà de Formula Ford, i una beca per anar a competir al Regne Unit. El 1971 Scheckter va guanyar curses i també en va abandonar en moltes altres a la Fórmula Ford britànica i quedant setè, tercer i dinovè en els tres campionats de F3 britànics.

El 1972 Scheckter va córrer a la Fórmula 2, quedant vuitè al campionat europeu i quart al britànic, i guanyant una cursa a cadascun, amb un McLaren. Els dels cotxes taronges van veure-hi talent en el jove pilot del cabell arrissat i van fer-lo debutar a la Fórmula 1 en un tercer cotxe al GP dels Estats Units. Scheckter no ho va fer pas malament, classificant-se vuitè i acabant a la novena posició.

L’equip McLaren li va donar un grapat més d’oportunitats l’any 1973, però Scheckter gairebé acaba amb la seva pròpia carrera a la Fórmula 1. A la seva segona cursa de l’any, a França, va liderar la cursa fins que Emerson Fittipaldi va acostar-se. Defensant la posició el McLaren i el Lotus van tocar-se i Fittipaldi va declarar, davant els mètodes del seu rival, que “aquest tio està boig, es una amenaça per a ell mateix i la resta i no hauria de pertànyer a la Fórmula 1”.
Les paraules de Fittipaldi, profètiques, van complir-se al següent GP a Silverstone. A la segona volta Scheckter, que era tercer, va fer una birolla a la recta d’arribada i 10 cotxes van veure-s’hi implicats. Després de la cursa, la majoria de pilots volien prohibir a Scheckter pilotar mai més en un gran premi, però el fet que McLaren l’assegués a la banqueta durant unes curses va ser suficient.

Scheckter va tornar als dos últims grans premis de l’any, portant el número 0 al cotxe. A Canadà va tornar a xocar, aquest cop amb el francès François Cévert. Malgrat tot, Ken Tyrrell va decidir fitxar-lo per a la temporada següent per a ser company de Cévert.
Però el francès moriria a l’últim GP de la temporada, a Watkins Glen. Scheckter va ser dels primers cotxes en veure les restes del Tyrrell i aquest fet el va marcar profundament. Segons ell mateix: “A partir d’aquell dia simplement vaig intentar sobreviure a la Fórmula 1”.

Amb la retirada de Jackie Stewart, Scheckter, amb 24 anys, liderava l’equip campió, i no va decepcionar, aconseguint dues victòries a Suècia i a Gran Bretanya i essent tercer al mundial en el seu primer any sencer. El 1975, amb el mateix Tyrrell 007, va guanyar una altra cursa però l’equip anà perdent competitivitat i només va poguer ser setè a la classificació.
Llavors Tyrrell presentà, per a la temporada 1976, un dels cotxes més revolucionaris de sempre, el P34 de sis rodes. Mentre Patrick Depailler, company d’equip del nostre protagonista, estava entusiasmat amb la idea, Scheckter no ho veia del tot clar. Tot i aixó, va guanyar l’única cursa que ha guanyat un cotxe amb sis rodes, a Suècia. A pesar de quedar de nou tercer al campionat, Scheckter va deixar Tyrrell.

El seu destí per a 1977 va ser Wolf. L’austrocanadenc Walter Wolf, que havia fet diners en el negoci del petroli, havia esponsoritzat els primers intents de Frank Williams, però a finals de 1976 van partir peres i Wolf va contractar Harvey Postlethwaite per dissenyar el WR1, motoritzat per l’omnipresent Ford DFV.
Sorprenentment, Scheckter va guanyar la primera cursa de l’equip a l’Argentina. Dues victòries més (Mónaco i Canadà) i sis podis més tard, Scheckter era subcampió del món. A la temporada següent Scheckter, amb el nou WR5, no va poder guanyar cap cursa i va acabar setè al mundial.

El seu prestigi, però, seguia alt. Lluny quedaven els dies en que era un cabra boja; Scheckter s’havia tornat un pilot fiable, i Enzo Ferrari el va fitxar per a la temporada 1979 com a pilot número 1. Com a company tenia al canadenc Gilles Villeneuve, i entre els dos es va formar una bona amistat, si bé Scheckter no s’atrevia a viatjar a l’helicòpter de Villeneuve, considerant que era massa temerari.

Ferrari, més per motor que per xassís, va guanyar els dos títols. Scheckter i Villeneuve van guanyar tres curses cadascun, però la fiabilitat del sudafricà vers la fogositat del canadenc va decantar la balança. Significativament, els Ferrari eren primer i segon a Monza a la cursa que Scheckter va aconseguir el títol i Villeneuve, respectant ordres d’equip, no va atacar el seu company. 4 anys més tard, en Gilles si que va ser avançat per sorpresa pel seu company Didier Pironi, i enfurismat, va morir quinze dies més tard al circuit de Zolder.

El 1980… Ara quan Ferrari no guanya curses es parla de crisi, però l’any 1980 el 312T5 va ser un autèntic ferro. Scheckter només va poder aconseguir dos punts en tot l’any i fins i tot no va classificar-se per al GP del Canadà. L’Scuderia va quedar desena aquella temporada i Scheckter, amb el títol ja aconseguit i a punt de fer 31 anys, va penjar el casc. Va passar a ser com una murga per al Cavallino, que constantment recordava que “Scheckter és l’últim pilot campió el Ferrari fa x anys”, fins que Michael Schumacher va aconseguir-ho l’any 2000, 21 anys després.

Al retirar-se Scheckter va muntar un negoci de simulació d’entrenament d’armes de foc, destinat a exèrcits i empreses de seguretat. La cosa li va anar bé, i quan es va vendre l’empresa va ajudar als seus fills Toby i Tomas en les seves respectives carreres. En Toby no va tenir massa sort i ho va deixar ja fa 10 anys, mentre que Tomas va arribar a ser provador de Jaguar, i ha acabat competint a l’IndyCar, on ha obtingut dues victòries.
Val a dir també que el germà d’en Jody, Ian, va còrrer alguna cursa de Fórmula 1 sense sort. Va ser campió nacional de Sud-àfrica 6 vegades, i el seu fill Jaki també va provar sort en els monoplaces.
Actualment, Jody Scheckter es propietari d’una granja on exclusivament hi practica l’agricultura ecològica. Va estar casat amb Pam, amb qui va tenir en Toby i en Tomas, i es va tornar a casar amb Clare, amb qui ha tingut quatre fills més, Hugo, Freddie, Ila i Poppy.

De Scheckter en queda el record d’un pilot agressiu a qui la realitat de la Fórmula 1 dels anys 70 va canviar radicalment la manera de pilotar, passant a ser un conductor més aviat prudent, que no prenia més riscos dels necessaris. Tenia com a pilot un caràcter no molt obert, que a vegades el presentava com a rude. En definitiva, un home que va canviar per sobreviure i per guanyar.