Els campions del món (6): Phil Hill

Phil Hill és un dels campions de Fórmula 1 menys coneguts. La seva personalitat introvertida i el fet de no haver tingut èxit continuat el van fer poc conegut a Europa, mentre que el fet de no haver corregut a l’IndyCar el va fer poc conegut a Estats Units. Però el californià va ser un bon pilot, amb molt de tacte pels seus cotxes. Coneixem-lo una mica més.

Philip Toll Hill Junior va nèixer el 20 d’abril de 1927 a Miami, però de molt jove la seva família se’n va anar a viure a Santa Monica, Califórnia. Nascut en una família de classe mitjana, Hill no va tenir problemes per tenir plat a taula, però era més aviat un xicot tímid. Al contrari d’altres campions dels quals hem parlat, no se li donaven bé els esports i tenia un fort complex d’inferioritat. Als 12 anys va aprendre a tocar el piano i la música va ser la seva primera afició, però poc més tard la seva tieta li va comprar un vell Ford T. Mentre Hill aprenia a muntar i desmuntar el cotxe, el xofer de la seva tieta el va ensenyar a conduir.

Hill va estudiar dos anys d’administració d’empreses a l’Universitat de Southern California, però ho va deixar per fer-se aprenent d’un taller mecànic a Los Angeles. El propietari d’aquest taller era un pilot amateur, i el 1947, Hill va comprar-se un MG TC i va començar a córrer ell mateix, amb éxit notable dins el panorama regional.
El 1951, tant el seu pare com la seva mare van morir, i amb part de l’herència, es va comprar un Ferrari. Hill va guanyar encara més, però la seva inseguretat el feia creure que era més aviat el cotxe, i no el seu talent, el que el feia guanyar. Amb el seu éxit, va passar a córrer en Ferraris propietat d’altres, i les seves victòries en curses GT van arribar a Enzo Ferrari, que el va fitxar per a competir en sportscars.

Una de les primeres curses de Hill amb Ferrari varen ser les 24 hores de Le Mans de 1955, tristament famoses per l’accident de Levegh, que va deixar més de 80 morts. A Hill li costava aïllar el perill de les curses de automobilisme. Especialment abans d’una sortida, caminava nerviós d’un lloc a un altre i fumava sense parar. Quan la cursa començava, Hill es tranquilitzava i de fet no semblava tenir problemes per competir en els circuits més perillosos o en les condicions més difícils. Però fora del cotxe, era plenament conscient dels perills que corria i mai va ser un pilot que prenguès més riscos dels necessaris.

Durant els següents tres anys, Hill va córrer exclusivament en sportscars per Ferrari, i la seva primera gran victòria arribà el 1958, quan ell i el belga Oliver Gendebien guanyaren les 24 hores de Le Mans. Però Hill també volia córrer a la Fórmula 1, i de fet la seva primera cursa va ser al GP de França d’aquell mateix any, amb un Maserati 250F propietat del també pilot Jo Bonnier. Hill va ser seté. Aquell any, tant Luigi Musso com Peter Collins varen morir al volant de sengles Ferrari 246, cosa que probablement va convèncer el Commendatore de donar una oportunitat a Hill. Tant al Marroc com a Monza, Hill va quedar tercer, i va acabat desé a la classificació d’aquell any.

Però Cooper ja havia iniciat el canvi cap als propulsors al darrere. Enzo Ferrari encara insistia en que “ha de ser el bou que estiri del carro!” i Ferrari cada cop va ser menys competitiva. Tot i així, el 1959 Hill va obtenir amb el 246 dos segons llocs, un tercer i un quart. No va arribar a tenir opcions d’aquell mundial, però va acabar quart. El 1960, el domini de Brabham i Cooper va ser aclaparador, però Hill va poder guanyar la seva primera cursa, i també l’última d’un cotxe amb el motor davant. Val a dir, però, que els equips anglesos van boicotejar el GP. El títol ja estava decidit a favor de Brabham i la federació italiana va decidir córrer el GP al circuit combinat amb l’oval de Monza, conegut per ser molt dur amb les suspensions. Així doncs, Hill va ser el millor dels Ferraris i va guanyar.

Però per al 1961 la reglamentació canviava. Els motors passaven de 2.5 L a 1.5, i com moltes altres vegades, Ferrari va presentar el millor cotxe, el 156 “morro de tauró”. Hill i el seu company, el comte alemany Wolfgang von Trips, dominaren la temporada. A l’arribar a Monza, Hill havia guanyar a Spa, obtingut dos segons llocs i dos tercers, mentre que von Trips havia guanyat a Zandvoort i Aintree, obtingut dos segons llocs i un quart. Així les coses, von Trips estava quatre punts per davant.
Els Ferrari dominaren l’inici del GP, però von Trips es va tocar amb el Lotus de Jim Clark a l’entrar a la Parabolica. Mentre Clark feia birolles sense picar amb res, el Ferrari 156 va picar amb un terraple, llançant a von Trips fora de l’habitacle. L’alemany va morir i el Ferrari sense control va matar 14 espectadors. Hill va guanyar la cursa i el títol, però no hi va haver alegria. Portant el taüt de von Trips al funeral, Hill va expressar que “no havia sentit mai una tristesa tan profunda”.

Per al 1962 hi van haver canvis. Problemes personals varen fer que Enzo Ferrari fés fora al director d’equip Romolo Tavoni i l’enginyer Carlo Chiti, i tot i que en el seu lloc Ferrari hi va posar Mauro Forghieri (que durant anys i anys va produïr grans motors per a l’Scuderia), el 1962 va ser un any de sequera. Hill va obtenir 3 podis en els tres primers GPs, però a final de temporada el 156 ja no era ni competitiu ni ràpid, i per al 1963 va decidir fitxar per l’equip que Tavoni i Chiti havien format, Automobbili Turismo e Sport, o ATS.

Però l’aventura d’ATS va ser un desastre total. El Tipo 100, basat en el propi 156 que Chiti havia dissenyat 3 anys abans, no era ni ràpid ni fiable, i ni Hill ni Giancarlo Baghetti varen poder sumar un sol punt aquell any. ATS ho va deixar després d’aquella solitària temporada, i Hill va fitxar per Cooper, però els bons temps de la casa ja havien passat. El seu company Bruce McLaren va aconseguir un parell de segons llocs, però Hill tant sols va sumar un punt a Gran Bretanya, en el que seria la seva última temporada en monoplaces.
El 1966 es va tornar a veure a Hill en les graelles, però era conduïnt un monoplaça farcit de càmeres de cine per obtenir imatges per a la pel.lícula Grand Prix. L’anglès Graham Hill recordava divertit que a Spa aquell any havia sortit tant malament “que fins i tot el cotxe de les càmeres de Phil Hill m’havia avançat…”

Es podria dir que Hill serà més recordat per les seves victòries a Le Mans. A part de la comentada el 1958, Hill i Gendebien van tornar a guanyar el 1961 i el 1962. Les seves tres victòries al circuit de la Sarthe el posen nové en el rànquing de guanyadors i, curiosament, tres victòries són les que va obtenir com a pilot de Fórmula 1. Són poques per a un campió, però es probable que si s’hagués quedat a Ferrari hagués optat al títol de 1964 que John Surtees es va emportar. A Hill però, se’l recorda tant o més pel seu caràcter gentil, amable i humil, que va fer que un dia declarés que “estic en el negoci equivocat. No vull guanyar a ningú, no vull ser el gran heroi… Sóc un home pacífic, bàsicament”.

Després de retirar-se definitivament el 1967, Hill va fer del seu hobby de restaurar cotxes antics un negoci que li va funcionar molt bé. Va escriure durant molts anys a la revista Road and Track i va ser jurat de concursos de bellesa de cotxes històrics. El seu fill Derek va arribar a córrer a la Fórmula 3000, i anava fent en curses de resistència fins que ho va deixar per cuidar el seu pare, malalt de Parkinson. El 28 d’agost de 2008, Phil Hill moria a causa de complicacions derivades de la malaltia, als 81 anys.